Òscar Andreu: “Hi ha un punt d’esperança en la foscor”

Òscar Andreu i Fernández (1975) és codirector i guionista de La competència, programa radiofònic d’humor que fa quinze anys que és en antena. Juntament amb Òscar Dalmau formen una sòlida parella creativa d’ençà que es van conèixer a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), on tots dos van llicenciar-se en Comunicació Audiovisual. Però ara Òscar Andreu emprèn una aventura tot sol. Crida als ocells de colors llampants és un monòleg en què parla amb humor sobre la seva, la nostra, relació amb la llengua catalana. Un espectacle estrenat fa poc, que, arran de l’èxit que ha tingut, ara se’n va de ronda per teatres, i en què es comprova que aquest fill de pare nascut a Andalusia (de cognom Andreu) i mare de la Franja (de cognom Fernández) és un activista de la llengua, que encara qüestions fràgils amb humor, i que té Carme Junyent, amb qui va fer actes, com un dels referents, tal com explica en aquesta entrevista feta al centre de Barcelona, i amb toc biogràfic.

—La vostra mare, a què es dedica?
—A buscar-se la vida. Venia vestits en una habitació de casa, venia aspiradores, anava amb un maletí de joies venent per les cases, també maquillatge. Va fer de cuinera, de cambrera, de pastissera i  durant uns anys va tenir una botiga de llaunes i llegums que va reconvertir en fruiteria i que, quan la va tancar, va muntar una botiga de ‘Tot a 100 pessetes’.També va obrir algun bar amb el meu pare que no va acabar de reeixir. I ara s’ha jubilat. La meva mare és de la Franja. És de Fraga i també es va dedicar pràcticament al 100%, a banda de fer tot això, a criar tres fills, els meus germans i jo mateix. Pensa que a vint-i-quatre anys ma mare ja tenia tres fills.

—I el vostre pare és nascut a Andalusia?
—Andalusia, un poble molt petit de la Sierra Morena. I va venir aquí com a immigrant, i el primer que va fer va ser entrar a la indústria tèxtil. I va anar pujant fins que va acabar essent gerent d’una fàbrica d’un senyor industrial del fil que era un corrupte. Bàsicament, això. Després ho va deixar perquè tenia la sensació que el tèxtil era en crisi cada dos anys. I va muntar algun bar, també, i tota la pesca, però la cosa, com deia abans, no va acabar de reeixir.

—Per tant, amb la vostra defensa del català, sou el típic fill de la classe burgesa catalana, però no.
—Exacte, no ho hauria dit millor. Pensa que la meva àvia materna, de Lleida, era dona de fer feines en un institut de formació professional. Em sap greu, però tota la gent que tinc de la branca catalana no són ni burgesos, ni esclavistes. Em sap greu.

—I quan us polititzeu?
—Essent d’una família humil, el que abans es deia família pobra, et polititzes, tant si ho vols com si no. El meu avi amagava El Mundo Obrero als llocs més inversemblants de la casa. I és més tard que arribo a la politització completa, que és la presa de consciència nacional. El que ho acaba tancant tot plegat.

—Quan hi arribeu?
—Començo a veure coses estranyes, com que la llengua que m’ha transmès la meva mare no és la llengua que parlo amb el meu pare, ni amb el meu germà, ni amb el meu millor amic, ni al carrer, ni a l’escola. Però sí que és la llengua que de tant en tant sento en una televisió, que ni tan sols és la que es veu a casa. I aquesta llengua no és només una llengua. És un país, una nació, una geografia, una política, una manera de fer, una manera d’enfrontar-se amb el món i una manera de veure’l. I quan començo a descobrir tot això, dic, ostres, tot això m’ho perdia.

