Oriol Esculies (Projecte Home): ‘Un menor que abusa de Fortnite és un futur addicte a les apostes’

‘Entra, entra, entra. Mira, mira, mira. Aposta, aposta, aposta.’ Repetició, una música trepidant en l’anunci de la casa d’apostes 888, fet per Carlos Sobera, que, diguem-ho tot, també anuncia crèdits fàcils amb interessos disparats. Oriol Esculies, el director de Projecte Home a Catalunya, denuncia en aquesta entrevista que la publicitat agressiva de cases d’apostes, sovint a càrrec de famosos i esportistes, és la gran responsable d’un auge de la ludopatia que fa cinc anys que detecten. L’aparició de les juguesques en línia, amb la intimitat i la comoditat de jugar de casa estant, és un problema de salut pública que com més va més vides malmet. Aquest estiu Itàlia va prohibir per decret la publicitat de cases d’apostes i en l’acord pel pressupost de l’estat espanyol pactat entre el PSOE i Podem s’hi inclouen mesures per a limitar-la. Pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya els partits espanyols fan curt: els anuncis de cases d’apostes abasten fins al 45% de les retransmissions esportives de ràdio i el 20% de televisió.

—Aquesta temporada cinc equips de futbol de primera divisió porten publicitat d’una casa d’apostes a la samarreta, però gairebé tots tenen un contracte de patrocini amb alguna. Fins i tot la Lliga, en conjunt, té una casa d’apostes. La ludopatia és socialment benvista?
—No som conscients de les conseqüències que té, tot això. Cada vegada hi ha més gent que juga per internet, tant amb apostes esportives com amb més jocs, com ara el pòquer o el bingo. També creixen les cases d’apostes al carrer, un model que funciona molt als països anglosaxons i ara també entra fort. Imagineu el retorn econòmic que tenen aquestes empreses perquè el cost de patrocinar un gran club esportiu els surti a compte. Amb qualsevol comportament addictiu o amb risc d’abusar-ne hi ha un percentatge de persones que en poden fer un ús espontani relativament no problemàtic, però sempre hi ha qui en fa un mal ús que li distorsiona la vida. Als centres de tractament comencem a tenir casos de gent que demana ajuda professional, però només és la punta de l’iceberg.

—D’ençà de quan es percep aquest auge de la ludopatia?
—Fa cinc anys que van començar a aparèixer els primers casos en adults. En els adolescents, arriben sobretot les addiccions a algun videojoc en xarxa, però com que no tenen a disposició una targeta de crèdit els diners no hi entren com un factor. Tenim nois i noies, que són una minoria respecte a la resta d’addiccions, amb problemes pels videojocs i addiccions al telèfon mòbil. És allò que s’anomena ‘addiccions encreuades’.

—Deixant de banda la qüestió dels diners, tant ludopatia és amb un videojoc com amb apostes esportives?
—Sí, és allò que anomenem addiccions sense substància o socials. Malgrat que no hi ha una substància química, el fet de reproduir un comportament compulsiu altera els mecanismes neurotransmissors de gaudi. Tot això origina un cercle viciós a molta gent.

—La publicitat agressiva de les cases d’apostes, farcida de personatges famosos, molts dels quals esportistes, serveix per a atreure nous jugadors o per a enganxar qui ja fa juguesques?
—Hi ha dos criteris fonamentals per a fer més accessibles una substància o un comportament addictiu: el preu i la publicitat. Si és econòmic, la gent en consumirà més, com l’alcohol. Si és omnipresent i forma part de la teva vida per la publicitat, en consumirà més. A Itàlia és en fase legislativa la prohibició universal de les empreses d’apostes per internet, i aquí també acabarà essent així.

—Una altra mostra que és socialment benvista és que no s’ha regulat tant com algunes altres addiccions.
—Amb els nous fenòmens addictius hi ha un període de latència que agafa a contrapeu la societat. Poden passar deu anys fins que no es regula. Vull creure que d’aquí a cinc anys ja tindrem una revisió de la llei amb una normativa molt més estricta sobre la publicitat en samarretes esportives i la protecció dels menors.

