10.06.2018 - 22:00
|
Actualització: 10.06.2018 - 23:00
Feia deu dies que corria per mig Anglaterra, ja havia recorregut set-cents quilòmetres i anava al capdavant d’una de les curses més llargues del món, la Monarchs Way, que en tres anys ningú no havia pogut completar. I Oriol Antolí (Terrassa, 1983) ho tenia a l’abast; fora dels focus dels mitjans de les grans estrelles de l’skyrunning. Ho tenia a tocar, però els peus li feien un mal terrible i era la primera vegada que es demanava a si mateix si seria capaç d’acabar. Sílvia Pou, la seva companya inseparable, li servia de fil de connexió amb el món del qual feia una setmana i mitja que s’havia aïllat, i li transmetia els missatges de suport de la seva família i els seus amics, i l’entusiasme de la gent de Prodis, l’organització terrassenca que ajuda la gent amb discapacitat, a la qual donava suport amb la seva cursa.
Era l’empenta que li calia per a enfilar els darrers dos-cents quilòmetres d’un envit descomunal, a càrrec d’un corredor afeccionat que ha estat capaç de vèncer en aquesta cursa, de ser el primer també en la Wiesbaden-Bonn d’Alemanya d’ara fa un any –de 555 quilòmetres– i d’acabar quart en la temible Goldsteig Ultra Race, de 660 quilòmetres, també a Alemanya. I tot plegat gràcies, d’una banda, a la constància i autodisciplina que el fa ser capaç d’entrenar-se durant molts mesos fent més de cent quilòmetres la setmana, i això compaginat amb la feina; i, d’una altra, gràcies a l’amor inesgotable a la muntanya i a la capacitat de trobar-se amb si mateix. És així que va començar a córrer, ara fa deu anys, per les costes verdoses del Cadí, i no ha parat fins que no ha estat capaç de recórrer mil quilòmetres en dotze dies, deu hores i trenta-dos minuts.
—Per què mil quilòmetres? Per anar sempre una mica més lluny?
—Sí. I la distància dels mil va venir una mica per casualitat. Quan, l’agost passat, vaig acabar una cursa de 660, vaig veure que l’havia acabada bé. I vaig pensar que potser podia anar més enllà. Vaig cercar algun desafiament més gran i vaig trobar aquesta que, a part la distància tan llarga, hi havia la circumstància afegida que no l’havia acabada mai ningú. I vaig pensar: crec que ho puc fer, tot i que no n’estic segur. Aquesta és la gràcia; saber que és possible, si t’hi esforces més.
—Com era el terreny per on havíeu d’avançar? Dèieu que fins i tot havíeu d’obrir camins.
—No era gaire agradable. Potser tenia un 15% o un 20% d’asfalt, que no hi estic acostumat, i molts camins eren camps a través, tant de conreu com de pastura, de manera que era com caminar per camps de patates. No s’hi podia córrer; moltes vegades em trobava enmig d’esbarzers, havent-los d’apartar, amb ortigues, plantes entortolligades… Era una ruta de camins força amagats, molt tancats, estrets i poc concorreguts. En un camí per on no ha passat ningú durant potser quatre o cinc mesos, i amb tanta pluja, tot era en molt mal estat. Havia de caminar i fer força havent d’empènyer moltes vegades.
—Durant la cursa devíeu passar moments de tota mena.
—Sí, però em vaig forçar molt a ser positiu, i això em va ajudar bastant; a partir del novembre, en els entrenaments, em vaig forçar a gaudir de totes les sortides. Perquè així acabes creant positivitat general que és allò que has de tenir a la cursa. Perquè si tens moments baixos, et pot passar pel cap de plegar. I el fet d’anar entre els tres primers de bon començament, l’emoció que tenia, i després posar-me al capdavant, era una cosa extra que fa que no et passi pel cap d’aturar-te. Penses: tant com he fet i al lloc on sóc, no ho deixem perdre. Cert que els moments més complicats van arribar cap al final, pel mal que em feien les butllofes dels peus. I aleshores sí que em vaig demanar si podia continuar, si calia arribar fins al final.
—Quan us demanàveu això, quants quilòmetres havíeu fet?
—Uns set-cents o vuit-cents. Per sort, ja no faltava gaire. Tampoc no va ser un pensament gaire fort, de ser a punt d’abandonar, però van ser els moments en què vaig tenir alguns dubtes. Al començament de la cursa em va començar a fer mal el tibial, i em va durar uns quants dies. No em va fer proposar-me de plegar, però sí pensar que si la cosa continuava igual no podria resistir els set-cents quilòmetres que faltaven.
—De pensar d’abandonar, mai?
—No. En cap moment.
—I a què us aferràveu per evitar aquest pensament?
—Per començar ja em proposava fites molt petites, d’arribar a un punt de control, o a un poble que havia de travessar. Els primers dies recordo que pensava a veure si arribava a cap poble que tingués un forn per a comprar-m’hi una pasteta. Eren fites molt petites. I els ànims que m’arribaven de casa, que eren impressionants, d’amics, de familiars, de gent que no conec i de Prodis, em donaven una energia que em feia que ni hi pensés, que si era allà havia d’avançar. No va ser fins al final que vaig començar a pensar més en el final, quan ja havia fet sis-cents o set-cents quilòmetres i m’emocionava.
—Però també devíeu sentir la solitud, durant tants quilòmetres.
