Òscar Camps: ‘La Mediterrània és la frontera més mortífera del planeta’

Òscar Camps (1963) és director i fundador de l’ONG Proactiva Open Arms. El projecte va néixer en el moment culminant de la crisi dels refugiats, quan milers de persones provinents de Síria, però també d’uns altres llocs de Llevant i més llunyans, desembarcaven diàriament a les illes gregues de l’Egeu de camí cap al cor d’Europa. Proactiva Open Arms va ser la primera organització, formada per socorristes professionals, a establir-se a Lesbos: el punt més calent de la ruta. Camps i els seus companys van salvar milers de vides.

Després de l’entrada en vigor del pacte entre la Unió Europea i Turquia –20 de març– es va tancar la ruta migratòria de l’Egeu i els Balcans. Tanmateix, les màfies del tràfic de persones han cercat rutes alternatives per a mantenir el negoci. El vell corredor de la Mediterrània central, que connecta Líbia amb Itàlia, ha renascut com a principal ruta migratòria. Incentivada, sobretot, pel descontrol i manca d’autoritat que impera a Líbia. Proactiva Open Arms –sense deixar de cobrir l’Egeu– opera allà des de final de juny. VilaWeb conversa amb Òscar Camps sobre aquesta nova operació i més coses.

—Quina tasca desenvolupeu davant de la costa líbia?
—Fem guàrdia, juntament amb més organitzacions, a més o menys dotze milles de la costa, en aigües internacionals. Fem torns de quinze dies de navegació (després es canvia la tripulació sencera). Quan fem guàrdia mantenim una posició i intentem albirar i interceptar les embarcacions que surten de Sabrata –nord-oest del país– o qualsevol altre punt de la costa. Parlem d’una superfície molt gran, més o menys com el golf de Lleó.

—Quina mena d’embarcacions albireu?
—Són barques, molt precàries. La travessia fins a terra ferma és d’unes 200 milles, però només porten combustible per a fer-ne 20.

—En aquest moment és quan actueu?
—Si l’albirem, sí. El primer que fem, un cop hi entrem en contacte, és assegurar els emigrants. Els repartim salvavides perquè no porten cap mena de protecció. Després fem una tria, centrant-nos en dones embarassades, gent gran, nens i possibles ferits, i els evacuem a l’Astral, la nostra embarcació.

—L’Astral és un vaixell de rescat, no és pensat per a acollir gent ni transportar-la.
—No podem albergar més de 200 persones. Quan estabilitzem la situació informem el MMCR (Maritime Rescue Coordination Centre) de Roma. Els expliquem quantes barques hem interceptat i el nombre de persones. I esperem que arribin els guardacostes, la marina o Metges Sense Fronteres (MSF). Llavors fem el traspàs i continuem fent guàrdia.

—A on s’emporten els emigrants?
—A Sicília. Allà passen a disposició de les autoritats italianes i els internen en una espècie de CIE (Centre d’Internament d’Estrangers). A partir d’aquí no sabem què passa amb ells. Hi ha moltes versions, però cap d’oficial.

—Quina és la vostra tripulació?
—Són nou persones. Hi ha un equip mèdic, socorristes, un capità, un mecànic i un cuiner mariner. Tots són professionals d’altíssim nivell, però treballen de voluntaris.

—Tinc entès que l’Astral va tenir un bateig de foc. M’ho podeu explicar?
—Sí, el primer dia vam rescatar 1.200 persones. 200 a bord i 1.000 assegurades a les barques al voltant de l’Astral. Aquell dia es va batre el rècord de rescats a la Mediterrània: 4.500. Mentre esperàvem l’arribada d’un vaixell per a transportar tothom, ens vam quedar sense aigua. Per sort el Dignity (vaixell de MSF) ens hi va ajudar.

—Us queda gaire lluny el port on feu l’avituallament?
—Operem a Malta o Lampedusa, segons el temps. Tornar a port implica perdre quaranta hores. És molt important anar ben proveït.

—És molt diferent la situació de les illes gregues?
—La travessa a l’Egeu és molt més curta. La part dura de Grècia eren les famílies. Quan hi havia un naufragi les dones i els nens es morien de seguida. A Líbia hi ha molts més riscos. Hi ha moltes embarcacions que no es troben mai i, si no es troben, no figuren enlloc, ni com a desaparegudes. La xifra de morts no és real.

—Les màfies també són diferents?
—La situació és molt més complexa. El país viu una guerra civil i no hi ha un govern estable. Tres faccions lluiten de manera fratricida pel poder. En el cas de l’Egeu, nosaltres vam viatjar a Turquia per entendre com funcionaven les màfies. Vam fer el mateix recorregut que els refugiats. Les màfies treballaven a la llum del dia amb total impunitat. Fer això a Líbia és impensable. No ens podem acostar gaire a la costa perquè hi ha molta hostilitat. Una vegada ens va abordar un grup d’homes armats. Deien que eren guardacostes libis… Hem d’anar amb molt de compte. No sabem ben bé què passa a terra ferma.

—L’única font d’informació són els immigrants?
—Les poques coses que sabem ens les expliquen ells. Parlen d’un país caòtic, en què molts han estat segrestats o esclavitzats. Les milícies n’abusen constantment i no fan distincions. Abusen de les dones, les violen, i a moltes les deixen embarassades. La vida dels immigrants no val res allà. Prefereixen morir ofegats que tornar a Líbia.

—El perfil dels rescatats ha canviat?
—Com he dit abans, a l’Egeu viatjaven famílies senceres. Ara arriben molt poques dones i nens. De sirians també n’arriben molt pocs. La majoria són homes joves que estan molt forts. És l’única manera de sobreviure. Molts són eritreus que arriben caminant pel desert. Els testimonis són dramàtics.