—Per què són més perilloses les apostes en línia que no les màquines escurabutxaques o els casinos?
—Les apostes en línia tenen uns components addictius que no té el joc tradicional. L’anonimat n’és un. Hi ha molta gent que es frena a l’hora de fer segons què perquè el poden veure, però per internet no és així. Després, la comoditat d’apostar quan vulguis des del sofà de casa. I també la facilitat de la targeta de crèdit. Tot i no tenir efectiu, si tens una targeta amb cinc mil euros de crèdit, pots anar gastant.

—Però també dèieu que han aparegut més cases d’apostes al carrer.
—Quan algú ja es troba en procés d’addicció l’estímul li genera craving, que és com anomenem el desig irrefrenable de consumir o d’executar l’acció en allò de què s’és addicte. Les cases d’apostes de carrer juguen amb això. Una persona que ja té una determinada tendència addictiva, veu les màquines escurabutxaques i se li desperta un desig irrefrenable. Normalment en un lloc d’apostes de carrer no hi entra ningú que no està acostumat a jugar.

—Per què funciona tan bé aquesta combinació entre esport i apostes?
—Malauradament, això és un encert de les campanyes publicitàries. Han aconseguit la relació perfecta entre el futbol, l’opi del poble, i el joc. Com que l’esport és saludable, dóna peu a creure que no és tan dolent. També és la principal via de promoció de les productores i distribuïdores de cervesa. Som molt crítics amb Estrella Damm, que són a tot arreu.

—Quin perfil té un ludòpata?
—N’hi ha dos grups: un d’edat avançada que practica el joc tradicional de bingo, casino i amb màquines escurabutxaques, i la generació d’apostes en línia, que és molt més jove, d’uns trenta anys o menys de mitjana, la major part homes. Una persona no és addicta a alguna cosa si no té unes altres facetes de la vida que no funcionen del tot bé. Hi veiem dificultats personals, gent molt introvertida i amb baixa autoestima que es refugien en el joc. També és molt normal que tinguin unes altres dependències i abusin del tabac, l’alcohol, la cocaïna o el cànnabis, o que siguin addictes al sexe. A més, sovint són persones que, si aposten, és perquè tenen un perfil socioeconòmic si més no mitjà, o mitjà-alt. Si no disposen d’un flux de diners, és molt difícil de poder enganxar-se.

—També ofereixen la possibilitat de fer apostes amb quantitats petites com un euro o regalen vals per a començar. Això no fa entrar la ludopatia en la classe treballadora?
—Això fa que molta gent s’hi introdueixi, però em fa l’efecte que no tindran gaire recorregut perquè no disposen de prou diners.

—Algú que fa una aposta de tant en tant és ludòpata?
—La pregunta que la gent s’ha de fer és si un comportament, el que sigui, li implica problemes a ell i la seva vida. Com més problemes, més greu. L’addicció és el grau màxim d’un comportament problemàtic.

—Com s’evoluciona fins a ser un ludòpata?
—Normalment tots els casos comencen amb usos esporàdics. Alguns es queden aquí, però una part d’aquests continua cap a un consum més habitual. Són en el moment que anomenem ‘consum de risc’. És a dir, té el risc que, si continua així, pot acabar amb problemes en la seva vida. Aquí és on hauríem d’intervenir, però normalment la persona no n’és conscient i continua fins a un tercer estadi, en què apareixen problemes econòmics que normalment acaben amb molta conflictivitat a casa. Sovint també originen problemes a la feina i amb la xarxa d’amics. Pot acabar en un estadi de trencament personal on es demanen quin sentit té viure així. Tot s’enfonsa i al final s’enfonsen ells.

