Oriol Pla: “Ser famós abans era una conseqüència, ara sembla que és un objectiu”

Aquest Nadal, la família Pla i Solina ha aterrat a la Sala Beckett amb la seva història més personal, Travy. Oriol Pla, conjuntament amb Pau Matas, ha escrit una obra d’amor cap als seus i la seva manera particular de viure la vida. Aquesta família ha tingut el teatre com a manera de ser i viure. Un joc entre la vida i el teatre, entre la mentida i la veritat. I ens ho mostren fent riure de valent els espectadors amb la humilitat i la senzillesa del gest, el silenci i la paraula.

Després de l’èxit obtingut quan l’obra es va estrenar al Teatre Lliure, Oriol Pla tornar a dirigir un espectacle de clowns en què actua amb la seva germana i els seus pares, i en què cadascú s’interpreta a si mateix. Amb uns pares com Quimet Pla, un dels fundadors de Comediants, i Núria Solina, cocreadora de companyies com ara el Circ Cric, res no pot ser normal.

—Travy és un homenatge a una manera de viure el teatre?
—Si dic homenatge sembla que hi hagi una planificació perquè sigui així, i no. Sembla una cosa molt seriosa. Però sí, segurament n’és un. Podríem dir que és un cant d’amor als meus. He provat de representar o posar el focus a una experiència vital per mitjà del teatre. Ho he intentat de sintetitzar tot en un acte poètic d’una hora i vint minuts. Potser ha acabat essent un homenatge, però volia explicar als espectadors aquesta manera d’entendre la vida que m’han ensenyat els meus pares. No sé per què, però he acabat generant una mena de nostàlgia i amor cap a la manera que tenen d’afrontar la vida. Amb els anys, he entès que des de fora es veu molt estrany, tot plegat. I per això tenia moltes ganes d’ensenyar-ho.

—Per la vostra família el teatre és una manera de viure?
—Sí, és una manera d’entendre la vida. Veiem el teatre en moltes coses. Com ara mateix, tu i jo. Jo parlo amb tu, i la càmera fa fotografies. D’alguna manera representem. El teatre són moltes coses. No hem aconseguit que sigui un bé general cultural per a la gent. Actualment, és al 100% dins les mètriques del mercat. Però les primeres societats necessitaven el teatre per a unir-se i posar coses en comú, i alhora per a comunicar-se amb els déus. El teatre és una manera de comunicar-se amb l’altre. Ara ho pensava. Vinc de vacunar-me a l’hospital, i he fet petar de riure la noia que em posava la vacuna. Això ho fan molt, els meus pares. És tan senzill com fer que una cosa de cop sigui una mica més divertida, més entretinguda. I és una manera d’afrontar la vida. A casa ens han ensenyat a practicar la creativitat, jugar amb tots els teus possibles, l’empatia, la curiositat… Ens han dit que no tot ha de ser perfecte i quadrat, que en l’error també hi ha bellesa.

—Quan cerques “Oriol Pla” a Google, t’apareixen tot de reconeixements, projectes molt grans, moltes entrevistes. És un món molt diferent del que us van ensenyar a casa. Són compatibles?
—Es compaginen com es pot. Però semblen compatibles. Encara que de vegades penses per què aquest món ha de ser així, i al contrari quan ets a l’altra banda. Per què en els flaixos de les catifes vermelles no pot haver-hi divertiment i humilitat? I per què en la cosa més humil no hi ha prestigi? Com que estic molt construït en aquesta base, per mi tota la resta és divertit de viure, però sé que no tot és tan sòlid com això.

—M’imagino que hi ha un moment en què dieu als vostres pares que voleu provar unes altres coses. Com ho viuen, a casa?
—Em diuen que endavant. És una cosa que passa, no és buscada. De cop arriba una pel·lícula i després una altra cosa, i així hem anat fent. Sempre m’han dit que tirés endavant. Encara que també m’han dit que vigilés. I sobretot que fes allò que m’agrada. Si és el que m’agrada, pels meus pares és vàlid. Com si vull fer de drag queen. Si és una cosa divertida i gustosa, que sigui el que hagi de ser. No cal que sigui teatre. No és una herència pesada. No m’han dit mai que havia de continuar fent allò que havien fet ells.

