Òscar Camps: “Som els únics que hem portat l’extrema dreta als tribunals”

Òscar Camps, director de l’ONG Open Arms, declara avui a Palerm en el judici contra el ministre italià Matteo Salvini, cap de la Lega, partit ultradretà. L’agost del 2019 Salvini, com a ministre d’Interior, va blocar durant dinou dies la possibilitat que el vaixell Open Arms portés a port més d’un centenar i mig de persones que havia salvat d’una mort segura a la Mediterrània. Després de dinou dies agònics, quan la situació arribava a una tensió límit, el fiscal d’Agrigent va ordenar que el vaixell pogués desembarcar a l’illa de Lampedusa, a desgrat de Salvini, que ara és acusat de segrest i omissió de documents oficials.

Simbòlicament, el judici es fa en una sala de l’antiga presó de l’Ucciardone, un espai construït el 1986 per encabir un macroprocés judicial contra la màfia. VilaWeb entrevista Camps per parlar del judici, però la conversa deriva cap a una crítica absoluta a la hipocresia del govern espanyol de Pedro Sánchez. Recorda que, poc després de ser investit president, va autoritzar el desembarcament a València de 629 persones que el vaixell Aquarius havia salvat, i que Itàlia i Malta s’havien oposat a rebre. Després d’aquell primer gest, diu, Sánchez ha canviat l’actitud, que ell equipara a la del govern ultradretà d’Itàlia. “Què pots esperar de polítics mancats de qualsevol principi i a qui només interessa el resultat electoral?”, demana.

—Què espereu de la sessió d’avui del judici a Salvini?
—És una vista més d’aquest judici, que és llarg i desgastador. Esperem justícia. Es va infligir un dolor i un càstig innecessaris a les persones que vam rescatar. Venien de patir tortures, violacions i esclavitud a Líbia, no havien de patir vint dies d’espera per a desembarcar en un port segur. Salvini va utilitzar tot el seu poder per blocar aquest vaixell. Aquest judici apareix a tots els mitjans de comunicació italians, però notem una certa apagada mediàtica a Espanya. Tots recordem la posició del govern espanyol l’agost del 2019, que pràcticament era com Salvini. Parlaven de sancions i donaven la raó al govern italià d’una manera completament deshonesta, sabent que era un vaixell amb bandera espanyola i que els seus tripulants eren espanyols. Ni tan sols el cònsol ni l’ambaixador espanyols a Itàlia es van adreçar a nosaltres per a saber si necessitàvem res o teníem cap problema. Allò era un segrest administratiu del govern italià i ningú no se’n va preocupar.

—Us sentíeu perseguits?
—El 2019 tant la maquinària mediàtica espanyola com la italiana qüestionaven Open Arms. Posaven en dubte allò que havíem fet, deien que no teníem permís per a rescatar, que fèiem una cosa dolenta, que afavoríem les màfies… Tot era un discurs molt allunyat de la realitat, però els altaveus mediàtics de les administracions són molt grossos. El nostre era molt petit, fins que va venir Richard Gere i va amplificar el conflicte a escala internacional. En aquell moment va canviar tot. Va ser llavors quan va intervenir la justícia italiana, perquè havien estat avergonyits davant tot el món.

—Què van fer?
—Quan el fiscal va pujar al vaixell, en cinc minuts va decidir que havíem de desembarcar. Tot allò que havia de fer Salvini era assignar un port, però ho va voler blocar des del Ministeri d’Interior. No tenia la potestat de controlar desembarcaments ni d’obrir i tancar ports, com ell deia, sinó que havia d’assignar un port on desembarcar aquelles persones i preparar un dispositiu per a atendre-les. Això és el que es negava a fer i tothom li reclamava. La guàrdia costanera li demanava on havíem d’anar, però ell no es va pronunciar fins que no hi va intervenir la fiscalia i va veure que no tenia alternativa. Va ser el primer cop que una de les ONG que fan rescats a la Mediterrània utilitzava la via legal fins al final. Si recordes el cas de Carol Rackete, la capitana del Sea-Watch, va forçar l’entrada i la van detenir i la volien jutjar. Els van fer igual com ens volien fer a nosaltres. A l’Aquarius, que Pedro Sánchez va acceptar, també li van fer allò mateix, però no van utilitzar la via legal fins al final. Van decidir de marxar cap a un altre lloc. Nosaltres sabíem que teníem raó i que era el que havíem de fer, que la justícia italiana hi havia d’intervenir.

—Vau considerar de desembarcar en un altre país de la Mediterrània?
—En aquell moment ja no podíem anar enlloc més perquè feia quatre setmanes que esperàvem i ens trobàvem en una situació desesperada. Vèiem terra, l’illa de Lampedusa, i arrencar motors i anar-se’n d’allà significava que tots es llançarien a l’aigua perquè hi podien arribar nedant. No sabien si els tornarien a Líbia, hi havia molt de pànic. Hi havia molta tensió, molta violència.

