Oriol Molas: “Hem perdut comprensió lectora en l’educació perquè hem perdut coneixements i disciplina”

Oriol Molas (Camprodon, Ripollès, 1968) coneix molt bé el sector editorial. Hi ha treballat tota la vida, especialment en el món dels col·leccionables i els fascicles, perquè va ser director editorial de Salvat durant més de quinze anys. Ha fet bona la dita de gira el món i torna al Born: fa quatre anys que es va restablir a Camprodon, on fa d’editor independent i escriu. Entre el 1986 i el 1992 va publicar tres llibres de poemes i tothom pensava que formaria part de la nova fornada de versaires del país, però les circumstàncies adverses van fer que aparqués l’escriptura fins el 2018, en què, juntament amb Ferran Grau, va publicar la primera de les aventures de la sèrie Cazeneuve, ambientades a la Barcelona de començament de segle XX. Ara ha debutat com a novel·lista solitari amb El llapis vermell, una intensa novel·la ambientada en un seminari dels anys vuitanta i en un sopar que fan els seminaristes molts anys després. Ha estat una de les novel·les més ben valorades per la crítica aquests darrers temps a casa nostra. La publica Edicions de 1984. Molas és un home feliç d’haver tornat al poble, gran conversador i bon coneixedor del món literari del país.

—Us arrisqueu a debutar com a novel·lista tot sol, amb una novel·la escrita en segona persona. Tota una declaració d’intencions.
—Sí, el 99% de les novel·les que es publiquen a casa nostra són escrites en primera persona o en tercera persona. Hi ha un element pràctic divertit i un element tècnic important per a aquesta decisió. El divertit és que érem a la Setmana del Llibre en Català amb en Ferran Grau, el coautor dels Cazeneuve, i parlàvem de la dificultat d’escriure, i ell va dir: “La cosa difícil és escriure en segona persona.” I jo li vaig dir una cosa semblant a “Aguanta’m el cubata”, i allà mateix, en la conversa amb en Ferran, li vaig deixar anar la frase amb què s’obre el llibre: “Si tinguessis els collons que s’han de tenir portaries pistola.” I ell em va dir que d’acord, però que aguantar això durant més de cent pàgines era molt complicat. Tenia aquesta frase al cap i quan em vaig posar a escriure El llapis vermell vaig arribar a la conclusió que estaria bé trobar un to que increpés el protagonista, explicant-li coses que ja sap, i fent-les saber indirectament al lector. I, per tant, si aquesta veu l’increpa, el lector tindrà la mateixa sensació que el protagonista quan reviu els fets i és una manera d’acostar-lo a les sensacions del protagonista. Vaig recuperar la frase i vaig començar a escriure a partir d’aquí.

—I tenia raó, en Ferran?
—Sí, és molt difícil aguantar-ho, però arriba un moment que aquest to se’t va ficant dins i un cop acabada la novel·la he hagut d’escriure expressament en primera i tercera persona perquè sense voler escrivia en segona persona fins i tot els correus de feina. M’ha costat desempallegar-me’n.

—Arribeu a la novel·la després d’haver-ne escrit dues a quatre mans. Ara us enfronteu a la solitud d’escriure sense company…
—L’experiència d’escriure amb en Ferran va ser magnífica, i si la podem repetir tots dos hi estem disposats. Però hi havia certs moments, del meu punt de vista literari, que pensava que allò que fèiem estava molt bé, perquè era novel·la negra i d’aventures, però que no era el que jo, internament, com a escriptor, volia escriure. Tenia ganes de poder explicar el que volgués fins i tot en un tema molt més íntim com és El llapis vermell i no tant d’acció com passava amb el Cazeneuve, en què no entres tan endins en la mentalitat dels personatges, i tenia ganes de fer una novel·la pròpia més psicològica.