—No ho deia per això, sinó perquè això que feu amb la vostra família és una cosa molt pura. I, en canvi, segons en quines sèries o pel·lícules, sembla difícil d’aconseguir. Potser m’equivoco.
—Hi estic d’acord. És més difícil perquè hi ha dues maneres d’entendre el fet de ser actor. Per una banda, l’actor creador, que crea i és part de la creació. I a l’altre extrem, l’actor mercenari, que fa allò que el director li diu que faci, i la seva creativitat no és al servei del projecte. Aquest segon per mi és una mica trist. Procuro no fer projectes així. Tot el que he fet és per un motiu concret. Sigui perquè vull provar alguna cosa o perquè amb la gent amb qui treballaré hi ha una entesa i una feina d’equip. El component humà és molt important. Trio els projectes per una d’aquestes qüestions, més que per dibuixar una carrera o ser més conegut. No ho entenc. Per què vols ser més conegut? Només per ser conegut? No hi ha cap motiu més crucial? Què ens importa? Aquesta feina va molt relacionada amb allò que és entès com a èxit o fama. De fet, diria que ara hi ha una nova feina que és ser famós. La gent vol ser famosa, és igual el motiu. Ser famós abans era una conseqüència, ara sembla que és un objectiu. Per això, és important de saber quin és realment el teu objectiu.

—Per tant, el vostre objectiu no és ser famós?
—No! És clar que vols arribar al màxim de gent possible, perquè vols comunicar-t’hi. Tenim aquesta necessitat, perquè no podem existir tots sols. I la trobada amb l’altre és molt maca. De teatre, tu sol no en pots fer, necessites l’altre. Per tant, hi ha alguna cosa en la fama o el reconeixement que ens agrada. És molt maco veure la sala plena de gent amb ganes de veure això que fem. Aquests dies notem moltes ganes. I és bonic, perquè no ens coneixen, però ja ens estimen una mica. Si això és el que pot comportar certa fama, està molt bé que hi sigui. Però hauríem de desxifrar de quins graus de fama parlem realment.

—I l’èxit, què és?
—[Pensa uns segons.] La sortida [riu]. El que sempre has de tenir controlat quan vas a una discoteca i hi ha molta gent. És broma, és una bona pregunta. De fet, és una pregunta que ens fèiem molt amb en Pau, quan escrivíem l’obra. Per mi, ara mateix, la definició d’èxit és tot allò que et porti a dormir tranquil i aixecar-te de bon humor. Si ho aconsegueixes, no hi ha res que t’ho pagui. Si et sents així, encertes bastant allò que fas a la vida. Hi ha moltes maneres de triomfar. La col·lega que té una casa a Menorca i que viu superbé també ha triomfat. I no és una qüestió de diners, l’èxit és estar en pau en el camí i la distància entre el que vols i el que no tens. Perquè mai no ho acabarem d’aconseguir, però sentir-se realitzat o estimat és tenir èxit. O quan encara tens coses a fer. No estar buit.

—L’altre dia en parlàvem amb Mònica López. Deia que això de triomfar és una cosa que ens han posat al cap als joves, que abans els actors no aspiraven a l’èxit, sinó a viure de la seva feina. Això ha canviat en les darreres generacions?
—Sí, és clar. I la premsa i l’star system tendeixen molt a cremar la gent. Una persona comença molt jove, fa moltes coses, i de cop desapareix i se’n va a la merda. Això és una pressió. Hem entès aquesta feina com: si no tens èxit, no ho fas bé. Però ens ho hauríem de plantejar d’una altra manera. Per què vols ser actor? Per què ho necessites? Per a explicar històries? O per què si no sóc en una sèrie i no sóc conegut, no sóc feliç? Potser fas espectacles i et guanyes la vida treballant d’allò que més t’agrada, però sents que no triomfes perquè representa que la societat et marca uns altres barems. Igual que abans els actors eren actors còmics, tràgics o galants. Eres el que eres i n’estaves content. Ara sembla que, si et repeteixes molt, ets mal actor. Anem a veure més la persona que no pas la història.

—Hem admirat molt els actors i no tant les històries?
—Potser sí. Encara que també és normal, perquè per això existeixen els actors. Per això n’hi ha uns que ens agraden més que uns altres. Hi ha gent que és molt bona contacontes. Saben transmetre d’una manera molt ben parida.

—Mentre cercava informació per preparar-me per aquesta entrevista, he trobat algun article que deia que éreu el nou Robert de Niro. Què sentiu?
—Quan vaig veure el titular, vaig escriure al periodista… Em va sorprendre. La veritat és que em fa molta il·lusió que li hagi arribat tant alguna cosa que he fet per arribar a fer aquesta comparació. Em quedo més amb la sensació que haurà tingut, que no amb la comparació en si. He de dir que, curiosament, recorro moltes vegades a Robert de Niro. Quan faig algun projecte, no sé per què, acostumo a veure una pel·lícula seva. Per tant, m’elogia amb un referent. Però em quedo més amb l’anècdota que no pas amb la sentència.