17 días secuestrados en #OpeArms llevamos días avisando. Lo ordenó el Tribunal Adminitrativo Italiano, desembarco y asistencia urgente.@JunckerEU@EP_President#AngelaMerkel@sanchezcastejon @EmmnuelMacron
¿Que más necesita @matteosalvinimi para su camapaña política?¿Muertos? pic.twitter.com/sFbQw9ahbq

— Oscar Camps (@campsoscar) August 18, 2019

—Què hauria passat si, en la situació límit, haguéssiu anat a un port encara que no tinguéssiu permís per a fer-ho?
—Forçar l’entrada hauria implicat el blocatge del vaixell i sancions. El capità ha de declarar l’estat d’emergència, dir que no pot garantir la seguretat de la tripulació. Passaria en casos de segrest o que pirates pugessin al vaixell. Entres a port per un estat de necessitat, però significa que perds la potestat del vaixell. En el moment que entres en aigües territorials puja la guàrdia costanera i es fa càrrec de la situació. No era el cas, tot i que els últims dies la gent ja saltava a l’aigua i s’intentaven suïcidar. Vam haver de reanimar persones. Era una situació límit, potser dos dies després l’estat de necessitat s’hauria imposat. Vuit persones no en poden controlar cent cinquanta; arriba un moment que si no col·laboren… Es pot convertir en una amenaça, i això és el que provocava el senyor Salvini: estirant al màxim la corda esperant que passés alguna cosa i hi pogués intervenir la guàrdia costanera, i així mostrar que portàvem gent violenta o acusar-nos de qualsevol cosa. Vam haver d’aguantar això tots sols, sense ni tan sols el suport de la nostra bandera.

—El govern espanyol va arribar a oferir que desembarquéssiu a Algesires. Era massa tard?
—Espanya formalment no va dir mai res. Només van treballar de cara a la galeria, amb titulars. No es van posar mai en contacte amb nosaltres ni ens va oferir res formalment. Mai. En cap moment. Pedro Sánchez no va voler parlar amb nosaltres. En canvi, sí que va parlar amb Richard Gere. Jo vaig posar-me en contacte amb el ministre de Foment, José Luis Ábalos, i li vaig dir que, en tot cas, era més barat i sensat posar un Airbus a Lampedusa per a portar-los fins a Espanya, però ni així no ens va escoltar. Pensa que Carmen Calvo va dir que no teníem permís per a rescatar. Des de quan cal demanar permís per a salvar una vida? Era tot surrealista.

—Què us va contestar Ábalos?
—”Ho trasllado.” Suposo que ho va traslladar a la presidència, però mai no va retornar la informació. Mai no vam tenir un interlocutor vàlid. L’única persona que se’n va preocupar va ser el fiscal d’Agrigent, que va pujar al vaixell, va veure la situació i ens va fer desembarcar immediatament. Ens va demanar si cap altra autoritat, italiana o espanyola, havia vist la situació. Evidentment, no hi havia pujat ningú. Lamentable. Com a súbdits espanyols, lamentable. No vam tenir ni una trucada de l’ambaixada, ni del cònsol, ni de ningú. No es va preocupar ningú dels espanyols que érem en aquell vaixell, de com ens trobàvem o de si necessitàvem res. Era com si fóssim un vaixell amb bandera de Madagascar, no vam tenir cap mena de suport.

—I de les institucions europees?
—Vaig establir contacte amb Merkel i Macron demanant-los que intercedissin perquè era una situació grotesca: un vaixell europeu que provava d’entrar en un port europeu i no li ho deixaven fer. Això no pot passar, va contra els principis de la Unió Europea, i més en una situació d’emergència. Un rescat s’acaba quan desembarques les persones en un lloc segur, no quan les puges a bord. No només és que els neguessin l’auxili, sinó que van entrebancar el rescat allargant l’agonia vint dies.

—Us van respondre?
—Merkel em va dir que n’estaven al cas, que era una situació complicada, i que treballaven en el repartiment de les persones desembarcades perquè Itàlia no posés més dificultats de les que ja posava. Macron va sol·licitar que Europa s’hi solidaritzés i catorze països de la Unió Europea es van posar d’acord per establir quotes de persones que arribessin.

—Un dels punts clau que han emergit durant el judici és l’enregistrament que en va fer un submarí de l’armada italiana. Ells ho fan servir per mirar de desacreditar com treballeu, però vosaltres denuncieu que hi havia un submarí que en cap moment no us va ajudar.
—En una embarcació de set metres i mig hi havia cent cinquanta-cinc persones, entre les quals deu nens, dos nadons, dues dones embarassades, que feia dies que anaven a la deriva sense menjar ni aigua, al sol, amb els nens plorant, cagant-se i pixant-se, amb onades que desestabilitzen l’embarcació… i un submarí de l’armada només es va dedicar a gravar converses de ràdio i imatges. És greu. Nosaltres ho hem sabut anys més tard; no el vam veure mai, el submarí. No tenim cap més alternativa que demandar l’oficial de l’armada italiana per negació d’auxili. Tot això fa que Open Arms, a més de rescatar persones en emergències, hagi de tenir un departament jurídic perquè resulta que també hem de denunciar la gent. Imagina el cost d’enviar set advocats a Palerm cada mes, més els testimonis. És una manera més de castigar-nos. Això mentre el govern espanyol ens té el vaixell blocat.

