Oriol Soler: “No vull la independència si no som molts més”

Oriol Soler Castanys (1969) és un empresari cultural, i un dels homes que ha estat a la sala de màquines del 9-N, de Junts pel Sí i del referèndum del Primer d’Octubre. Setmanes enrere el gran públic el va conèixer perquè va ser un dels detinguts en l’operació Vólkhov. En aquesta entrevista biogràfica, Soler explica els seus orígens a Ripollet, on fundà la primera empresa, a disset anys. Després van venir projectes com el diari Ara, la revista Sàpiens, Time Out, Ara Llibres i Batabat. Obsedit amb la importància de bastir indústries culturals potents que donin gruix intel·lectual al país, Soler creu que el país necessita grans empreses, grans idees i pensar en gran. I que aquesta manca també s’ha notat a la política. VilaWeb va visitar-lo a l’antiga fàbrica de cordills on viu, a Igualada.

—Oriol Soler Castanys. Qui és la senyora Castanys?
—La meva mare és una senyora que em té a vint-i-un anys. Es va casar molt jove amb el meu pare i van fundar Enllaç, empresa de management i promoció de la cultura catalana en viu durant el franquisme. Van ser els mànagers de moltíssims grups de teatre, música, dels anys setanta. Quan arriba la democràcia Albert Manent els proposa de muntar el Departament de Cultura amb ells. I treballen de funcionaris tots dos.

—I qui és el senyor Soler?
—Mon pare. Ara ha mort, per la covid-19. Mon pare és la persona catorze anys més gran que la meva mare, i que té aquesta idea: la cultura en viu a Catalunya durant el franquisme és franquista. I decideixen de crear una entitat per canviar-ho. Abans, mon pare era un directiu del Banco Popular Español que va participar en una  vaga i el van castigar enviant-lo a Ripollet. És on creixo, tot i haver nascut al Carmel. Ripollet era el segon poble més pobre de Catalunya. Hi visc dels tres anys fins passats els trenta.

—A quina escola vau anar?
—Fins a quart de primària vaig a una escola de monges i capellans, perquè als pares els preocupava que jo, al començament, no sabia pràcticament ni castellà. I a Ripollet el català pràcticament no existeix. Però aquella escola a mi em resulta molt traumàtica i en tinc molt mal record. I em posen en una escola pública, Josep Maria Ginesta. Hi entro en contacte amb el Ripollet normal. Aquesta escola pública em marca molt. La voluntat de canviar la realitat i estructurar la societat ve d’allà. Sóc una persona molt condicionada per Ripollet. Després passo a l’institut, però ja no l’acabo. I munto la meva primera empresa a disset anys.

—Primera empresa a disset anys?
—La Revista de Ripollet. La munto perquè de petit jo sempre deia que volia fer un diari. Tinc una caricatura de la Pilarín Bayés on surto venent diaris a la Universitat Catalana d’Estiu (UCE) quan tenia vuit, nou anys. Sí. A vuit o nou anys venia el diari de l’UCE. Vaig entendre de pressa que els mitjans i les indústries culturals eren fonamentals per a transformar la societat. La manera com els bascos feien premsa també m’impactava. D’adolescent anava a la Rambla a comprar l’Egin.

—I per què deixeu els estudis, a disset anys?
—M’avorria molt i vaig muntar l’empresa. I des de llavors sempre he fet això. He fet 20 o 25 empreses. I pràcticament totes encara continuen. És el que he sabut fer. Sempre amb l’objectiu de construir empreses al voltant de les indústries culturals. Amb la Revista, quan vaig veure que la nostra principal despesa era fer fotolits, vaig fer una empresa de fer fotolits. I vaig conèixer una impremta, Gramagraf, cooperativa. Facturaven cinc milions d’euros. Paral·lelament, vaig fer política d’extrema esquerra, que són els que governen ara, aliats amb la CUP. Ara en sóc lluny. Però és d’on vinc. Tot el que sé de política ho aprenc a Ripollet.

