12.08.2017 - 22:00
Òscar Cadiach ha esdevingut el primer català que corona els catorze vuit mils sense oxigen artificial. L’alpinista tarragoní va formar part de la primera expedició catalana que va fer el cim a l’Everest el 1985. Trenta-dos anys després, el 27 de juliol passat, Cadiach culminava el desafiament d’escalar les catorze muntanyes més altes del planeta amb l’ascens al Broad Peak. Un desafiament vital que ha assolit després de molts sacrificis.
Una vegada tornat a Tarragona, Cadiach descansa uns dies mentre assimila la seva gesta. No obstant això, dins del seu cap ja pensa en les pròximes expedicions, aquest agost mateix. Reivindica el seu amor romàntic per la muntanya i assegura que continuarà escalant-ne fins que el cap li digui prou o bé fins que el físic li ho impedeixi.
—Com esteu, ja us heu recuperat?
—Bé, bé. Ha estat una tornada ràpida perquè tenia moltes ganes de tornar a ser a casa amb els amics i la família. Amb molta il·lusió. M’havien donat molt suport en aquesta darrera aventura. El Broad Peak era l’última muntanya que em faltava per a tancar el cercle.
—No era la primera vegada que intentàveu el Broad Peak, i l’atac al cim es va complicar pel mal temps. Vau témer de tornar-vos-en a quedar a les portes?
—El Broad Peak no és una muntanya tècnicament difícil, però els últims anys l’arribada de les pluges dels monsons ho ha complicat. Plou cada dia a les valls, i a les alçades neva, fa núvol i molt vent. He hagut de tenir fortes dosis de paciència i esperar una finestra de bon temps. Va valdre la pena esperar vint dies abans de fer l’assalt a la muntanya, un cop ja estàvem aclimatats. Penso que la paciència ha estat la clau.
—No vau dubtar, doncs.
—Pensaments de tota mena sempre en tens. Jo sabia que no era pas una muntanya que no pogués pujar. Es tractava de poder tenir bon temps. En els intents anteriors, les condicions no van ser idònies. Una vegada, va desaparèixer un portador. L’any següent, vam trobar-ne el cos. En una altra ocasió, va haver-hi un accident i vam estar en un rescat. Més que escapar-se la muntanya en si, és el fet de trobar bones condicions per a fer-ho.
—Ara ja heu fet els catorze vuit mil. Sentiu que heu complert el vostre objectiu vital?
—És un repte que m’havia proposat a final del 2011. En principi, pot semblar increïble que hagi pogut fer-ho, però és una cosa que l’he lluitada any rere any i que l’he estimulada jo mateix. No he tingut grans ajudes. Ho he anat llaurant pas a pas. Estic plenament satisfet i feliç d’haver-ho aconseguit i d’haver-ne tornat viu. Molts companys ja no hi són, i això pesa molt al llarg de la teva trajectòria.
—Heu temut per la vostra vida?
—Hi ha hagut moments difícils. Enguany, he tingut un parell d’ensurts. Al començament de l’expedició, vaig caure en una esquerda de cinc metres que s’havia obert. Un paquistanès, en Yusuf, em va ajudar a sortir-ne. Si aquella esquerda no hagués tingut aigua o hagués estat de cinquanta metres, potser hauria desaparegut o m’hauria matat. Per sort, hi havia aigua gelada. Vaig quedar que m’ensorrava, amb la motxilla, les botes… En vaig poder sortir, va ser tot molt ràpid. Després, si hi penses fredament, en una ximpleria així s’hagués pogut acabar tot. I el mateix dia de l’atac al cim, només sortir del camp base a les quatre de la matinada, per una altra ximpleria, em vaig fer mal al braç i no em podia aixecar de dolor. Si m’hagués trencat el braç en aquell moment, no ho sé… A vegades, són ensurts. Els déus em van protegir i els astres van arrenglerar-se.
—Quan us vau proposar de fer els catorze vuit mils, es va convertir en una obsessió?
—No. Ho he entomat com un repte personal. Volia que aquest tema no es convertís en una obsessió, perquè si no, sí que hauria pogut resultar perillós. Les coses em van anar molt bé. Ho vaig decidir el 2011, després d’haver escalat el Manaslu. Vaig pensar que em podia concentrar a acabar les sis muntanyes que em faltaven, però en un termini de quatre o cinc anys. I així ha estat.
—Vau fer-ne tres, només el 2012.