—Blocat?
—Blocat administrativament des de fa cinc mesos. Un blocatge que no té cap vaixell de Transmediterrània, Grimaldi Lines, ni cap vaixell mercant, ni cap de pesquer. Però a nosaltres sí que s’atreveixen a blocar-nos-el. A més, acaben de publicar al BOE un decret que ens perjudica i que parla dels vaixells de rescat privats. Només n’hi ha un, que és el nostre. Es molesten a publicar al BOE un decret per a perjudicar-nos. L’impugnarem, evidentment. És completament il·legal. Rebem un desgast no solament polític, sinó també administratiu i jurídic. Estem castigats perquè posem en evidència totes aquestes irregularitats i aquesta inacció deliberada. Aquestes últimes setmanes a Itàlia han mort moltíssimes persones. Encara arriben cadàvers a la costa de l’últim naufragi. Això que passa és una vergonya. Que sàpiguen que el vaixell és allà demanant auxili, i que ningú no hi vagi a ajudar-los. És una aberració. El govern italià, cantant en un karaoke i fent frivolitats absolutes en aquest context, amb vuitanta morts damunt la taula.

—Què diu el decret?
—Diu que necessitem el permís de les autoritats de la zona on anem a navegar. És a dir, que Itàlia o Líbia ens han de donar permís per a rescatar. És completament inaudit, això, és per a guanyar temps. Ara hem d’impugnar-ho, no ens donaran despatx… És una guerra administrativa que busca l’esgotament. No avergonyeix ningú del govern, es queden tan amples… Tot fa pensar que aquest president que tenim es postula per Europa i no vol tenir socis enfadats, no vol que Itàlia s’enfadi. Si no, no ho entenc. No entenc com poden actuar d’aquesta manera davant un país que no té salvament marítim, no té un dispositiu civil que es dediqui a salvar la gent al mar. Itàlia té la guàrdia costanera i no rescaten, ja ho hem vist, només rescaten quan ho veuen oportú, en el moment en què ho decideixen. És inaudit que Espanya ens posi impediments quan no tenim res a veure amb Espanya, no treballem ni en aigües espanyoles, són internacionals. És absurd.

—Per què el marc jurídic espanyol us vol imposar restriccions si no treballeu en l’espai jurídic espanyol?
—Fa el joc al govern italià. Ajuda Meloni, el feixisme i l’extrema dreta. Ja ho van fer amb Salvini i ara amb Meloni. Posen impediments als vaixells espanyols perquè no vagin allà, perquè no salvem vides. L’Aquarius va ser una equivocació d’aquest senyor o un capítol del seu llibre, res més. A partir d’aquí, aquest govern ens ha blocat tant com ha pogut i ens ha perjudicat tant com ha pogut i més. No esperem cap canvi d’actitud.

—Més enllà del govern, heu parlat amb els partits, amb PSOE i Podem?
—PSOE i Podem ens van convidar al congrés quan governava el PP, i li van demanar que ens fessin costat. I quan ells han estat al govern ni ens han rebut ni han volgut saber res de nosaltres. Què pots esperar de polítics mancats de qualsevol principi i a qui només interessa el resultat electoral? Són capaços de canviar de samarreta i de pensament, de donar-te suport quan són a l’oposició i de fer-te la vida impossible quan són al govern. Els importen molt poc les vides d’aquestes persones, justifiquen la inacció deliberada de la Unió Europea en salvament en aigües internacionals. Abandonen gent a la deriva sabent que moriran, i ho fan a consciència i perjudicant els qui ho denuncien i intenten que aquestes persones no morin. Faran tot allò que sigui a les seves mans per penalitzar-nos, dificultar-nos i criminalitzar-nos. A Europa, Espanya i Itàlia l’única política que tenen és pagar tercers països perquè bloquin de qualsevol manera. Itàlia finança grups armats libis perquè generin camps de presoners on eliminen aquestes persones. Les venen com a esclaves, les prostitueixen o les enterren i eliminen. Això ho finança Itàlia o la UE per mitjà d’Itàlia. No hi ha cap solució, no hi ha política migratòria, ni s’estudia ni se’n parla. És una fugida d’estudi que fan els polítics de la UE. Estem així, denunciant-ho i patint. Cada cop amb menys donacions perquè la pandèmia i la regressió econòmica ha fet que la gent donés menys.

—Noteu una baixada en el suport popular?
—Pensa que a Itàlia diuen que la vertadera oposició a l’extrema dreta no és l’esquerra, és Open Arms. Som els únics que hem portat l’extrema dreta als tribunals. Aquí ens omplim la boca i ens posem samarretes antifeixistes. Tots som antifes, però, collons, els únics que hi ha aquí bregant som nosaltres i ningú no ens ha vingut a preguntar si ens poden ajudar. Estem més sols que un mussol.