—Qui us influencia als inicis?
—Aprenc molt de la impremta que era cooperativa. Després qui m’apadrina és una barreja del Col·lectiu Ronda i Mondragón, on m’influeix la idea de ser grans i ambiciosos. Vam anar a formar-nos allà.

—A vint-i-tres anys, arribeu a Barcelona.
—Sí, hi ha un punt, un moment, que em proposen d’entrar a dirigir l’àrea de revistes d’Edicions 62. Oriol Castanys és una persona que m’ha influït, més enllà de la família. Fem les revistes Descobrir, Cuina, Península en espanyol, Altaïr. És el moment que arribo a Barcelona. Tinc vint-i-tres anys. Conec l’entorn d’Oriol Castanys, Ramon Barnils; fitxem Eduard Voltas, Joan Morales, Glòria Gasch, Dolors Gonzàlez. És on rebo una capa més cultural, més formada. Conec Xavier Folch i el seu fill Ernest, Castellet, Bastardas. Hi estic tres anys. Bàsicament, me’n vaig perquè veig que estaven molt condicionats per les lògiques de la transició. Eren a la resistència. Jo creia que no. Havíem d’anar a l’ofensiva. Marxo a Hachette, multinacional francesa, a través de Salvat Editores. Em va donar una visió global. Aquí ja tinc trenta anys. Hachette és una empresa molt francesa. Com Renault. Tenen una sèrie de drets adquirits pel sol fet de ser francesos. I veus molt la relació entre les indústries culturals i el poder.

—Per exemple?
—El propietari, el senyor Lagardère, té una divisió d’armament i una divisió d’indústries culturals. Amb l’una alimenta l’altra. És semblant a Polanco. Polanco fa servir la divisió educativa de Prisa per recaptar diners per invertir-la a la SER i a El País. Lagardère fomenta tota la idea de la francofonia. I El País són uns senyors que decideixen somniar un país i el dibuixen mitjançant un grup d’indústries culturals. A Hachette veus això, però seriosament. Hi vaig aprendre molt. Però jo continuava tenint ganes de fer indústria cultural pròpia. Vaig proposar d’estar-hi només a mitja jornada, vaig tornar a la impremta i els vaig proposar de fer Cultura O3, el que ara és Som. Un grup cooperatiu del món editorial en vertical. I pensant en català.

—I dibuixar quin país, amb la indústria cultural?
—Modern, europeu, normal, ambiciós, de primera. O som capaços de dibuixar, projectar, il·lusionar, o no serem capaços de res. Edicions 62 és fruit d’això. Joan Miró. Joan Sales, Mercè Rodoreda. No m’inventava res. Pensar en gran. No m’he sentit mai un Steve Jobs de res, sinó part d’una tradició. La meva preocupació principal, en aquest moment, és que una cosa que era prioritària (hem de ser capaços de dibuixar el futur i les indústries culturals són les que permeten alimentar-ho i contractar la intel·lectualitat perquè pugui dibuixar) l’hem abandonat completament. Simplificant la qüestió política. Però també infantilitzant-la: no, és que ha d’haver-hi moltes editorials independents, diuen. Quan al capdavall són projectes d’autoocupació que perpetuen la precarietat. Una de les raons per les quals el procés no ha funcionat és perquè no teníem més gruix intel·lectual. Les bateries al procés se li acaben per la incapacitat que té de pensar millor. De dibuixar millor. No se li acaben per manca de valentia. Al final surt gent potent de les idees potents. No és al revés.

—Potser l’elefant blanc del procés ha estat la manca de força, no d’idees. Què hem de fer contra un rival que pot ser violent? Com és que no va posar damunt la taula, aquest debat?
—Que fèiem contra la violència no es va posar a damunt la taula mai. I no per manca de valentia, sinó per manca de gruix. Ni ens ho vam plantejar. I això té molt a veure amb el gruix. Tenir una intel·lectualitat sòlida, conseqüent, que ha pensat les coses, que ha format polítics. El simplisme del procés és fruit d’allò que som. No és una banda d’incompetents que han fet seu el poder i ho han arrasat tot. No. El procés i el resultat del procés és allò que hem estat capaços de fer entre tots. Per això és important de dibuixar-ho tot amb ambició. Fins i tot això que dieu. Si no ens ho hem plantejat, és perquè no érem capaços de plantejar-nos-ho.