—Hi ha actors que diuen que de vegades no els donen papers perquè no tenen prou seguidors a les xarxes socials, i, en canvi, vós heu optat per no tenir-ne. Alguna vegada us han rebutjat per això?
—No, si em diuen això, no vull treballar-hi. No pel fet que m’ho diguin, sinó perquè tenen unes bases amb què no vull treballar. És com si algú digués: “Vull que m’arreglis la canonada, però no m’agraden les teves sabates.” Què ens hauria d’importar? Les sabates o si sé arreglar canonades? Si em valores per una cosa que no és essencial per a la meva feina, no m’interesses. Si t’interessen més els seguidors que com explico les coses, és que no t’importa la història. És prou difícil fer d’actor perquè la història sigui sagrada per a tothom. Ara, això passa. I em sap greu per companys que no tenen la meva posició, i tenir unes bones xarxes acaba marcant la diferència per aconseguir certes primeres oportunitats. Em fa ràbia. Però també penso que tot acabarà caient. Perquè si no m’agafen en un projecte perquè no tinc prou seguidors és que realment no volen treballar amb mi, sinó que em volen fer servir d’eina de mercat per vendre. No treballo d’això. No sóc publicista, sóc actor.

—Tornem a Travy. En aquest país s’ha desprestigiat el món del circ i els pallassos? Creieu que els hem donat el lloc que es mereixen?
—El pallasso està mal entès o poc entès. Ara m’ha vingut el cap el monòleg de Luís Bermejo de l’obra El minuto del payaso. És al camerino i es comença a cagar en tot. I de cop diu: “La culpa de tot la té Miliki.” El pallasso és un rebel de la correcció, mostra el patetisme i tot allò que volem amagar. Quan et diuen: “No facis el pallasso”, en el fons és un insult noble. Recordo que quan el professor faltava jo sortia i començava a fer números de mímica i el pallasso. Els meus companys reien pels descosits. Però recordo que una professora em va dir: “Tu ets el pallasso de la classe, no?” Segurament amb aquesta frase volia controlar-me a partir de ferir-me emocionalment. I he de confessar que, d’alguna manera, ho va aconseguir. No va durar gaire, però sí que em va espantar sentir-me així. I és molt important que en una classe hi hagi un pallasso. És importantíssim que hi hagi algú que sàpiga fer riure la gent. Igual que ho és que algú sàpiga organitzar-la. Socialment tots tenim una funció. I segurament la funció dels pallassos s’ha desvirtuat.

—Sí?
—Hi ha una funció molt atàvica del pallasso, perquè sense paraules i sense pràcticament res et pot arribar a tocar a l’ànima i fer riure molta gent de procedència diferent. És la feina que fa Pallassos Sense Fronteres. Ma germana mateixa ha marxat al Líban a comunicar-se amb l’art de fer riure. És molt difícil. Jo no m’atreveixo a dir que sóc pallasso. Li tinc molt de respecte. En el circ, el pallasso era l’acròbata que a seixanta anys no podia fer el número de trapezi que feia abans, però sí que se’n podia fotre. Havia estat músic abans, sabia fer acrobàcies, i ja passava de tot. Llavors, des d’aquesta alliberació, feia de pallasso. D’aquesta manera baixava a terra qualsevol virtut. En el seu moment era fet per savis. O per nens petits. Tenen el pallasso dins seu.

—Potser no valorem prou la rialla? La banalitzem una mica i, en canvi, és guaridora.
—I tant! Segur que podem trobar mil estudis sobre l’efecte positiu que pot causar riure. No valorem la meravella i la saviesa que hi ha en les coses ximples. És curiós perquè de vegades hi ha espectacles creats amb molta intel·lectualitat, però que no arriben a la gent. I, en canvi, hi ha un espectacle senzill que emociona moltíssim i fa pensar. Això passa perquè és senzill, humà, humil, hi ha alguna cosa ximple en tot plegat. Passa igual amb el ridícul.

—I de sentir-t’hi identificat, no? Quan vaig venir a veure l’obra, tenia una senyora al costat que no parava d’etzibar-li cops de colze al marit, i li anava dient, mentre reia: “Som nosaltres.”
—Que bo, que bonic! Ens hi hem trobat moltes vegades; gent que no té una família que es dediqui al teatre, però que es veu reflectida en l’obra.

—Sempre es parla del poder de la paraula, però quan vaig veure l’obra em vaig adonar que molt poques vegades valorem el poder del silenci i dels gests. També són molt poderosos.
—Sí. En els setanta mil anys d’història, hem estat més temps comunicant-nos amb el gest que no pas amb la paraula. I el silenci. És com la música. Hi ha certes coses universals que són molt importants.

