Oriol Amorós: ‘Desobeiré l’estat si en pago jo les conseqüències, no el refugiat’

‘És ètic comprometre unes persones que han patit molt posant-los en una situació d’inseguretat jurídica?’ Aquesta és la pregunta que es fa el secretari d’Igualtat, Migracions i Ciutadania, Oriol Amorós, quan li demanem pel dard que va llançar dilluns Jordi Évole al govern català en un article a El Periódico. Évole es demanava per què el govern estava disposat a desobeir pel referèndum i no per acollir refugiats. ‘Jo desobeiré coses si em semblen injustes, i si en pago les conseqüències jo’, diu. En aquesta entrevista, Amorós explica amb un punt de desesperació la barreja de lentitud, desídia i fredor burocràtica amb què el govern espanyol gestiona l’acolliment de refugiats. I es mostra dolgut per les crítiques a la Generalitat quan confonen què és responsabilitat del govern català i què és exclusivament en mans del govern espanyol.

—Us van molestar les crítiques en el concert de dissabte?
—No, en absolut. Però no hi estic d’acord quan ens diuen que podríem fer més en l’àmbit que és de competència estatal. Podríeu fer vies segures, o corredors humanitaris, ens diuen. Això és molt interessant però acaba amb un visat de l’estat. Quan l’estat no porta aquestes persones refugiades i no dóna aquests visats ens posen l’excusa que les autoritats gregues són molt lentes.

—Què s’hauria de fer, doncs?
—Doncs si la situació és un caos, les autoritats diplomàtiques espanyoles, acollint-se a l’article 27 del Tractat de Schengen, poden donar visats humanitaris a les persones que veuen amb dificultats. El cònsol espanyol a Atenes diu que no pot. Però sí que podria a partir del Tractat de Schengen i del reglament no desenvolupat de la llei d’asil. Però la llei està per damunt del reglament. A un senyor que entri per la porta del consolat i digui que té una situació d’emergència humanitària se li pot expedir un visat humanitari. Ho ha fet Itàlia amb els corredors humanitaris. I els ho hem explicat, però han xiulat i han mirat cap a una altra banda.

—Heu comunicat a l’estat la situació vulnerable de 271 casos de refugiats, perquè vinguessin a Catalunya. Com s’ha resolt?
—Sí, vam documentar aquests casos, que són tan evidents que no poden dir que no. Entitats que ens han ajudat a fer la feina, com l’Associació de Malalties Congènites del Cor; Ajudem, Ayudemos, Help; Stop Mare Mortum i molts voluntaris individuals, molts de Casa Nostra, Casa Vostra, ens han portat aquests casos, de gent que té una malaltia, diagnosticada per la sanitat grega, però que no rep tractament. La sanitat pública catalana ens han dit que naturalment que atendria aquesta gent, i hem anat a l’estat a explicar-ho. Els podem portar, si us plau?, els vam dir. Són 271 persones, entre malalts i familiars. I ens van dir si els podíem donar la documentació. Ells a nosaltres! Però si ells són el Ministeri d’Afers Estrangers.

—Què vau fer?
—Doncs els vam documentar. Els vam donar el passaport, el número d’identificació del procediment d’asil grec, l’expedient sanitari, la situació, les fotos…

—Tota aquesta documentació l’heu donada a l’estat?
—I tant. I l’agost de l’any passat em van dir des del ministeri que els primers cinquanta vindrien amb les primeres arribades. Estàvem molt contents. No vaig explicar res a ningú, perquè vaig pensar que calia ajudar aquelles persones i no tenir una batalla política amb l’estat. I ara ho explico pensant que així aconseguirem més resultats que fins ara. Però fins ara hem estat calladets, tramitant-ho, pensant a ajudar aquestes persones.