—Tenim polítics envoltats de lleials, i no de gent que els diu no?
—No hi estic d’acord. Passa que tot és molt prim. I no ho critico. Jo em considero així. I tu. I tots. Som una societat que ara és capaç de fer això. I per sortir-nos-en hem de fer més. I en això són fonamentals les indústries culturals, que han anat perdent pes. I han de ser una prioritat. Hem de tenir indústries culturals que facturin més de dos-cents milions. Que el seu interès sigui servir la cultura catalana, com per Prisa ho és la hispànica, o per a Hachette la francesa. Ara les empreses són de deu milions, anant bé. Nosaltres, diari Ara, Enciclopèdia i Minoria Absoluta. La resta és sotabosc. Tenim un sotabosc sense bosc.

—Mediapro on la poseu?
—Mediapro no té com a vocació servir la cultura catalana com Prisa la hispànica. O Random House la cultura anglesa. Fan una altra cosa, molt ben feta. No ens en sortirem sense això. Sense indústria cultural no dibuixarem el futur. I no podrem il·lusionar ningú. Ha canviat tant, tot! Té més subscriptors Netflix a Catalunya que Òmnium Cultural, el Barça, Ara i nosaltres junts. No produïm pel·lícules per a Netflix. Quasi ningú! I la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) sap que ha de retallar 700 o 800 treballadors. La digitalització et permet de fer molt més amb molta menys gent. Tan senzill com això. Doncs en lloc de retallar aquests 800 que ens permetrien invertir els diners en continguts, els mantenim. TV3 fa deu anys es gastava 150 milions l’any en contingut. Ara, 40. El conseller de Cultura ha de ser una persona important, ha de tenir una visió ambiciosa. I recursos per a fer coses. La CCMA ha de fer la renovació i que al consell de la CCMA hi hagi gent que li interessi l’audiovisual. Gent que no només cobren, sinó que tenen un projecte. I que recuperen la missió fundacional de TV3. I en l’àmbit d’empresa ha d’haver-hi fusions i adquisicions. Si no, no ens en sortirem. No podem tenir 25 webs que fan la mateixa cosa i que viuen del menjapà de la metadona del govern.

—Intentareu fusions en premsa?
—En tot. En indústria audiovisual hi ha 400 productores a Catalunya. Per la mateixa raó que hi ha 25 webs. Per què Dinamarca té Borgen i nosaltres no, si el danès és molt menys parlat que el català? Perquè nosaltres ho repartim entre 400. No donar subvencions a 400 productores i 25 webs és conflictiu. Ho sé, però cal centrar-se en grans projectes que canviïn l’ambició de tot. La idea de Tresserras: Barcelona ha de ser el Hollywood d’Europa, és molt bona. Però ja no ho diu ningú.

—L’Ara s’equivoca si fa editorials renyant l’independentisme des de fora. Això dèieu fa poc en un bloc que teniu a VilaWeb.
—És evident que si vols muntar una església has de creure en Déu. I que si vols muntar una carnisseria no pots ser vegetarià. Quan tens un mitjà de comunicació ets fill d’aquesta comunitat. N’ets part. Critica sabent-ho. Això és fonamental. És normal que la gent s’hagi donat de baixa perquè la gent se’n sent part. Si tu l’ataques des de fora, grinyola. Però hi ha un altre factor: ambició. L’Ara han de ser 100.000 subscriptors. Han de pensar en gran. Amb 30.000 no es pot. Òmnium té 180.000 subscriptors perquè pensen en gran. Ambició. Pel catalanisme sempre ha estat una prioritat. Quan Cambó diu la Bernat Metge –en aquell moment, la bogeria més gran de la història– pensa un projecte gegant. Quan Joan Sales es proposa el Club Editor és una idea gegant. Quan Max Cahner i Bastardes s’inventen 62 i Enciclopèdia Catalana és un projecte gegant. Quan Rosa Sensat s’inventa Abacus (continguts educatius per a escoles catalanes al franquisme) és un projecte gegant. O VilaWeb, quan es crea. Primer diari d’internet al món. Idea boja. Per mi el fet important és que això és la columna vertebral d’aquest país. Les bateries d’aquest país són aquí. Sense això ens hem anat aprimant, aprimant, aprimant. La debilitat és fruit d’aquest aprimament. L’os ja no té energia.