—I és a la Universitat Pompeu Fabra que comenceu a tenir amics en català, relacions en català?
—Potser una mica abans, en un institut. Pensa que hem viscut en barris humils, altrament dit pobres, molt dignes, per això, molt nobles, on he après moltes coses i on m’ho he passat molt bé. Què et diria? Ca n’Anglada, Can Tusell, Can Boada, el Pla del Bon Aire, i a uns quants ens enviaven a uns instituts que no eren dins el nucli urbà, sinó als afores. Hi ha nanos de Polinyà, de Caldes, de Sabadell i d’unes altres classes socials, i també hi conec gent que té el català com a primera llengua, i per primer cop descobreixo que hi ha nanos que no renuncien a aquesta llengua. I que se m’hi adrecen. Això, quan arribo a la universitat, encara és més clar.

—I l’humor, d’on us ve? Per què, l’humor?
—Perquè sóc un pallasso, m’ho deien els avis. I aleshores he intentat de monetitzar-ho. I en un moment determinat de la vida descobreixo que serveix per a fugir d’estudi. Que és una cosa que relaciono també amb el fet de ser guionista: buscar unes altres històries possibles, fugir corrent.

—Heu vist la pel·lícula Vuit muntanyes? És la gran amistat entre dos homes heterosexuals. La vostra relació amb l’altre Òscar és això?
—Ho és, però és que també hi ha en Juanpe, que és el meu amic del barri, que ho ha continuat essent. Amb ell he fet grups de música, he jugat a bàsquet. És una cosa que he conreat, l’amistat amb uns altres homes.

—Pot ser que estigueu més còmode a la ràdio que no pas a la televisió?
—Pot ser. Perquè a la televisió estàs més exposat. La tele, per entendre’ns, és una certa pornografia. I la ràdio és erotisme. La ràdio és la veu, no ho ensenyes tot, i et pots camuflar. A la ràdio faig veus, faig moltes veus, i això vol dir que pots insinuar que ets un altre. A la tele tot es veu, d’entrada.

—Passem a la ronda que feu sobre la vostra relació amb el català: és el primer monòleg que feu tot sol?
—Sí. Tenia una necessitat increïble de sortir i dir certes coses relacionades amb la llengua. Et diria que és un dels temes de l’any, però també que és un dels temes dels últims quatre-cents anys. I ho he aprofitat. És la comèdia d’estar dret amb un micròfon, i anar xerrant i anar parlant sobre les meves aventures com a catalanoparlant a la capital de Catalunya. Ja saps que no sempre és fàcil i que és una lluita constant per a poder viure en català a Catalunya. Una cosa que a molta gent li sembla estranyíssima i censurable i que a mi em sembla d’una normalitat que, com que hi ha aquesta mena de trencament, aquesta mena de distorsió, genera comèdia. La comèdia que sigui estrany que tu, com a català, a Catalunya, no puguis viure en català i que moltes vegades fins i tot et censurin o et titllin d’això, de burgès, de coses raríssimes.

—Per exemple, quina mena de coses volíeu dir, sobre la llengua?
—Començo l’espectacle dient: “Bona nit a tothom, avui parlarem del passat, del present i del futur del català. Per cert, si algú no entén el català, ho farem en castellà.” I, és clar, la gent ho diu, això. Ja ho hem viscut, no és la primera vegada. O sigui, si hem d’agafar els nostres drets lingüístics, sucar-los en una galleda de vaselina i tot seguit ficar-nos-els pel cul, ho fem. No seria la primera vegada que ens fiquem una cosa molt seriosa pel cul, els catalans. Ho hem fet amb referèndums, ho hem fet amb estatuts, ho hem fet amb una DUI. La DUI va costar, sort que era curteta, de vuit segons. Tu imagina’t que arriba a ser una DUI llarga, de dos minuts i mig. I després descric una mica els comportaments estranys que tenen els parlants d’una llengua que pateix un procés de substitució lingüística i que molt sovint ha patit una persecució digna d’un genocidi cultural. No parlo d’aquests darrers deu anys, ni vint, ni trenta, parlo d’aquests darrers quatre-cents anys, tres-cents. I com veiem que la llengua hegemònica, la llengua majoritària, el castellà, en aquest cas, va fent una pressió molt grossa sobre les llengües minoritzades. Alerta que el català no és llengua minoritària (el parla més gent que el danès, el croat, etc.), és una llengua minoritzada, ha patit una pressió en contra, perquè estic convençut que saben que carregar-se la llengua és carregar-se la nació, és carregar-se una manera de veure el món, la manera de veure el món dels catalans.