—En els primers cinc minuts no hi ha cap paraula, però aconseguiu posar-vos tot el públic a la butxaca. Feu riure tothom.
—Sí. [Riu.] Tot plegat té una mica de màgia. Riure és molt bonic perquè unifica. De cop, tots entenem què passa, en som còmplices. En aquest espectacle, hi ha rialles de qualitats molt diferents. És fabulós. Aquests primers cinc minuts o sis són un exemple que, amb molt poca cosa, pots crear un imaginari col·lectiu i una narració que enganxa.

—Com és això de treballar amb la família?
—És una barreja. És una meravella perquè és únic. És molt fort. Però alhora és complicat, perquè hi ha molts fils, tot va molt unit. Hi ha coses molt fràgils i alhora aquesta fragilitat és el poder. És una experiència vital que em fa sentir molt afortunat. Quan ens posem a fer teatre ens despullem i ensenyem moltes coses. I si això passa amb la teva família, hi ha un moment que trenques els papers. No hi ha rols de poder com els havíem tingut. Òbviament, n’hi ha, però no són aquells que coneixíem. Hi ha un desarmament general. Tots ens coneixem, i això fa que hi hagi una gran profunditat. Aquesta sensació és la que m’ha fet fer Travy, perquè és la millor manera de respondre aquesta pregunta. Compartir ofici amb la família és una meravella, perquè pots compartir moltes coses. Som un refugi de vida i ofici. Hi ha una certa tribu.

—Però també és dur. Ho diu una que treballa amb la família.
—Ah, sí? Tu també? Doncs canviem els papers. Com és, això de treballar amb la família?

—Meravellós, com dieu, però de vegades també és dur, perquè hi ha coses que no diries mai al teu company de feina, però sí que les dius al teu pare o mare.
—Sí, és veritat. Hi ha límits que te’ls permet saltar. Saps què passa? Que sempre ens ho demanen. I sempre, mig de broma, dic que és un desastre. I sí, és dur i et remou moltes coses. A més, d’alguna manera, et fas responsable de tothom. No t’agrada com el teu pare es parla amb la teva mare, o ta mare amb ta germana… I hi vols intervenir. I al final t’ho acabes emportant a casa. Fa mal, perquè es fa una muntanya d’una engruna. Però alhora també és especial per tot això.

—Hi heu treballat sempre, amb la família, de ben petit. La novetat és que ara sou vós qui dirigiu.
—Exacte, ara dirigeixo i hi ha un text i un teatre. Hi havia un Teatre Lliure en el seu moment. Hi ha una expectativa, i un equip molt més ampli i seriós. Cobrem per assajar i la sala té calefacció i no hem d’anar amb jerseis. Les circumstàncies canvien. De cop, el petit agafa el rol de dirigir. És un salt tens, per mi el primer. Però tots s’hi van apuntar, no van tenir cap dubte.

—Heu dit una cosa ara que m’ha sorprès: “Cobrem per assajar.” Això no era habitual a casa?
—Va ser xocant, perquè no havíem estat mai al nivell professional. Com deia mon pare l’altre dia: nosaltres som de tercera divisió, i ara juguem una mica a primera, però després tornarem on érem.

—Us sentiu de tercera divisió?
—Quan t’ho fas tot tu, quan vas als llocs amb la teva furgoneta, quan ho pagues tot tu… Assages com pots. Tires milles i vas venent les actuacions tu mateix. I, si cal, canvies el preu. Quan et busques la vida com ho han fet els meus pares amb la seva companyia de teatre independent és una altra cosa. No han anat a seure en un lloc còmode. La meva mare és il·luminadora, tècnica de llums i de so, també ha fet escenografies, de professora de l’ESCAC. Ha fet milions de coses. I el meu pare, igual. Per tant, hi ha una part de buscar-se molt la vida. També potser perquè no han tingut els coneixements i la infrastructura de producció que ha predominat després dels vuitanta, de la institucionalització. Als setanta era una cosa més lliure. Crec que aquest comentari el meu pare el fa des de la humilitat, i de ser conscients que és una oportunitat que no havíem tingut mai. No havíem interessat mai a ningú.

—Recordeu el moment en què vau decidir que volíeu ser actor?
—Ho recordo una mica borrós. No sé dir-te què mirava, perquè tinc el record més sobre meu que no sobre l’escena. Recordo de petit d’estar assegut en la butaca d’un teatre mirant una cosa còmica. I de cop vaig pensar que allò que veia causava unes emocions, sobretot la rialla. I el meu pensament va ser: com molaria saber fer això. I saber fer riure la gent.