—Amb quines tècniques aconsegueixen de convertir en addictes els jugadors ocasionals?
—El cervell humà és molt susceptible de ser addicte. Els estímuls visuals, la llum, la música, els testimonis de gent que diu que ha guanyat molt… Hi ha tot de tàctiques molt estudiades per a aconseguir que juguis més. La nostra crítica principal és que les cases d’apostes són perfectament conscients que aquestes pràctiques causen problemes a molta gent i no hi fan absolutament res.

—I què n’opineu dels famosos, com ara Carlos Sobera, Neymar o Rafa Nadal?
—Que tenen una responsabilitat social nul·la. Em sembla que ells també són conscients que aquestes pràctiques poden implicar problemes per a molta gent. Hauríem d’interpel·lar a la seva consciència perquè no tot s’hi val.

—Algú que aposta pot guanyar o sempre perd?
—Pot guanyar, és clar. Però tens molta més probabilitat de perdre que no de guanyar. Juguen amb això: al principi et deixen guanyar més i al final acabes perdent.

—Com els ajudeu a superar-ho?
—A Projecte Home som especialistes a canviar l’estil de vida. No és només deixar-ho i resistir sense reincidir. Això pot ajudar-lo a distanciar-se’n durant un temps, però no n’hi ha prou. La persona ha de reaprendre la manera d’omplir tots aquests buits sense consumir, ha de buscar-la. Qui supera una addicció és perquè fa un procés de canvi i de retroinspecció; a vegades surten traumes infantils. Hi ha una diferència entre les addiccions a substàncies o a comportaments. En el cas de substàncies, un cop han fet el procés de canvi personal recomanem que continuïn sense consumir-ne. En el cas del joc, recomanem que durant un temps no utilitzin internet: a la llarga han d’aprendre a utilitzar bé les tecnologies. Fins i tot han d’aprendre a utilitzar bé la targeta de crèdit, però això no ho fem el primer dia. Intentem limitar-los molt perquè no disposin de diners.

—La reeducació amb els menors, gastin diners reals o no, és igual?
—Un menor que abusa d’un videojoc com Fortnite és un futur addicte a les apostes amb diners. Hi té un paral·lelisme absolut. Quin és el guany dels nois i noies que hi juguen hores i hores? La valoració social i els punts. Funciona amb els mateixos criteris. Passa que els punts no es tradueixen en una divisa real, però pots comprar coses del joc.

—A partir de quan podem considerar que algú que juga a un videojoc n’abusa?
—Quan deixa de rendir en les seves activitats bàsiques, que normalment són els estudis, quan comença a haver-hi moltes discussions amb els pares, quan deixa de relacionar-se amb els amics d’una manera natural… Tot això ho veus. L’altre dia va arribar un noi que es feia les necessitats a sobre per no haver de perdre pistonada amb el joc. Imagineu la importància que atribuïa a mantenir-se en la partida que considerava superior a anar al lavabo un moment.

—I com els podeu ajudar?
—Com que són menors, la família hi té un paper més decisiu. Fins i tot hi ha molts programes d’intervenció en què atenem els pares perquè veiem que se n’ha desviat el comportament. Si els pares assumeixen el seu paper educatiu i comencen a limitar-lo, a supervisar-lo, a crear una relació de qualitat amb ell i a motivar-lo amb els estudis aconseguiran molt més que treballant directament amb els adolescents, que normalment no en fan cas. Així i tot, tenim nois, i amb problemes greus.

—Costa molt de rehabilitar-se?
—Cal esforç personal i familiar. Amb joves els tractaments són més curts, poden durar mig any o un any, i amb adults, uns dos anys, i demanen molt d’esforç. El gran objectiu dels programes d’addicions és que més endavant la persona no hi torni. L’OMS estableix un criteri, una mica arbitrari, que considera que la persona no és plenament rehabilitada fins que no han passat set anys sense reincidir d’ençà que ha acabat el tractament. És possible de sortir-se’n. Cal esforç, però molta gent se’n surt.