—Llegint El llapis vermell fa la sensació que fa molt temps que ho necessitàveu…
—Sí, és que jo crec que les novel·les s’han de deixar reposar i pensar molts anys. Ja saps que un mai no comença a escriure una novel·la per un punt concret, sinó per tot un seguit de confluències.  La primera va ser que la Rosa Rey, l’editora d’Angle, em va dir un dia: “Hauries d’escriure una novel·la sobre un internat a Catalunya.” I la primera reacció que vaig tenir va ser pensar que em sortiria una novel·la vuitcentista, carrinclona, costumista i que si no hi posava drama i psicologia no tindria gens de sentit. Això per un cantó. Després va passar que la meva sogra es va morir i quan era al tanatori el meu sogre em diu: “Pobreta, tot va ser tancar el segon llibre del Cazeneuve i morir-se.” I com a escriptor em va agafar un canguelis de collons i li vaig dir: “Em sap greu, no ha estat culpa meva.” Ell ho feia per dir-me que havia estat l’última cosa que aquella dona havia llegit. De resultes d’això se’m va ficar a dins el cuquet d’imaginar una novel·la que tingués la capacitat de matar tothom que la llegís, però no com a El nom de la rosa, on les puntes del llibre són enverinades, sinó pel contingut de les paraules, que fa que qui sigui culpable d’alguna cosa mori. I a partir d’aquí em va sortir un conte que vaig enviar a la nit del Misteri de Terrassa i que va guanyar.

—Així doncs, considereu que es pot emprar la literatura com a arma, com a denúncia…
—Sí. I vaig pensar que podria utilitzar el concepte de la literatura com a venjança per aprofundir-hi dins la història d’un internat i fer que als culpables els caigués la cara de vergonya. I aquí va ser quan vaig intuir que si més no hi havia d’haver assetjament entre iguals. En un ambient com un internat dels anys vuitanta, el bullying hi era molt present, diàriament, no perquè m’hagués passat a mi, que una mica sí, sinó perquè era el modus vivendi d’aquell entorn. A més, estava relacionat amb un tema subsidiari, que era l’abús entre professors i alumnes. Això tampoc no em va passar directament, però a mesura que hi penses, ho analitzes i t’endinses en la història, t’adones que certes actituds i certes accions sí que hi eren i que si haguéssim tingut l’alerta posada com la té la societat actual segurament això s’hauria denunciat.  El senyor bisbe, per exemple, venia, et posava la mà a la cuixa i et deia: “No et voldràs pas fer capellà?” Jo no hi veia mala intenció sexual, però ara no seria normal, i això passava amb tota normalitat i ningú no deia res. Això em va portar a poder construir, dins la típica història costumista que em pensava que em sortiria, una sèrie d’elements dramàtics que, portats a l’exageració, fessin que la història valgués la pena.

—Precisament una de les coses interessants del llibre és que ja és un internat dels anys vuitanta. D’acord, molt de començament dels vuitanta, però ja dels anys vuitanta…
—Cert. Mentre els alumnes de fora de l’internat vivien cada vegada amb més normalitat, hi havia uns nois tancats allò que vivien en un règim diferent, que ho passaven malament emocionalment, perquè estar en un internat amb 650 nens dels deu anys fins als divuit… Déu n’hi do. Als anys vuitanta i en un internat considerat progressista, on parlàvem català i ens ensenyaven la llengua i on hi havia capellans que ja no ho són i es van acabar casant, et feien anar a missa i a confessar cada setmana. Hi havia una tics que eren de l’antic règim, per dir-ho d’alguna manera, i tots uns altres que eren de modernitat i de catalanisme, molt interessants. També ens van donar molta cultura i n’estic molt orgullós, però, així i tot, per als qui estàvem internats es va trencar alguna cosa.

—Quina?
—La relació amb la família, el fil conductor amb la família. De vegades és bo trencar el cordó umbilical, però de vegades no, el cordó umbilical ha de saltar quan toqui. Però en aquest cas va ser rotund i sense cap explicació: “Per donar-te la millor educació possible et portarem a un internat.” I tu deies: si jo tampoc sóc tan mal nano, per què? Que no hi anaven els bales perdudes, als internats? No, jo era un nano que portava bones notes i feia bondat, i em tanquen en un internat . “Per donar-te la millor educació possible”, i a sobre retraient els esforços econòmics que feien per dur-m’hi. I jo pensava que no els ho havia pas demanat. “És perquè siguis algú el dia de demà.” Ho mires amb distància i tots els del meu poble que no van anar a l’internat són algú i han prosperat a la vida i són feliços. Per tant, no calia desvincular-me’n.

