Óscar Tramoyeres: “Em veig damunt l’escenari fins una setmana abans de morir”

“Ié, què passa? Sóc Óscar Tramoyeres i sóc el nou presentador.” Aquestes van ser les primeres paraules de la nova temporada del concurs Atrapa’m si pots de la televisió d’À Punt. Poden semblar unes paraules banals, però no ho són. El fet que Tramoyeres, present a les pantalles de la televisió pública d’ençà que es va inaugurar, el 2018, siga al capdavant del concurs va anar precedit de polèmica. En primer lloc, perquè Carolina Ferre va veure que no li renovaven el contracte i se’n va exclamar a Twitter. I en segon, perquè la direcció de la casa volia que la substituís Ximo Rovira, però el vet de la presidenta en funcions del Consell Rector, Mar Iglesias, ho va impedir.

De tot això, en parlem amb el còmic i monologuista, que en aquesta entrevista conta que no li reca que el consideren el successor de Don Pio. Diu que s’ha criat escoltant els acudits que son pare posava al casset del camió. Tramoyeres era el gracioset de la classe i del grup d’amics. Ara fa més de vint anys que es dedica professionalment a fer riure. Damunt els escenaris o a la televisió.

Mentre xarra, no es pot estar d’agafar el paper de contador d’històries i respon les preguntes fent una mena de diàlegs, talment com si fos dalt l’escenari o davant una càmera.

—Com heu viscut la polèmica per la tria del presentador per a Atrapa’m si pots?
—T’explicaré com m’ha anat a mi. Era a Mallorca, de vacances. Em crida el productor i em diu que m’han proposat per a presentar el programa. I jo dic: “Però si el fa Carolina”, i ell: “Sí, però ja t’ho contaré.” En tornar de les vacances, em citaren a una reunió, però un dia abans vaig començar a rebre missatges de felicitació. La gent ja em felicitava perquè era el nou presentador del programa i jo els deia que encara no m’havia reunit amb ells… Tot va ser un poc d’embolic.

—Què us ha semblat, el vet a Ximo Rovira?
—He parlat amb Ximo i amb Carolina. I sí. Al final l’han vetat, és així. Pense que tot el que es mescla amb política, al final acaba malament. Segons que m’han explicat, hi ha alguna persona del Consell Rector que va decidir que Ximo Rovira no podia fer-ho o perquè era caspós o perquè li recordava quan feia televisió fem del Canal Nou. Però passa que Ximo ha fet més programes. Va fer Tómbola, que sí que va ser el pioner de la tele-fem, però en va fer molt més. El vetaren, i com que l’altre nom que eixia era el meu, doncs, mira… M’ha esguitat a mi, sense saber-ne res. I Carolina, tampoc no sé per què. És una gran professional. La pressió que tinc jo, després d’Eugeni [Alemany] i de Carolina [Ferre], que són dos pilars que al·lucines! Crec que no ho faré millor que ells. Hi posaré la salseta Tramoyeres: intentaré de ser graciós i fer-ho tan bé com puga, però és una responsabilitat gran.

—Com van aquests primers dies de rodatge?
—Ai, bé, cada programa millor que l’anterior. El primer va ser un poc “ara passem al pot, ara has de dir no sé què…” Quan ja n’has gravat tres, ja saps com van les fases.

—Vau fer un dels primers programes de la casa, L’antenista, l’encarregat d’anar pels pobles a ajudar la gent a sintonitzar À Punt.
—Sí! Anava als pobles a porta freda. Quan arribàvem, connectàvem els altaveus i començava a dir: “Ja és ací l’antenista, que engega la tele À Punt i és un artista!” I parlava amb la gent del carrer i li preguntava si havia sintonitzat À Punt. I ho fèiem. I en un poble potser fèiem trenta sintonitzacions. Anava amb sis antenistes de veres i resolíem entrebancs a la gent. Sempre era el mateix, que tenien cables dels xinesos, o que jo què sé…

—À Punt té una història molt curta, però com veieu l’evolució que ha fet i la poca audiència que té encara?
—Canal Nou no es podia mantenir i va tancar i ja està. Però si sis anys després, obris fent la mateixa tele que vas tancar, et trobes que les altres teles han avançat i tu no. Ara avancem per agafar les altres teles. Potser s’hauria d’haver fet una aturada i esperar. Encara que hi haguera eleccions. Al final, es va obrir perquè hi havia eleccions. Espera uns mesos, fes les coses bé. Dóna-li molta publicitat al consum a la carta. La gent cada vegada ho veu tot més a la carta. No ho sé. Si ho sabera, en seria el director.

—Veniu del món dels monòlegs. És una experiència que us ha servit per a fer televisió?
—Crec que m’han agafat per això. Em diuen que sóc molt àgil improvisant. Ho practique cada dia. Sense voler, pim-pam! Tinc una resposta immediata. Hi ha respostes que potser ja les tens acumulades d’uns altres moments i les recordes i les amolles. I unes altres que les improvises.