—Què ha passat finalment?
—Al setembre ens van dir que els grecs diuen que no els troben. Vaig parlar amb les entitats i els vaig demanar un telèfon mòbil d’aquestes persones. I els vaig fer una llista amb tots 271 i un telèfon mòbil al costat. I els vaig dir: digueu-me una hora i un lloc d’on sigui de Grècia i hi seran. Els voluntaris catalans a l’exterior parlen per WhatsApp amb aquestes persones cada dia, o cada setmana! Amb això es van espavilar una mica, i es va desencallar la situació amb una xifra ridícula: n’han vingut catorze. Han acabat venint unes altres quatre-centes persones de Grècia, i només catorze són les que havien demanat les autoritats espanyoles a instància nostra i de les entitats.

—Per què?
—No ho sé. Per això hem començat una altra línia de treball. Hem recorregut directament a contactes que tenim amb les autoritats gregues. I aquí seré discret.

—Us heu trobat en la situació d’haver de fer la relació directa amb les autoritats gregues?
—[No respon. Silenci de cinc segons]

—Sí o no?
—No vull perjudicar cap de les tramitacions que s’han de fer amb vocació humanitària perquè aquestes persones arribin aquí. Però aquesta és la situació en què ens trobem.

—Em fa pensar en allò que deia Jordi Évole quan us retreia que estàveu disposats a desobeir amb el referèndum i no amb això.
—Aquesta opció no la vam descobrir dissabte. El primer dia que vaig seure en aquesta taula em vaig fer aquesta pregunta, si l’estat no deixa entrar gent. I la meva consellera i el conseller Romeva i la batllessa de Barcelona i molta gent ens hem fet aquesta pregunta. Però aquí hi ha un dilema ètic que és crucial en la presa de decisions. Jo desobeiré una llei injusta de l’estat si en pago les conseqüències jo…

—Però no el refugiat.
—Exactament. Podem pensar en el que sigui si estem segurs que ajudem la persona. Però si no n’estic segur, si no estic segur d’ajudar, no em sembla ètic. Què passa quan algú ha arribat aquí per vies irregulars? Doncs fem tant com podem perquè entri al programa estatal com a sol·licitant d’asil, i ens n’hem sortit. Ha passat en trenta o quaranta casos. I demà? No ho sé. Perquè depèn de l’estat. I si en vénen cent de cop? No ho sé.

—I si són cinc-cents?
—Fem cas de l’Évole… Què passa si en vénen cinc-cents de cop tutelats per la Generalitat? Algú té cap dubte de què faria l’estat? És ètic comprometre unes persones que han patit molt posant-les en una situació d’inseguretat jurídica? Ho deixo aquí. Si arriben refugiats, no pregunto com arriben i miro d’ajudar, miro d’acollir. Jo desobeiré coses si crec que les he de desobeir perquè em semblen injustes i si en pago les conseqüències jo.

—Què implica que un refugiat entri en el pla estatal d’acollida?
—Que té allotjament, manutenció i formació, acompanyament jurídic i assessorament psicològic. En la primera fase de sis mesos, s’allotgen en un equipament d’una de les set entitats que a Catalunya participen en el programa.

—Això durant sis mesos. Què passa després?
—Han de llogar un pis a nom seu. Aquest lloguer el paga l’entitat que se’n fa càrrec, que rep diners de l’estat, que rep diners de la UE per fer aquesta feina. En aquesta segona fase els refugiats han de buscar un pis i s’hi estan fins a divuit mesos, és a dir, dotze més.

—Quants diners tenen per a poder pagar el lloguer?
—Per unitat familiar hi ha uns barems segons el nombre de persones a la família. Però aquí hi ha un gran problema, que és que hi ha un topall únic de preu per habitatge a tot l’estat espanyol. I el preu del lloguer a Barcelona no és el mateix que a Cáceres ni a Vilobí d’Onyar. El topall per a una família de dues persones amb dos fills és de 670 euros. I un pis així a Barcelona no existeix.

—I el lloguer social?
—Jo crec que no s’ha d’utilitzar en aquest àmbit, perquè és una política d’habitatge molt escassa, amb llistes d’espera molt llargues. I utilitzar aquests pisos per a persones refugiades no és un bon sistema. I hi hauria gent que diria que ja fa sis anys que s’espera. No hem de caure en aquesta confrontació d’interessos entre els demandants d’habitatge social i els refugiats.