—Ara potser els esforços dels pares anirien en direcció contrària, lluitarien per mantenir-vos en una escola rural…
—Segurament. Ara una escola rural et donaria molts més coneixements sobre temes emotius. El seminari no, allò era anar a fer una mili i tothom mirava per ell. I si eres una mica bona persona i et deixaves prendre el número fàcilment l’havies cagada per tots els cantons. Això tant per a alumnes com per a professors, tot i que no vol dir que no hi hagués professors i professores magnífiques. De fet, ja teníem professores dones, però a la novel·la no les hi he fetes sortir, perquè volia exagerar aquest món masculí i que les úniques dones fossin la mare, que no s’adona de res, i les monges, que són les encarregades de fer el menjar als capellans i als alumnes i que viuen a la cuina. Encara que hi hagués professores, era un món essencialment masculí. De fet, la primera vegada que vaig ser a classe amb noies va ser a COU, i després a primer de carrera. Imagina, filologia catalana, de cada deu alumnes nou eren noies i anàvem descontroladíssims, els pocs nois que hi érem, perquè no vam créixer convivint amb noies i això ens ha marcat.

—A la novel·la també es destaquen dos personatges secundaris de luxe, molt enigmàtics, el bidell de fora i el de dintre, en Bartomeu i en Juan…
—Més d’un lector  m’ha dit que caldria fer un spin-off d’aquests dos.

—A mi em semblen dos personatges fascinants, perquè són especialment desgraciats.
—El problema principal és que aquests dos personatges no són creació meva, són reals. Un s’encarregava de la porteria, dels paquets i de la jardineria de fora, d’allò que podríem anomenar el món exterior, i per això pintava les ratlles del camp de futbol; i, com que era coix, quedaven com quedaven. I el de dins, que és en Juan, no xerrava amb ningú. Vaig estar internat de cinquè de bàsica fins a tercer de BUP i en Juan passejava pels passadissos amb una mena d’escombra ampla a la qual tirava gasolina i ho netejava tot. Canviava els florescents, netejava els lavabos…, però no parlava mai amb ningú, no li vaig sentir mai la veu.

—En Bartomeu era diferent…
—En Bartomeu, que amb el temps l’he anat idealitzant una mica com el porter de Hogwarts, es dedicava a criar canaris i a fer enquadernacions de fascicles, cosa que a mi em causa una connexió personal molt interessant perquè durant un temps anava a veure com feia l’enquadernació de tapa dura dels fascicles i l’ajudava. Allà vaig aprendre a enquadernar. Jo no sabia quin seria el meu futur professional, però quan a mitjan anys noranta vaig entrar a treballar a RBA hi vaig anar a fer fascicles, sabia enquadernar. I m’he passat quaranta anys treballant en el sector editorial, en el fascinant món dels fascicles, i quan l’ajudava no ho sabia. Aquestes connexions vitals entre aquella etapa que formava part del mite i la meva vida professional o adulta van ajudar a molt a escriure aquesta novel·la.

—Hi ha un moment al llibre en què el protagonista se’n va a estudiar filologia i s’adona que tampoc no sabia tant de llatí com es pensava. D’alguna manera resulta que aquesta formació, la millor possible, era mentida, un frau…
—Sí, en realitat no és tant així, però jo necessitava portar-ho al límit; és un recurs que faig servir per a menystenir l’ensenyament d’allà. Sé més llatí del que era normal quan vaig entrar a la facultat, però el meu nivell tampoc no era extraordinari, no n’hi havia per a tant. Haver estat entre capellans tant de temps no em proporcionava un avantatge filològic respecte a companys que eren molt bons en llatí. Sí que ens van donar coneixements, però, malauradament, a l’hora de la veritat t’adones que haurien pogut ser més.

—En el debat educatiu que tenim al país, potser el terme mitjà seria el correcte, no?
—Bé, el terme mitjà és la mediocritat.

—Pensava en el terme mitjà entre el coneixement, d’una banda, i els coneixements emotius, d’una altra…
—En això sí que hi estic d’acord, tot i que ara crec que anem massa cap a l’altre cantó. El que seria ideal és que hi hagués un equilibri entre el coneixement i l’emotivitat. És cert que aquests darrers anys a l’educació s’ha donat molta més importància a l’emotivitat per sobre dels coneixements i això ens ha portat a perdre contingut. Per una altra banda, hi ha aquestes últimes dades de comprensió lectora. Hem perdut comprensió lectora en l’educació perquè hem perdut coneixements i disciplina… Jo em sé “La vaca cega”, perquè me la van fer aprendre de memòria i n’estic molt orgullós. Hi ha continguts que has de saber. A còpia de fer anàlisi sintàctica una vegada i una altra acabes tenint estructura de la llengua i saps veure si una frase és ben construïda o mal construïda. I això t’ensenya a escriure, a banda de llegir. Sí que és cert que hem sobrevalorat l’educació emotiva aquests últims anys. Hem de deixar que els nens flueixin per ells i potenciar la seva creativitat, enfront d’una educació que escapçava la creativitat i la destruïa a canvi de coneixements, però també és cert que actualment hem eliminat els coneixements. Hauríem de tornar a l’equilibri. La gent no faria faltes d’ortografia si tornés a fer els quaderns d’en Ruaix. I punt.