—Us he d’anomenar humorista?
—Sí. Humorista, còmic…

—Sempre heu volgut ser-ho?
—Sempre he sigut humorista sense saber-ho. Era el gracioset oficial del grup d’amics. Venien i em deien: “Va, conta això de l’acampada.” I jo els deia: “Però si jo no hi vaig anar”, i ells: “Ja, però tu ho contes amb molta gràcia.” I contava històries que havien passat als meus amics, quan jo no hi havia anat… Els imitava.

—A l’escola també?
—M’han castigat i m’han premiat per ser el gracioset. Recorde un dia que em vaig adormir. Mon pare tenia un bar i l’ajudava a tancar i me n’anava a dormir prou tard. Vaig arribar mitja hora llargueta tard a l’escola. [Comença el monòleg.] I en arribar a classe, pensava “a veure què li dic ara al professor”. I quan entre, em pregunta: “Aquestes són hores d’arribar?” Vaig veure que hi havia un poquet de boira i vaig dir: “És que no sap el que m’ha passat. He eixit de casa normal, i em pose a caminar i caminar i dic, ‘ui, no arribe mai’, i quan he vist un cartell que posava Puçol, dic ‘em cague en tot!’, he pegat la volta i mira el que m’ha costat d’arribar.” I tota la classe rient a cor què vols, perquè no s’ho esperaven. El professor em diu: “Tira i asseu-te.” I no em va posar cap punt negatiu.

—Algú ha dit que sou l’hereu de Don Pio.
—Sí! Sí! M’he criat anant amb el camió amb mon pare. Ell posava cassets d’acudits. Mon pare no és bon còmic, però és molt bon públic. Riu de tot. Sempre ha anat amb cassets de Don Pio, d’Arévalo, els germans Calatrava… El que hi havia aquells anys. I m’he criat amb això.

—Aquest és l’humor de què beveu?
—Sí, bec un poc de tot. Quant als monòlegs, per exemple, m’he anat fixant en els grans, en els que ho fan més bé. En els grans per veure què han fet bé per mirar de fer-ho igual o provar de millorar. En els que ho fan pitjor, segons la meua opinió, també, per a saber què no vull fer, o què puc millorar. Però sí, aquell era l’humor que hi havia abans, i que m’ho diguen, mira, m’agrada.

—Aquell humor d’abans, que ara seria tan políticament incorrecte.
—És políticament incorrecte, ara. Quan jo ho sentia, no. Hi ha coses que no entenc. Ara, avui, el setembre del 2022. No entenc que s’haja de canviar una cançó dels anys vuitanta del segle passat perquè hi havia una paraula que ara no et quadra… I després sents el reggaeton i dius “això que és?” Això és pitjor que el que hi havia fa trenta anys. No se n’adonen? No podem condemnar amb les lleis d’ara la gent del segle XVIII. Afortunadament, hem evolucionat i ja hem avançat en algunes coses.

—A l’hora de fer els monòlegs, us heu de mossegar molt la llengua?
—No sóc gaire políticament incorrecte i els temes que toque no solen ser-ho. No solc parlar de política, ni de religió. No vull fer-ho, no m’agrada. Parle de les mares, per exemple. [Comença un diàleg que sembla un monòleg.] Totes les mares tenen una moguda, i fan el mateix que els ha ensenyat sa mare, sense voler, i els pares fem el mateix, però, gràcies a Déu, hem evolucionat molt més que no les mares. Els pares dels anys vuitanta, arribaven allí i au, s’asseien i au, i això no és així. A la casa hi ha faena i s’ha de fer i ja està, l’ha de fer qui siga allí… A casa, ens repartim les feines. Sí que és de veres que hi ha coses que les fa millor un que l’altre. A casa meua, per exemple, jo sóc qui cus i qui planxa. M’he comprat una planxa Rowenta que és una meravella…

—Aquestes coses de la vida quotidiana són les que conteu al públic?
—Sí. Parle de la vida quotidiana, d’allò que li passa a cadascú. El millor que em pot passar és que el públic diga: “Ai, a mi això m’ha passat.” Tu imagina que em dedique a parlar de l’augment de l’IPC a Polònia. No li ha passat a ningú. Però si em pose a parlar de fer el llit, d’estar en casa cuinant, de discutir amb la meua dona –moltes vegades la meua dona és la meua musa. A vegades em pega l’esbroncada i mentre me la pega, dic: “Oh, que bo que és, això!”, i encara s’enfada més. Li dic: “És molt bo, ho he de contar.” O parle d’anar a Mercadona, o de ser pare, o de dir mentides, de l’estiu…

—No us agrada fer acudits polítics?
—No em fa gràcia. Em fa llàstima.

—En quin sentit?
—Em fa llàstima perquè fins que els polítics no entenguen que s’ha de fer la política entre tots, que no tens més raó que l’altre, que fins i tot, l’altre pot tenir una idea millor que tu en algun moment, no anirem bé. El dia que un polític diga: “Ostres, això és millor que el que dic jo, fem-ho.” Però no és així. Hi ha gent amb unes idees i gent amb unes altres. I s’ha d’intentar de combinar-les per representar tot el poble a qui governes. S’ha de fer la política entre tots i buscar les millors solucions als problemes.

