Oriol Broggi: “El teatre s’acaba al cap, al cor o al sexe de l’espectador”

Oriol Broggi i Rull (Barcelona, 1970) és un dels noms propis del teatre català contemporani. Fundador i director artístic de la Perla 29, una companyia singular vinculada a un espai tan especial com la Biblioteca de Catalunya, on s’han pogut veure muntatges històrics, com ara Antígona, Incendis i L’orfe del clan dels Zhao. Ara acaba de publicar El record de la bellesa (l’Altra Editorial), un llibre de converses amb l’escriptor i periodista Andreu Gomila en què destil·la la seva manera d’entendre el teatre, els seus referents, com ara Peter Brook i Wadji Mouawad, apunts autobiogràfics i alguns dels autors i espectacles que més l’han marcat.

—El record de la bellesa és un intent d’ordenar el vostre pensament, un llegat per al futur o bé unes claus per al públic per a entendre els vostres muntatges?
—Fent teatre mires d’ordenar el teu món. Parles del món real a partir d’aquell que crees. I fer un llibre amb l’Andreu Gomila, que no pretén de ser res categòric, també pot ser una manera d’ordenar-nos. L’Andreu deia que, de llibres com aquests, se’n fan pocs al nostre país i podria ser una inspiració, així com a mi m’han servit els llibres de Peter Brook o Wadji Mouawad. Al llibre barregem idees sobre el teatre, sobre la manera de treballar a la Perla i la història de com hem arribat fins aquí.

—Comenceu parlant de l’aspiració que té el teatre de deixar un record en l’espectador. És impossible d’haver vist una obra de la Perla 29 sense que en resti un record profund. Jo, per exemple, recordo que el primer espectacle que vaig veure va ser El rei Lear, de Shakespeare.
—Quina obra més maca, El rei Lear! Bloom diu que no es pot representar, que és molt complicada, i, en canvi, la vam fer perquè ens venia de gust, sense grans noms, sense preocupar-nos de si arribàvem a explicar tot allò que diu Shakespeare, perquè nosaltres volíem explicar la nostra idea. La idea del record té moltes maneres de desplegar-se. L’actor fa un espectacle i recorda el text que s’ha après i les indicacions que s’han anat fent durant l’assaig i no les aplica tal qual, sinó que allò que fa és fruit d’un record acumulat durant mesos. L’espectador rep l’espectacle, s’ho passa bé, però la cosa més important és que s’endugui un record d’allò que és molt efímer.

—Hi ha una pretensió de transcendir el temps?
—Del teatre que fem, de tot això que faig, no en queda res, per això hi ha la idea de deixar un record per a quan ja no hi sigui. Que se’m recordi per mitjà de les obres que vaig fer. Com li deia una vegada a la Marina Garcés, si no en queda un record, no en quedarà res, d’això que faig. I si no en queda cap record, no té sentit.

—Amb el llibre ens permeteu d’entrar a la sala d’assaig i descobrir la vostra manera de treballar amb la companyia i hi feu algunes confessions.
—Entrar a la sala d’assaig pot ser interessant per a l’espectador per una part de voyeurisme, però també per a entendre millor això que fem. Especialment, els processos artesanals del teatre, en el sentit que allò que fem és únic. Serveix per a entendre aquests boigs que fan teatre. Que són l’Oriol Broggi i, sobretot, la Perla 29, una companyia que treballa d’una manera determinada.

—Potser sobtarà la vostra defensa de la mentida del teatre.
—Hi ha una frase que ja no sé si és de Chaplin o Fellini que diu que l’art –el teatre, en el nostre cas– és una mentida que serveix per a explicar la veritat. Jo hi afegiria que és una mentida preciosa, bonica i meravellosa. Mentida en el sentit que saps que allò no passa i, en teatre, és en temps real. Mouawad diu que el teatre és l’únic art –i jo diria que també és un ofici– que passa sempre en temps real, sempre amb gent viva. La gent que mira l’espectacle, un dia es morirà, com també la gent que el fa. Com que més important que la veritat és la versemblança, podem dir que el teatre és una mentida que sembla que sigui veritat.

—Per contar algunes de les idees sobre el teatre, parleu de la vostra vida. Recordeu les primeres obres que vau veure, com Al vostre gust, dirigida per Lluís Pasqual al Teatre Lliure, o la primera vegada que vau veure una obra de Peter Brook a Avinyó.
—Al lector li pot interessar saber que feia teatre a l’escola, com era l’escola o per què vaig acabar a l’Institut del Teatre. La veritat és que al cap dels anys m’he adonat que gràcies a Lluís Vila d’Abadal, que em va animar a fer teatre, sóc aquí, i és molt just que hi surti. De la mateixa manera que el fet que els meus pares em portessin a veure teatre em va marcar d’una manera determinada. A casa meva hi havia el text d’Antígona i es respirava un amor pel teatre. Gràcies a tot això sóc on sóc.