—Hi havia un editor que deia que les novel·les que s’escrivien abans del processador de texts tenien una estructura molt ben pensada i que les de després del processador són plenes de frases brillants. Però la vostra és d’una estructura molt marcada, hi ha una feina molt ben pensada en la construcció del llibre.
—Aquest editor tenia molta raó i també potser és allò de què parlàvem al principi, que aquesta novel·la me l’he escrita a sobre moltes vegades. Justament escriure aquest llibre m’ha portat a trobar un mètode. Una novel·la primer l’has de pensar molt, l’has de pensar deu vegades molt. Una vegada pensada i trobat el to, sí que et deixes anar. Em vaig adonar que m’havia d’aturar a estructurar-la. Necessitava un present narratiu, que era el sopar amb els antics alumnes, i unes el·lipsis que ens portessin a l’època del seminari, on hi havia dos problemes, el del seminari ancestral, quan ets petit, i l’altre és l’any del drama, que era primer de BUP i vaig refondre els dos temps antics en un de sol. I quina era la manera més fàcil de portar dos ritmes a la vegada: un sopar, on hi ha aperitiu, primer plat, segon plat, les postres i havent sopat; i un curs escolar, que comença al setembre i acaba el juny, hi ha cinc avaluacions i per Nadal i per Setmana Santa tornaves a casa? Havia de seguir aquests dos ritmes i això desemboca en els dos finals de la novel·la, un per a cada època, on n’hi ha un que he intentat que no sigui gens tòpic.

—En canvi, potser sí que és un tòpic, però basat en una certesa, que tot sovint qui enviava els fills al seminari eren les famílies rurals de classe mitjana o mitjana baixa, pensant que l’educació seria un ascensor social…
—Com a casa meva, que érem botiguers. El meu pare era sastre i la meva mare ajudava el meu pare a la sastreria i portava la casa i érem de classe mitjana baixa. Teníem una botiga i la sastreria era en plena crisi. Volien donar-me la millor educació possible i això els ho agrairé tota la vida. El problema és que, a canvi d’això, em van extirpar de la família.

—I com a contrapartida us vau fer filòleg, que no devia ser allò que ells pensaven…
—No solament això. Quan estudiava filologia ja escrivia i publicava llibres de poesia a Columna, que dius: home, tens divuit anys i ja publiques a Columna, no està malament; i et deien: “En lloc de fer versos, et podries dedicar a fer una cosa amb què et poguessis guanyar millor la vida.” També amb el temps ja els he demostrat que m’he guanyat bé la vida, he acabat essent executiu editorial i també n’he fugit. Per tant, se me’n refot. Els vaig pagar essent filòleg, però el meu pare es va morir quan feia COU i, entre el trencament que hi havia hagut al seminari i la mort del meu pare, em van fer espavilar per mi sol. Aquest és un dels motius pels quals vaig deixar d’escriure quan era jove, em vaig haver de posar a treballar al sector editorial. Sempre m’havia quedat aquesta espina fins que després, per un problema de salut, quan vaig deixar l’editorial i vaig passar a fer d’editor a casa, vaig reprendre l’afició a escriure. Sí, els ho vaig pagar així, què vols que et digui. Però sí que hi havia aquest concepte de: si et quedes al poble faràs igual com el teu pare, t’hauràs de quedar a la botiga. I això ja ho havia vist.

—Què voleu dir?
—El meu pare, que llegia molt i que era de les persones cultes de Camprodon va tenir una oferta: quan es va muntar l’oficina de la Caixa al poble li van proposar que en fos el director, però el meu avi va dir que ni parlar-ne, que el nen havia de continuar fent de sastre i li va prohibir d’anar-se’n a treballar a La Caixa; i el meu pare, submís, va quedar fent de sastre. I ell va pensar: “A mi no m’ho van deixar fer, per tant, tu creix i fes-ho.” I això els ho agraeixo molt i n’estic encantat. La contrapartida era haver d’anar al seminari per tenir aquesta educació per a poder fer el que volia. Els pares sempre volem donar als fills –i de vegades és un error– més d’allò que nosaltres vàrem tenir.

