Orquídies i identitat

Al meu poble ens reconeixem en unes orquídies particulars, en diem les sabatetes, però a mi m’agrada més dir-ne orquídies d’Arenys. I tots ben contents de tenir aquest sentiment identitari, de tenir aquesta semiòtica vegetal de pertànyer a un poble. A la TV3 en fan reportatges i tot. Ningú no ens busca tres peus al gat pel nostre sentiment identitari florit. Molt més fàcil que qualsevol sentiment identitari català. Si parles d’identitat catalana, llavors ja has begut oli, qualsevol indici et fa sospitós. Sort que avui tan sols parlem de flors i d’un poble d’arran de mar.

Aquestes orquídies no són les habituals de fer bonic que es compren a la floristeria, són Paphiopedilum insigne. A Arenys de Mar, no tothom en té, però tothom se’n sent orgullós; potser encara que no en cultivin els en regalaran un ram. Les orquídies ens fan diferents. No som tan sols setciències, ni som tan sols la Sinera de l’Espriu, sinó que tenim aquestes orquídies a les nostres eixides com qui té un tresor. Hi tenim una mena de passió. Ens fem responsables col·lectivament que no desapareguin, que augmentin, que formin part de la nostra identitat.

Habitualment, no es compren ni es venen. La tradició és regalar-ne un esqueix o una planta als més estimats, però també regalar-ne un ram és una mostra d’estima gran. Els uns als altres ens les hem anades passant com un testimoni identitari que demana generositat, estima. Així ha anat creixent aquest estol d’orquídies que al desembre exhibeix una bellesa estranya. Llueix a les cases, a l’Instagram, al WhatsApp i al cementiri (que n’és ple). No són roses, ni blanques, ni liles, ni grogues. Neixen d’un verd lluent i a mesura que es van obrint hi apareix un pigallat marronós, amb les vores blanques ondulades, que és la fulla que bada la boca de color marronós. Són sobretot exòtiques i senyores. La tija marró fosc vellutada les realça i les fa anar en totes direccions. Són boniques i rebels.

A final de setembre comencen a treure el nas. Costa de veure com s’hi va formant la flor enmig de les fulles. Quan veus la primera que despunta, el cor sempre et fa un salt. És una alegria. A partir d’aquell dia, són setmanes intenses, de mirar i remirar, per veure quantes n’hi haurà. No és feina fàcil perquè són juganeres i es camuflen entre les fulles. Hi ha cases que sempre en tenen moltes, però, així i tot, la collita no és mai igual. Hi ha anys bons i anys dolents i no sempre per a tothom és igual. Una cosa sí que és segura: si has trasplantat aquell any, no floriran gairebé gens.

No són extremadament delicades, però sí que donen disgustos. Un racó que no els agrada, uns fongs que se n’apoderen… No pots estar mai segur que anirà bé. Per més que durant l’any les hagis adobades correctament, hi hagis tret les fulles seques, hagis vigilat que no els toqués massa el sol o que no tinguessin massa aigua, sovint faran el que voldran. Ara, si no les cuides segur que no van bé. Per més que tinguin un origen salvatge, necessiten afecte. Tinc una amiga que creu que aquestes orquídies ho noten tot, que res no els és aliè, com a les persones. Les cuida molt, fins i tot els posa música, està convençuda que la Callas és la seva preferida. I no falla, la seva eixida sempre fa goig quan arriba l’hivern, enguany en té cent. Diu que és la flor de l’agraïment.

Ara, una barreja de moda i ignorància fa dir que allò que no floreix a la primavera és que ha estat afectat pel canvi climàtic. Si esquematitzem tant acabarem prenent mal. Res no és tan simple com als temps moderns els agradaria. Les orquídies d’Arenys comencen el procés de floració a la tardor i l’acaben a l’hivern. Com tantes altres, per exemple, les carxofes o les plomes de Santa Teresa. No fem embolics.

Com segurament tantes identitats, ens va venir de rebot, d’un frare caputxí que les va dur de l’Amèrica del Sud, i el clima de les eixides ombrívoles en va afavorir la propagació i la voluntat de preservar-les. Sigui com sigui, segur que van venir del convent. A casa ens les va donar l’Angelina del Centro, que eren molt dels frares i als anys seixanta eren de la poca gent que en tenia l’eixida plena. També és cert que era una eixida perfecta, plena d’humitat i ombres amb petites escletxes de sol que entraven des del terrat de cal Pepe, el sastre.

Si és tan acceptat que es pot bastir una identitat, fins i tot, amb una orquídia, per què és tan difícil que es reconegui la identitat de l’art català, del disseny català, de tot allò que fa la nostra cultura? La llengua ens preocupa perquè és el pilar, però no hem de perdre de vista que hi ha una sistemàtica programada que va desvestint tot allò que ens fa poble. No és una qüestió d’adjectius, ni de flors i violes. És destrucció en massa programada.