—Sou un director que té una relació estreta amb els clàssics. Heu pujat a l’escenari molts texts clàssics, de Sòfocles, Molière o Shakespeare fins a De Filippo, Lorca, Valle-Inclán o Mouawad, que ja podríem definir com un clàssic.
—Els textos clàssics m’atrauen i hi ha n’hi ha uns de moderns que tenen regust de clàssic. M’agrada una definició de Borges que diu que el clàssic és aquella obra o idea que sabrà incorporar fins i tot visions posteriors. Sovint hem fet això. M’agraden els clàssics, però no tractar-los com déus. Les cultures avançades han de ser obertes i generoses, pots tractar els clàssics de la manera que vulguis.

—I com ha estat la vostra experiència amb els clàssics catalans?
—M’agraden molt Sagarra i Guimerà, però no he tingut ocasió de fer-ne cap obra. En canvi, he pogut fer la Primera història d’Ester, de Salvador Espriu. Em va sorprendre la reacció d’una part de l’acadèmia catalana contra la meva versió. Penso que és millor ser generós, i la cosa més interessant d’Espriu és que se li doni la volta unes quantes vegades, tal com passa amb Shakespeare, per exemple, perquè encara sigui més clàssic. Els clàssics són per a revisitar-los, per a fer-te’ls teus, i inevitablement necessiten replantejar-se.

—Parleu sovint del públic, al qual considereu la cosa més important del teatre.
—El teatre té un sentit sense públic, perquè hi ha una feina prèvia per a arribar a crear-lo. El públic ha d’arribar al moment just, ni abans, ni després. Sense espectadors, estàs més tranquil, però tot ho fas pensant que un dia hi haurà públic. L’espectacle no es completa fins que no queda a l’abast del públic. El teatre s’acaba al cap, al cor, al fetge o al sexe de l’espectador. Sense aquest punt final, no té sentit, el teatre.

—Us noto una mica cansat de l’exigència de la crítica, per exemple, perquè feu coses noves cada vegada.
—Si el públic és imprescindible per a fer teatre, l’esperit crític, també. Tant dels professionals com dels espectadors. La pressió de l’ecosistema teatral t’aixafa una mica i t’incomoda. Té molt a veure amb la necessitat de ser recordat, però també amb el fet que, quan comences, tothom és indulgent amb tu, però quan ja et coneixen, inevitablement, la relació canvia. El qui fa teatre, així i tot, viu entre la comoditat de la repetició i l’aprofundiment i l’estímul de la novetat, de descobrir noves fronteres. En aquest punt, vas lluitant.

—Volia parlar de la vostra relació amb alguns dels actors emblemàtics de la feina de la Perla 29, com ara Clara Segura, Julio Manrique, Màrcia Cisteró, Ramon Vila, Carles Martínez…
—Penso que tots ells són emblemàtics de si mateixos. La Perla 29 s’ha fet gràcies a ells; una companyia que no es basava en actors sinó sobretot en un equip de producció i de treball en què els actors van i vénen. No sempre treballes amb els mateixos actors, tot i que alguns es van repetint i també acaben conformant la Perla. Jo no seria ningú sense la Clara Segura. Ni sense la Màrcia, en Ramon, en Pep Bracons, gent que ha acabat definint la meva feina i amb qui, junts, hem après l’ofici.

—La Perla 29 és, més que una companyia, una família?
—Hi ha un caire de família que també necessita aire, aquest anar i venir per airejar-se. Però també un agraïment profund. Aquesta sensació de família fa que moltes coses no s’hagin d’explicar, que puguis crear i anar més enllà. Els actors van i vénen, incorporen gent nova i el seu talent fa créixer la companyia. Puc dirigir perquè hi ha uns actors que confien en mi i jo en ells. Gràcies a ells pots fer les obres. Tant és així que les obres les fan ells! Aquesta sensació del director és terrible!

—A més de la gent, la Perla és un espai.
—L’espai de la biblioteca s’ha acabat convertint en un element més. Com si fos un germà o un cosí. La troballa de la Biblioteca de Catalunya ha estat perfecta per a allò que volem fer. Ens ha permès de tenir un espai definit i identificable per l’espectador i un marc molt creatiu

—Acabem parlant de la idea la de bellesa. El llibre es diu El record de la bellesa i hi parleu de la vostra feina com un ofici que hi treballa.
—El concepte de bellesa és difícil de definir, però és veritat que acabes decidint l’escena segons si una cosa t’agrada o no. La bellesa és un mitjà per a arribar a l’espectador i un horitzó a trobar. Jugar amb la bellesa dóna calma, serenitat i felicitat a la gent.