—Com vàreu començar a prendre-us-ho seriosament i a actuar davant el públic?
—Vaig començar perquè era el gracioset i en un pub del meu poble els amics m’apuntaren a un concurs. I vaig guanyar. I un dels finalistes va i diu: “Per què no fem això pels pubs i bevem gratis?” Mira quina aspiració que teníem, beure gratis. I vam començar quatre o cinc a fer voltes pels bars i a la gent li agradava. I quan feia deu anys que ho fèiem, vaig dir: “Vull viure d’això.” És el que més m’agrada, és millor que anar amb el camió del meu pare. I vaig dir “o ara o mai”, i m’hi vaig llançar.

—El fet d’eixir en la tele ha impulsat la vostra carrera de monologuista?
—Sí. És una altra porta. Fa prop de vint-i-dos anys que faig monòlegs. Això és una trajectòria, la gent et coneix, vaig als pobles. M’he fet una carrera a còpia de treballar. Tot suma. Quan ixes en la televisió, si en un lloc han de contractar algú i dubten entre dos o tres, sempre triaran qui ix a la tele, el més conegut. És un trampolí. Per poc que es veja la televisió o el programa que faces. Fins i tot en el confinament no he parat de treballar. Estic molt agraït, molt, a tothom que ha confiat en mi. Confinats, tancats a casa, vaig gravar tres programes de No tenim trellat. Amb l’americana dalt i el pijama per baix, com que no es veia… I anava passant vídeos. I, quan encara hi havia restriccions, era molt més fàcil contractar-me a mi que potser una orquestra, que no es podia. Jo, a l’escenari, i, a baix, una cadira cada dos metres. Distància de seguretat, tots amb la màscara… Vaig tenir més feina que mai. Tota pedra fa paret i s’han de fer moltes cosetes: monòlegs, televisió, ràdios, anar fent…

—Heu tingut maldecaps amb gent del públic que es pot sentir ofesa amb els vostres monòlegs?
—Sí, ofesos n’hi ha molts. Qui s’ofèn es nota molt, perquè abans que parles, ja està ofès. L’altre dia em va passar, per exemple. En una urbanització d’aquestes grans, parlava de quan vas a la perruqueria… I parlava sobre la temperatura de l’aigua i una dona del públic em crida: “Ei, que jo ací òbric l’aixeta i no m’ix aigua calenta.” Cridant, m’ho diu… I jo li pregunte què té a veure amb el que conte. Aquesta dona, Amparo, ara em segueix, i me’n tirà quatre o cinc… que jo dic, si tens una queixa, fes-la al president de la urbanització. No pots estar ofesa… A la gent li falta molt d’humor, li falta saber riure’s de si mateixa. Cada volta hi ha més gent que s’estima molt a si mateixa. En comptes d’estar preocupats pels altres. Quan busques la felicitat, és molt difícil de trobar només la teua. Vas trobant la felicitat dels altres. Si pots anar fent feliç la gent del camí, més prompte trobaràs la teua felicitat. Hi ha gent que és molt egoista, molt egocèntrica. En vaig fugint. Cada vegada em fa més fàstic la gent que necessita ser el centre d’atenció i parlen en veu alta perquè els sentes… Ei, que jo treballe, no ho veus? Em paguen per estar ací i contar-vos coses.

—Com us veieu, en el futur?
—No hi haurà jubilació. [Riu.] Sóc autònom. Em veig damunt un escenari. No et dic fins que em muira, però sí fins a una setmaneta abans de morir.

—I davant les càmeres?
—Això de les càmeres, per mi és una segona opció. Si em dónes a triar entre el teatre i la televisió, et dic el teatre. M’agrada molt més que no pas la televisió perquè el teatre és veritat, és l’ara, el moment. La tele és fantasia, és tele. Va enregistrat. El que més m’agradava quan fèiem una gravació era quan deien: “Ah, perfecte! Perfecte! Especial! Fem-ne una altra.” Com? No dius que ha eixit perfecte? Ja en tenim dos. No, però en fem una altra per si de cas… Al teatre, no. El que has dit ara és ara, i s’ha quedat. I ho has dit a eixa persona. I a aquella d’allà… No pots parar.

—Heu signat una temporada llarga d’Atrapa’m si pots?
—Quaranta-cinc programes, més sis programes especials. Primer el volien llevar… Ara m’han posat a mi, anem a veure com va. I, segons com vaja, mirem si continuem o no. És un programa que, si va bé, tens continuïtat i pots gravar tot l’any.

—Us obsessiona l’audiència?
—No. Jo sóc un tipus molt normal i molt tranquil, i ara pense més en la porta que he de pintar quan arribe a casa que no en l’audiència que vam tenir ahir. L’audiència es treu de quatre-cents mesuradors i si n’hi ha tres o quatre que estaven malalts, l’audiència baixa… S’ha de veure en períodes llargs. No pots veure què passa en un dia, per què has de tenir en compte què feien en una altra cadena, etc.