—En podríeu explicar algun?
—Menors que els han perseguits a trets abans d’embarcar. Ells s’escapen i poden pujar a la barca, però la seva mare, malferida, no pot. Els nens, impotents, veuen com la costa s’allunya mentre la mare agonitza sobre la sorra. Fa angoixa pensar en la situació dels menors. Criatures que han travessat el desert i han vist morir molta gent per manca d’assistència o malalties. Els adults joves en solen parlar poc. En algunes barques a la deriva, sense combustible, hi ha hagut lluites ferotges per l’aigua. Lluites per a sobreviure. És una realitat molt dura.

—Veient aquestes històries, com a professionals, què feu?
—Per una qüestió potser de benestar personal, intentem no lligar-nos-hi ni continuar amb la relació. Cada persona és un drama, un drama molt punyent. I un cop el coneixes, t’hi impliques i t’hi impliques massa. Ens hem de centrar amb els rescats perquè ens esperen molts drames.

—Heu visitat el Parlament europeu unes quantes vegades. De fet, us han atorgat el premi Ciutadà Europeu 2016. Què us sembla la posició d’Europa en tot plegat?
—Hem visitat el parlament unes quantes vegades, però tot continua igual. La inacció és deliberada. No és inacció en el sentit de no saber què fer, és una decisió de no actuar. Però no és res de nou. A l’Egeu ja ens hi vam trobar. Ens indigna la posició d’Europa. Imagina’t què podria fer una administració com la Unió Europea si s’ho proposés.

—Per què parles d’inacció?
—S’han tancat fronteres i només hi ha una opció per a demanar asil: recórrer a les màfies i llançar-se al mar. La Mediterrània s’ha convertit en una fossa comuna, és la frontera més mortífera del planeta. No és una casualitat que s’hagi de fer servir el mar per a demanar asil. El mar fa de filtre i s’ha convertit en una arma de guerra. Tanmateix, la gent ho té tan perdut que se la juguen. És tenir una oportunitat de viure o morir. I agafen la de viure, sobretot la gent jove que pot tenir un futur.

—Entre 2013 i 2014, Itàlia va engegar l’operació Mare Nostrum de salvament marítim. Es van moure.
—Sí, però tenia un cost de 300.000 euros diaris. 9 milions d’euros mensuals. Si Europa no hi dóna suport, cap administració no s’ho pot permetre. Mare Nostrum va ser rellevada per l’operació Tritó de Frontex (Agència europea del control de fronteres) que té més pocs recursos i mitjans. Ens hem de fer moltes preguntes: fem tant com caldria? Tenim una política d’immigració adequada? Resolem bé aquesta crisi? Aquests anys hi ha menys refugiats i a aquest ritme hi haurà el doble de morts –se n’han comptat més de 4.000. El drama augmenta i les persones que ho intenten es redueix. Aquest és el resultat. Que cadascú tregui les seves conclusions.

—Continuen sent presents a l’Egeu. Com és la situació després del pacte entre la UE i Turquia. S’ha tancat la ruta?
—Tècnicament és molt complicat tancar el mar, tot i que es pot fer en el cas de Lesbos, perquè la zona és molt petita. No obstant això, no ha interessat mai a Turquia de tancar-lo del tot. Ha deixat sempre un raconet obert perquè vagin passant dues o tres embarcacions.

—Trontolla el pacte?
—No ho sabem. Però corren rumors que Grècia ha demanat a la UE un pla B, perquè sospiten que l’acord es pot desfer. El país, amb les fronteres balcàniques tancades, no pot atendre la gent si arriben al ritme del setembre o l’octubre del 2015. 5000 o 6000 persones el dia. Si passa, es col·lapsaran les illes i Grècia.

—Continueu intervenint a les costes de Lesbos i Quios?
—Sí, gairebé sempre hi intervenim, fins i tot quan hi ha Frontex. Els donem un cop de mà, sobretot amb la qüestió sanitària i de traducció. A les guàrdies nocturnes som nosaltres els qui localitzem les embarcacions i assegurem les persones abans de traspassar-les en un vaixell de Frontex. Un cop a terra, els fan un cop d’ull i els donen assistència mèdica si ens ho permeten de fer.

—Hi hagut repunt després del cop d’estat fallit?
—Ara l’armada turca fa batudes constants per a evitar la fugida de militars del país. Això dificulta la sortida de refugiats. Es temia que vinguessin soldats a les embarcacions, però els militars tenen equipament i preparació per a fer la travessia pel seu compte.

—N’han arribat?
—No ho sé.

—L’Egeu ha quedat una mica oblidat. Com si no existís. Com es tracta la gent en els rescats ara que no hi ha tanta pressió mediàtica i de voluntariat?
—Últimament la guàrdia costanera grega torna a aplicar mètodes poc ortodoxos.

—Poc ortodoxos?
—En molts casos el tracte no és digne, gens digne. Fuetades i excessiva violència. No és necessària, no són criminals, són famílies.

—Què feu quan passa això?
—Nosaltres quan veiem alguna acció que no toca ho denunciem a les grans organitzacions com ara Human Rights Watch. Som petits i tenim el poder que tenim, però ho hem intentat. No ocasionem cap mena de temor, però sí que els humanitzem una mica. Perquè saben que quan hi som enregistrem les seves actuacions.

Més informació:
—L’impressionant discurs d’Òscar Camps, director de l’ONG Proactiva Open Arms, Català de l’Any 2015