—Sempre parleu en català?
—No, no sempre. Em sap greu dir-ho. Amb la meva germana i la meva mare, parlo en català. Amb el meu pare parlava en castellà. I amb el meu germà, parlo en castellà, però amb la seva dona, que és del Casaquistan, parlo en català.

—Diuen que les dones mantenen més la llengua.
—Crec que el català és viu gràcies a les dones. Ens ve per la via materna. Ho hauria d’estudiar una mica més i ho hauria d’analitzar, però, de fet, és com em ve a mi.

—I què en dieu, del futur del català?
—Amb la llengua sóc optimista, perquè el pessimisme no me’l puc permetre. El pessimisme és un pensament reaccionari i, si jo fos dels dolents, voldria que els altres, a l’altra banda, els meus enemics, fossin pessimistes tota l’estona. I no ens ho podem permetre. Crec que hi ha un punt d’esperança en la foscor. Això que deia la Rebecca Solnit. Crec que acabarà reeixint, el català, primer perquè és que surt a compte parlar català a Catalunya, i quan ens n’adonem els qui ens n’hem d’adonar, això quedarà claríssim. I després, perquè no hi ha més opció. Ho veig clar. No m’imagino renunciant al català ni que tothom deixi de parlar-lo. Una llengua és un mercat. La gent no renunciarà al mercat català. Una llengua és una manera de veure el món. La gent no hi renunciarà. Ara, el que seria important és que no relacionéssim aquesta llengua amb el fet de ser ploricons. Ningú voldrà parlar la llengua dels ploricons. Ningú voldrà parlar la llengua dels que renuncien a ser lliures. Això és important.

—Per anar acabant, la gent surt d’aquest espectacle rient?
—Hi ha moments de certa intensitat emotiva, segons que m’han dit, perquè explico la meva relació amb la Carme Junyent, pocs mesos abans que es morís. Amb la Carme anàvem a fer actes per Catalunya, a explicar l’escola catalana o a presentar els seus llibres. En vam fer quatre o cinc. A ella li agradava el programa, La competència. Un dia m’hi vaig posar en contacte, una cosa que no faig gairebé mai, perquè havia llegit Descolonitzar la ment, de Ngũgĩ wa Thiong’o, que és un llibre interessantíssim, que parla d’això, de com ells a Kenya, o ell, concretament, decideix un dia de deixar d’escriure en anglès (que era la llengua en què tothom deia que seria el pròxim premi Nobel) i passar-se al kikuiu. I això li va costar que el fotessin a la presó i tot plegat. I després d’haver llegit el pròleg de la Carme en aquest llibre, m’hi vaig posar en contacte, la vaig felicitar, i a partir d’aquí va néixer una amistat de fer cafès. Tenia un sentit de l’humor que moltes vegades passava per sota del radar, però era increïble.

—Quin missatge o quina idea en recolliu, de Carme Junyent?
—Un, que ens en sortirem. Dos, que hi ha maneres. Tres, que no serà fàcil. I quatre, que no serà fàcil, com la majoria de les coses que valen la pena. No són fàcils, però val la pena de fer-les.

—Voleu afegir res que no us hagi demanat? O subratllar alguna idea?
—L’optimisme. Sense que tampoc hagi de ser excessiu. No ha de ser una cosa absolutament neuròtica. Que tenim una feina davant, que hi ha poques coses més engrescadores que lluitar no solament per l’alliberament de la comunitat d’un mateix, sinó per la seva llengua. Que no deixa de ser el mateix.