—Això sí. Perquè sobretot la primera setmana, en què no hi havia la Sílvia, i passava vint-i-quatre hores entre un control de pas i un altre, per camins en què no hi havia ningú, que, a més, eren tancats i els havies d’obrir tu i avançaves molt a poc a poc, sí que pensava això, que em trobava allà, sense que hi hagués absolutament ningú. I acabava parlant amb mi mateix.
—En veu alta? Què us dèieu?
—Sí, em deia com ho havia de fer, com havia de continuar. ‘Vols dir que has d’anar per aquí? No és millor l’altre camí?’ I el cap se me n’anava una mica.
—Durant totes aquestes hores de solitud només pensàveu en com gestionar la cursa? O era també una manera de parlar interiorment?
—Una de les coses que enganxa d’aquestes curses és que són com una medicació, com un tractament. Perquè al principi sí que estàs molt més pendent de la cursa i de com la gestiones, però arriba un moment que estàs cansat, que has dormit poc i el cervell se te’n va a llocs que ni t’imagines; reflexions que fas, records que et vénen de quan eres petit… La Sílvia ho sap; sempre penso en els meus avis, és com si hi fossin. Penso molt en ells. Això enganxa molt, perquè t’acabes coneixent molt a tu mateix.
—En grans curses que havíem fet abans, havíeu arribat a tenir al·lucinacions. En aquesta no?
—Aquí la veritat és que no he arribat a tenir visions estranyes. Sí que hi va haver molts dies que em va semblar sentir com si hi hagués un concert a la llunyania, i l’anava sentint. Com un concert de Sopa de Cabra o dels Catarres… [Riu.] Ja sabia que no era veritat, però n’hi havia per a pensar que era real.
—En què va consistir l’entrenament que vau fer?
—Em dividia l’entrenament per setmanes, activitats per setmanes. Mirava de seguir sis dies d’entrenament cada setmana amb un nombre de quilòmetres o d’hores per fer i que havia de complir. Si alguna setmana descansava el dilluns, tots els altres dies havia de complir tota la planificació.
—Quants quilòmetres fèieu cada setmana?
—Va anar variant, però de mitjana uns cent deu. I, a més, feia tres dies de gimnàs per a mantenir bé la part de dalt del cos, que és important, amb tants dies i tantes hores dret amb la motxilla. Els abdominals i els dorsals també eren molt importants.
—I per on els corríeu, aquests cent quilòmetres setmanals?
—Entre setmana intentava fer-los per la serra de l’Obac, o anant a la feina corrent, de Terrassa a Sant Cugat i tornar, pel camí dels Monjos. I el cap de setmana feia sortides llargues, en llocs més variats. Ara, normalment sortia de casa de nit i me n’anava cap a l’Obac; això era motivador: veure com al cap d’unes quantes hores sortia el sol… Les sortides més curtes, de trenta-cinc o quaranta quilòmetres; i les més llargues, de setanta o vuitanta.
—Tot això, tenint en compte que treballeu, implica un sacrifici personal.
—El sacrifici personal és molt bèstia, i encara que ja vagi corrent a la feina és clar que és més estona de trasllat. I també tinc menys hores lliures. Per a mi és una afecció, sí, però cada dissabte m’he llevat a les quatre de la matinada per fer una sortida llarga i encara tenir la resta del dia per a estar amb la família i els amics. Tinc sort de la flexibilitat que tinc a la feina, i si algun dia no puc sortir al matí o a la tarda, doncs al migdia també ho puc fer una estona.
—La motivació és sentir-se feliç?
—Sí. En aquestes curses, si no et sents feliç, no ho pots fer. Perquè t’has de poder llevar molt d’hora durant molt de temps per entrenar-te, i resistir més de cinquanta quilòmetres sense demanar-te què fas aquí. I si quan ets a la muntanya no ets capaç de gaudir veient com surt el sol doncs no té sentit.
—Quan ja heu corregut cinc-cents quilòmetres de cursa, sou capaç de gaudir veient la sortida del sol i les flors del camí?
—Sí, i tant. És clar que hi ha moments, però en aquesta cursa, cap al quilòmetre quatre-cents, passàvem per un parc nacional que és a prop del poble de Shakespeare, per un indret que deien que l’havia inspirat. I realment seies allà un moment, admiraves aquell paratge de turons verds i arrodonits, els camps de colors… Era espectacular. I algun tram de platja amb penya-segats que valia molt la pena. S’ha d’intentar gaudir-ne.
—En tots aquests anys, quin ha estat el moment més difícil en una cursa de llarga distància en què hàgiu participat?
—El 2013 a l’Spine Race [430 quilòmetres al nord d’Anglaterra, en ple hivern], quan al quilòmetre cent cinquanta vaig tenir un principi d’hipotèrmia i em van haver de rescatar. En aquell moment penses si realment val la pena tot això que fas, o si realment estaves preparat. Ho passes malament i és aleshores que passes un temps d’aturada, sense ganes de córrer.
—Després d’aquesta cursa, quin desafiament ve?
—És que just he acabat aquesta cursa, i ara he de veure què és allò que tinc ganes de fer. Com que he acabat bé, sí que vaig començant a pensar-hi. I en la llista, des de fa molt temps, hi tinc apuntada l’Ultra del Desert del Gobi; una altra a Sud-àfrica que es diu The Munga Trail; tornar a la Spine Race; fer la Transpirinenca, o bé en cursa o bé pel meu compte…
—De totes les felicitacions que heu rebut, quina és la que us ha agradat més especialment?
—Tot el que m’han fet a Prodis ha estat molt fort; tant els ànims que m’anaven enviant durant la cursa com la rebuda de felicitació que em van fer. Se’m posa la pell de gallina.
