Passem a l’atac

‘Sóc aquí per a acusar, no per a defensar-me.’ Són les paraules que Karl Liebknecht, militant comunista alemany i intel·lectual antimilitarista, va pronunciar davant el tribunal que el jutjava a Berlín el 1916 per haver encapçalat una manifestació contra la guerra. Són les paraules que el president d’Òmnium, Jordi Cuixart, citava en una carta escrita a la presó i publicada a començament d’agost i que cal llegir. Són, també, les paraules que van inspirar la intervenció del president Torra el dia 17 en la concentració d’homenatge al conseller Joaquim Forn davant la presó dels Lledoners.

De fet, aquell dia el president va dir: ‘No ens hem de defensar de res, hem d’atacar aquest estat injust.’ I això va escandalitzar els fariseus habituals, que els dies següents van insistir a donar un sentit, diguem que literalíssim, a aquell verb ‘atacar’, un sentit que ni els referents immediats ni el context no emparaven de cap manera. Però això què hi fa: els fariseus habituals sempre estan disposats a sobreinterpretar les paraules dels altres i a portar l’aigua al seu molí, i ho fan una vegada i una altra, tergiversant-les si els cal, deformant-les sense escrúpols, retraient-les deformades per fer impossible la discussió.

Ara bé, fossin intencionades o degudes només a un lapsus, i a desgrat que siguin tan fàcils de manipular, jo trobo que avui les paraules del president responen d’alguna manera a l’estat d’ànim de la ciutadania republicana. Perquè, més de tres-cents dies després de l’empresonament dels Jordis, amb les victòries èpiques del primer d’octubre i del 21 de desembre ben vives a la memòria, ja fa massa dies, setmanes, mesos, que esperem i esperem. Que ens cansem d’esperar.

Hem esperat, primer, i calia esperar-ho, que les justícies europees resolguessin les ‘llarenades’ que els havien caigut a sobre, i això tot just es va esdevenir abans de vacances. Després hem esperat que s’anessin reconstituint els lideratges escapçats per la repressió, i massa que ha costat, que costa. I en paral·lel esperem ara encara que els partits que ens representen siguin capaços d’acordar una estratègia a curt termini que ens deixi de desconcertar. Ho hem esperat i ho esperem, amb actitud estoica, que podria semblar passiva si no fos que no hem deixat de reivindicar la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats. Fins que finalment hem vist com els fariseus habituals i els seus escamots de desordre públic han mirat de tergiversar –amb tan males arts que el tret els ha anat al peu i s’han posat en evidència davant els seus i tot– la reivindicació amb què hem tenyit de groc el país.

Tanta espera, tanta persecució i tant d’abús segur que ens han posat a prova la paciència, però potser sense arribar a afectar la nostra capacitat de resistir. Sembla mantenir-se intacta malgrat les provocacions, les difamacions, la impunitat, les mentides. Com si ens preservéssim per continuar acumulant forces per quan arribi el nou embat. Són molts, sobretot entre els nostres polítics, els qui s’han passat tot el parèntesi estiuenc vaticinant que aquesta tardor serà calenta. I doncs, hem de continuar esperant, passivament, que ho sigui? O hem de gosar de tornar-ne a ser els protagonistes, fins i tot encara més que ara fa un any? Fins on en podrem ser? I com? Arribats al punt on som, aquesta mena de preguntes només les respondran els fets.

És hora que recuperem la iniciativa i passem a l’atac. Pacíficament com sempre, sempre des del nostre sentit de la civilitat i del respecte, amb la imaginació sempre desperta i l’esperit festiu. Perquè no som aquí per a defensar-nos, sinó per a conquerir la llibertat. Aquest Onze de Setembre, per començar. Preparem-nos per sortir al carrer i tornar a engrescar tothom a afegir-s’hi i, malgrat tota la ràbia acumulada, a recuperar aquell somriure d’esperança. Sense por. Amb tenacitat i perseverança. Amb tossuderia. Si molt convé, aquesta vegada estant-nos al carrer fins que tothom, companys i adversaris, al país i més enllà, el món sencer, entengui que la República som nosaltres. I que nosaltres no hi deixarem de ser. Aquesta serà finalment la nostra victòria.