“Encara una victòria més com aquesta i estarem acabats.” La frase la va pronunciar el rei Pirros de l’Epir tan bon punt s’acabà la batalla d’Asculum. Pirros va derrotar els romans en les batalles d’Heraclea i Asculum (279 aC), però el preu de la victòria van ser unes pèrdues tan grans en les seues files que a partir d’aleshores li fou impossible de continuar lluitant amb èxit. El rei morí set anys després, quan una dona vella li va tirar una teula al cap, durant el setge d’Argos, de manera que no pogué recuperar el poder ni la fama que l’havien convertit en un dels cabdills hel·lènics més reconeguts.

Historiadors clàssics com Plutarc o Dionís d’Halicarnàs –probablement el grec que va conèixer millor Roma– van narrar l’episodi amb tota mena de detalls. I, després, tot d’escriptors i autors han convertit la narració en una metàfora universalment reconeguda fins avui mateix. Fa segles que l’expressió “victòria pírrica” fa referència a qualsevol triomf que, tanmateix, resulta insostenible o massa car per al triomfador.

Evidentment, és amb el pas dels anys que hom pot certificar que una victòria ha estat pírrica. És a partir de les conseqüències futures d’aquest esdeveniment que es pot comprendre la naturalesa pírrica d’un guany qualsevol. Però, en política, crec que puc dir que molt poques vegades en la meua vida una victòria, ja d’entrada, m’ha semblat tan pírrica com la que Oriol Junqueras va aconseguir dissabte, quan recuperà la presidència del seu partit.

D’entrada, perquè arriba després d’una pèrdua monumental de vots en tot el cicle electoral previ a aquest congrés. A les eleccions espanyoles del 2023, ERC va aconseguir 466.020 vots i set diputats, però a les del 2019 havia aplegat 1.020.392 vots i 15 diputats –més del doble. A les eleccions autonòmiques d’enguany, ERC va aconseguir 431.128 i 20 diputats, però a les del 2017 havia tingut 935.861 vots i 32 diputats –també més del doble de vots. A les eleccions municipals del 2023, en fi, ERC va aconseguir 524.772 vots i a les de 2018 n’havia aconseguits 829.005.

Durant la campanya interna d’aquest congrés, Oriol Junqueras ha maldat per desfer-se de la seua responsabilitat en aquests resultats, però això no és gens creïble. Junqueras és qui ha dirigit i qui identifica en la seua persona el canvi de política d’Esquerra després del 2017, que ha dut el partit al cul-de-sac d’avui. Ho sap tothom i principalment ho saben els seus votants, sobretot aquells que han deixat de votar-los. Cap discurs que puga fer Junqueras avui o demà no serà creïble per a aquesta gent. I, sense recuperar el vot perdut, Esquerra no té res a fer. Totes aquestes parauletes de ser un partit gran i alternativa de govern sonen, avui més que mai, a propaganda, car aquest retorn depèn de la voluntat dels votants, no pas de la voluntat dels líders. I, a hores d’ara, imaginar-se que Junqueras podrà reil·lusionar aquells desil·lusionats per la seua política jo crec que desafia la racionalitat de qualsevol anàlisi.

I no és tan sols això. És molt pitjor encara. Junqueras ha guanyat les eleccions internes, però amb un partit dividit per la meitat. Una altra vegada. Ja va passar quan es va votar de fer president Salvador Illa, i ara novament. A l’agost un 53% dels participants en la votació van decidir que Esquerra havia de fer president el candidat del PSC –amb 3.397 vots exactament. I ara el 52% dels participants ha fet president Oriol Junqueras –exactament, 3.437 vots.

No és qüestió, doncs, d’una votació concreta, ni tan sols del nom del candidat. ERC és migpartida per raons polítiques. Per raons polítiques profundes. Esquerra ja no és un partit, en el sentit que nosaltres entenem com a partit qualsevol grup polític; ja són uns quants grups coexistint momentàniament sota la mateixa sigla. Ahir tots els sectors van prometre de mantenir-se fidels a les sigles i a l’estructura. Ja ho veurem, això, quan s’hagen de prendre decisions amb què molta gent no estarà d’acord. Per exemple, quan Junqueras i Alemany proposen d’entrar al govern de Collboni a Barcelona. Quan ho van intentar, fa pocs mesos, van haver de suspendre l’assemblea de militants perquè l’haurien perduda, clarament. Però tard o d’hora l’hauran de convocar i és més que probable que, allà, Junqueras tinga la primera derrota política important. I es reobri, per tant, el debat sobre si és la figura adequada per a dirigir el futur.

Hi ha un factor afegit, difícil de quantificar o d’objectivar, però que és perfectament visible i que em sembla que molta gent compartirà amb mi: la duresa de la picabaralla interna no pronostica un temps fàcil, en absolut.

Els caps de fila, els candidats oficials, poden dir què vulguen, però amb una simple visita a les xarxes socials n’hi ha prou per a comprovar fins a quin punt l’animadversió –en públic!– entre els sectors d’Esquerra és aguda, extremadament aguda.

Aquests darrers anys un tipus de militant molt fanatitzat s’havia acostumat a faltar al respecte a la gent que no combregava cegament amb les seues tesis o amb l’estratègia del partit, i havia convertit la militància en una espècie de guerra d’agressió i desqualificació pública permanent de l’altre. Guerra que ara –segurament era inevitable– s’ha girat cap a l’interior del partit, amb agressions i desqualificacions entre ells, diria que fins i tot més violentes que les que encara exerceixen contra els actors externs.

El temps ho dirà, doncs. El temps ho certificarà, si és que passa, però, si s’hagués de predir avui, crec que Junqueras necessitarà alguna cosa molt semblant a un miracle per a no passar a la història com l’home que, primer, va aixecar Esquerra Republicana de Catalunya i que després la va enfonsar, en una trajectòria digna del déu Cronos grec.

PS1. Els socialistes espanyols intenten una nova maniobra bruta: deixar la promesa de l’oficialitat del català a la Unió Europea en una simple oficialitat del català al Parlament Europeu. I les diferències entre l’una cosa i l’altra són abismals, com ens explica detalladament en aquest article Arnau Lleonart.

PS2. Aquests darrers dies hi ha hagut molta polèmica per la decisió del govern de la Generalitat de Catalunya d’integrar la Guàrdia Civil i la policia espanyola al telèfon d’emergències 112. Les conseqüències reals d’això encara s’han de veure, però Pol Baraza ha fet una investigació a fons, parlant amb molts dels actors implicats, que aporta per primera vegada una mica de llum a la polèmica: “Si truqueu al 112, la Guàrdia Civil vindrà a casa? Així hi integraran la policia espanyola”.

PS3. En una duríssima novel·la que porta per títol Butcher, Joyce Carol Oates narra el menyspreu i el maltractament mèdic dels cossos de les dones al segle XIX i començament del XX. Ens en parla Xavier Montanyà en aquest article: “Horrors mèdics perversos i brutals experimentant amb dones”.