—No us preguntaré pel Tsunami.
—I quin problema hi ha amb el Tsunami? En el moment que digui que no en puc parlar, dic que ho és. I no és terrorisme encara que ho digui Marlaska. El Tsunami és una cosa supernormal. Ens van fotre tots els líders a la presó per quatre manifestacions. Per tant, és normal que una altra vegada mirem que no passi. I ho vam fer de manera normal i pacífica. No ens podem posar sota la taula a la mínima de canvi.

—Oriol Soler ha estat a la sala de màquines del procés durant el 9-N, de Junts pel Sí i del Primer d’Octubre. Per què a tants llocs?
—Per què m’ho van demanar.

—Algú us pot dir: no ha funcionat res, de tot això. Oriol Soler, fora. Gràcies pels serveis prestats.
—Mirem-ho: el 9-N va funcionar, Junts pel Sí va funcionar. I també vam fer una gran campanya per a la CUP. I el Primer d’Octubre va funcionar. Jo n’estic superorgullós. I ja ho farem millor una altra vegada. Tot allò que hem fet ha arribat fins on ha arribat. Intentarem fer-ho millor una altra vegada. Això és fer un país. Si t’ho mires amb perspectiva, no tens raó: ha funcionat.

—De la força, m’al·lucina que se’n parlés tan poc, a la sala de màquines. Què cal fer contra un rival que pot ser violent? Aquest debat el tenim pendent.
—Ha sortit ara. Ningú no hi havia pensat. I la prova és com s’improvisa quan apareix la violència. No és que siguin uns traïdors. No hi havia pensat. Però no eren els únics. O la resta no parlava de la llei a la llei, i que som a un pam a la independència? El rigor que teníem era aquest. Tot això ha servit perquè ara puguem fer el debat. Ara aquest debat es pot fer. Però abans, no. Ara es diu que és millor ser més, que no pas ser menys. I més preparats que menys. Es diu això. I que en aquest debat hi ha els riscos que assumim. I com posem en perill la nostra gent o no. Amb unes indústries culturals amb més gruix, tot això es miraria d’una manera diferent.

—El debat de la força no el fem ni ara.
—Perquè no és el moment. S’ha vist claríssim que els altres tenen més força que nosaltres i que alguns estan disposats a matar-nos.

—Si davant tens una persona que et diu estic disposat a matar-te, una possible resposta podria ser doncs jo estic disposat a morir. Per exemple. Doncs aquest debat no es té. Es defuig.
—Tu creus que aquest és el debat? No, home, no. El debat ha de ser com pot ser que acceptéssim de fer la independència amb el 50% del país en contra. Com pot ser que hàgim renunciat a parlar amb els no independentistes? Per mi la qüestió del 50% és obligatori. No vull la independència si no som molts més. Em sembla una estafa. Sense els de Ripollet no vull la independència. No tinc gens de pressa. L’altre tema em sembla infantil. El tema de la violència és menor. Molt menys greu que no parlem el 50%. El gran elefant és que no hem tingut en consideració la meitat de la societat catalana. Aquest és el gran elefant. I que TV3 no emeti per a aquesta gent. Ens hauria de caure la cara de vergonya. Som molt lluny d’aquest teu debat. En falten deu més, abans.

—Res més a afegir?
—Que jo no volia parlar gaire del procés.