—Parleu de Camprodon, que és el poble on heu tornat després d’haver voltat molt. Què implica aquest retorn, on repreneu aquesta vida d’escriptor?
—Vaig marxar fora del poble a deu anys per anar a l’internat i els amics del poble en certa manera van deixar de considerar-me dels seus. Això és molt cruel, i són amics que ens trobem pel carrer i ens estimem molt, però llavors em vaig sentir aïllat. Hi havia alguna cosa dintre meu que em deia que algun dia havia de tornar al poble, no envoltat d’èxit, no amb un descapotable, sinó tornar a les arrels, perquè tinc la sensació que un escriptor necessita no una terra, sinó una cultura, un ambient i una manera de fer que el facin tocar de peus a terra per després ell poder fugir, però que l’arrelin i el tinguin amarrat, com una àncora al mar. Vivint a Barcelona era un executiu editorial, treballava i viatjava molt, tenia una feinada, cobrava molts calers, estava divorciat, la feina em prenia molt temps i això feia que no pogués estar amb els meus fills tant com m’hauria agradat. I me n’adono ara que ja són grans. De vegades no és fàcil recuperar la intimitat amb ells, perquè no hi ha aquell marro del cafè, però a Barcelona em faltava alguna cosa. El problema cardíac que vaig tenir em va donar l’oportunitat de prendre una decisió valenta, i amb la meva parella, que m’hi ha acompanyat, vam decidir plegar de les editorials on treballàvem i anar a casa a fer d’editors autònoms, treballar a casa per a nosaltres mateixos, fent l’horari que vulguem. I això ens permet tenir més temps per a escriure. En tornar al poble, uns mesos abans de la pandèmia, un poble on jo sóc només el nen de can Molas, una veïna em va dir una frase brutal: “No és boig qui a casa torna.” I ara sóc el nen de can Molas i a poc a poc sembla que hi hagi viscut tota la vida, al poble. Amb la novel·la he descobert que hi ha una connexió íntima amb molta gent del poble i això m’omple molt i m’ajuda a tirar endavant. Com a autor ho necessito.

—Heu esmentat durant l’entrevista el vostre pas pel món editorial, amb llocs de molta responsabilitat. Us volia demanar per aquesta diferència, la de ser al mig del rovell de l’ou i ara ser editor des de casa…
—És una perspectiva totalment diferent. He treballat per a diferents editorials i la majoria de vegades he estat en grans grups, com RBA o Salvat, on durant disset anys vaig ser-ne el director editorial. Salvat és una filial del grup Hachette, que té la responsabilitat de comercialització de productes col·leccionables per a Espanya, Portugal i tot Llatinoamèrica. Una de les coses que més m’angoixava –i no era exclusiva nostra, passa a tot arreu– era la supremacia de la gent de màrqueting per sobre dels continguts. És més important vendre que no que els continguts siguin ferms, tot i que és veritat que com més ferms són els continguts, més vens. I això sempre m’havia fet patir perquè sempre retalles els costos editorials, la feina de la gent externa. Ara sóc a l’altre cantó i m’adono que era molt cruel i que això és molt cruel i que només pot fer aquest tipus de feina, que és l’executiva, els qui han fet primer la feina del dia a dia. I que la feina dels colzes és molt mal pagada en el nostre sector, i és un desastre. I això també va ser un dels motius que em van fer marxar, aquesta descompensació. És com els passa als pagesos: els distribuïdors cobren més que els productors. Al sector editorial passa això mateix. Hi ha una altra qüestió, al sector editorial, vinculat a Catalunya i al català, que és que el sector editorial català és molt petit, és una misèria. Vaig ser fa pocs anys en unes jornades amb les grans patums de l’edició en català i van dir què facturaven i és tant com factura una farmàcia de Pedralbes. Una! Nosaltres, un equip de cinc persones, facturàvem deu vegades més, però com que no ets de les capelletes, no surts als mitjans, no ets ningú. Aquest menysteniment, d’una banda, als treballadors, aquest creure’s que el món editorial català és alguna cosa tot i que en realitat numèricament és molt poca cosa, i aquest anar donant voltes a les capelletes són el gran mal. En el sector editorial, o ets de les capelletes o ets fora del ramat. I com que sempre m’he vist com un outsider, la solució ha estat dir: “Sabeu què? Me’n vaig a Camprodon, que és el millor poble del món, i me’n vaig a escriure.”