—Sí, el 2012 va anar tot molt bé i vaig poder fer l’Annapurna, el Dhaulagiri i el K2. El 2013, va ser un any més trist, vaig fer el Kanchenjuga després de tres intents, però de les quinze persones que vam pujar en vam baixar deu. Després vaig anar al Gasherbrum. Però també va haver-hi uns greus accidents mortals de tres espanyols i un polonès. Tot això també marca. L’any següent, vaig tornar al Broad Peak, però vam haver d’actuar en el rescat d’una companya que patia congelacions. El 2015 va haver-hi l’accident del xerpa que us comentava abans i d’una companya japonesa. El 2016, les condicions no van ser favorables. I, finalment, aquest cim ha arribat el 2017. El Broad Peak té tres puntes i les he pujades. Això també compta. En certa manera vaig obrir una ruta nova a la cara nord l’any 1990, i pel vessant xinès, el 1992. Tot això són gestes tan importants o més com la que acabo de fer ara. L’atractiu d’aquestes grans muntanyes també és poder fer un itinerari nou.
—Què vau sentir quan vau arribar al cim?
—Una sensació d’alliberament i d’estima per tota la gent que m’ha donat suport tots aquests anys. Vaig repetir la frase cèlebre de ‘He fet el cim!’ que vaig dir per primera vegada quan vaig pujar l’Everest l’any 1985.
—Reivindiqueu la importància d’escalar sense l’ajuda d’oxigen artificial.
—No ho reivindico, sinó que penso que és una manera natural de fer-ho. Podries córrer una marató i fer-lo servir, però seria estrany, oi? És un tema ètic. Està demostrat que els cims més alts de la Terra es poden fer sense oxigen artificial i que el cos s’adapta a aquestes altures. Aquest oxigen el tens en cas de necessitat mèdica, és aleshores quan el necessites.
—Esteu orgullós de ser el primer alpinista català d’haver escalat els catorze vuit mil sense l’ajuda d’oxigen?
—És una anècdota. El primer va ser Reinhold Messner, els altres formem part d’una llista. Penso que el compromís és assolir el repte que tu t’has marcat. Si tu et proposes de creuar nedant l’estret de Gibraltar, ho pots fer amb aletes o sense, amb oxigen o sense… La qüestió important és assolir el repte. És una ètica personal.
—Formàveu part de la primera expedició catalana que va fer el cim de l’Everest el 1985. Com ha canviat l’alpinisme des d’aleshores?
—Hi ha hagut dos canvis. Un és aquest alpinisme més romàntic. Ara es fan classificacions de tota mena: amb oxigen, sense oxigen, fet així, fet aixà… Això no li fa cap bé, a l’alpinisme. L’alpinisme és una cosa que t’omple i que tu et prens com un repte. No és una competició. És un repte entre tu i la muntanya. Ara hi ha una sèrie de protocols per a les expedicions comercials i professionals: oxigen, xerpes, portadors, cordes fixes, tants dies, tanta aclimatació, l’atac serà així, GPS… Tot això ha fet que s’hagi massificat la muntanya. L’Everest està molt massificat. Forma part d’un muntatge, però no ho recrimino. La gent del Nepal s’hi guanya la vida. Pots tenir les mateixes sensacions precioses anant a altres muntanyes difícils, tant a l’Himàlaia com aquí. La cosa important és obrir noves vies en muntanyes, encara que siguin de cinc mil o de sis mil metres. M’alegro de no estar immers en tot això, mantinc el punt romàntic.
—Com valoreu aquesta nova tendència de l’alpinisme de velocitat que encarnen Kilian Jornet i Ueli Steck?
— [Silenci] Ueli Steck era un gran mestre de tot això. Els altres som aprenents o som a l’estela d’ell. Crec que aquests reptes de velocitat han sorgit perquè hi ha una demanda, la gent vol experimentar noves sensacions. Són tendències que agafa la muntanya, però damunt de tot això hi ha l’ètica i la manera de fer les coses. Crec que, fonamentalment, això no s’ha perdut i es poden valorar aquests èxits i aquestes sensacions, que t’atrapen i et porten a fer conquestes d’aquesta mena.
—Baixant de l’Everest va néixer la vostra filla. Heu hagut de renunciar a gaires coses per l’alpinisme?
—Evidentment, he hagut de renunciar a moltíssimes coses, de tota mena. Ahir mateix, vaig beure dos xampús [cervesa amb llimonada], però fins ara ho tenia prohibit. Has de cuidar-te. Has de renunciar als grans plaers. La família, també. Això et marca una trajectòria i una disciplina. Sempre he tingut el suport de la meva família i ho valoro molt. També hi ha hagut moments en els quals m’he dedicat a transmetre les meves experiències i a vegades he fet expedicions no tan agosarades amb familiars.
—Quins nous desafiaments us marqueu ara?
—M’agradaria obrir una ruta nova en alguna muntanya de cinc mil metres.
—La retirada encara la veieu lluny.
—[Riu] Això depèn de la ment. És molt psicològic. Mentre la ment funcioni, i si el físic acompanya, cap problema. De moment, m’espera feina als Alps ara l’agost; i el setembre, a fer el Montblanc, que serà la trenta-quatrena vegada, i el Cerví, per novena vegada. Després aniré a l’Àfrica a fer un tracking al Kilimanjaro i al Mont Kènia.