—Doncs com podeu pressionar l’estat?
—Podem dir a l’estat quin creiem que és el camí, flexibilitzant una mica i donant un finançament estable a les entitats perquè siguin aquestes que lloguin els pisos i després els subarrendin als refugiats. I de moment no ens han fet cas.

—Però la competència per a acollir refugiats és de la Generalitat, i no de l’estat.
—Sí. L’estat fa aquesta política amb fons europeus, de 3.200 milions per a tot Europa del 2014 al 2020. A l’estat espanyol li toquen uns 350 milions. Hem dit a l’estat que ha de descentralitzar aquests fons. Hem recorregut contra les convocatòries d’ajudes a l’acollida. I tenim tretze sentències favorables, del Tribunal Suprem, del Constitucional i l’última del TSJ de Madrid. Diem que la competència d’acollida i integració és nostra, que descentralitzin aquests fons, que el programa el volem assumir nosaltres.

—Per què no funciona bé fent-ho així?
—Els hem demanat deu vegades si volen complir el compromís que tenen de portar refugiats del Líban, Turquia, Grècia i Itàlia. Ens diuen que sí. Però, tal com és muntat el programa, no es pot créixer més. Perquè des de Madrid, fent simplement una ordre de subvencions, no apareixeran pas els espais. Si vols que hi hagi l’espai necessari, són les institucions properes al ciutadà les que han de tenir confiança. Ells tenen un programa informàtic estatal, i ens diuen: ‘Catalunya, poseu aquí les vostres places.’ I nosaltres els diem: jo t’informo de les places que tinc, les poso a la teva disposició, però no les fico dins d’aquest programet si tu no prens el compromís de treballar d’acord amb mi i amb els ajuntaments.

—Els ajuntaments i vosaltres no sabeu com es reparteixen els refugiats?
—Ens hem trobat casos com el d’una ciutat de Catalunya, que no vull dir quina és, on havien acordat de portar vuitanta persones, i el batlle no en sabia res! I la Generalitat tampoc. Ho vam saber per l’entitat gestora que ens va dir que havien arribat a aquest acord. Però és que no ho sabia ni el batlle; i aquesta ciutat ha d’estar preparada. Perquè, a part que ells tinguin uns diners per al programa estatal, fan falta molts recursos públics, perquè el programa és molt escàs: cal l’educació, la sanitat, formació en llengua, acompanyament per a cercar feina, programes d’inserció laboral… I quan acaben el programa estatal cal veure el nivell d’inserció laboral que tenen.

—I quin nivell d’inserció laboral tenen quan acaben el programa?
—No ho sabem perquè no ens en donen les dades, però no és superior al 30% o 40%.  Doncs quan tota aquesta gent acaba el programa, bé se n’ha de fer alguna cosa. Nosaltres els diem quantes places oferim, on són, les expliquem…  Millo i Albiol van arribar a dir que la Generalitat només havia ofert 300 places a l’estat. I no és veritat. El 13 de juny de l’any passat vam anar a Madrid i els vam dir: aquí teniu 1.200 places. Vam tornar-hi el 12 de gener d’enguany i els vam tornar a dir: aquí teniu 1.200 places.

—I d’aquests 1.200 al final n’han arribat 471.
—Sí. El problema és que no els porten, i si els portessin no creix a un bon ritme el nombre de places que es poden oferir, perquè ho tenen centralitzat. Perquè hi hagi més places has de confiar en els ajuntaments i en les comunitats autònomes. Nosaltres els vam proposar que el compromís de 17.000 el fraccionessin amb les comunitats, i que els fons europeus els repartissin també. Nosaltres ho faríem a través dels ajuntaments amb coordinació de la Generalitat.

—I hi ha el problema de la gran quantitat de denegacions de peticions d’asil.
—Les xifres en sol·licituds d’asil no són dolentes. Va per nacionalitats: als sirians gairebé a tots els concedeixen la sol·licitud d’asil; als ucraïnesos, veneçolans, a molts els la concedeixen també. En canvi amb països com el Marroc, l’estat, suposo que per una qüestió de relacions internacionals, és molt cautelós a l’hora de concedir sol·licituds d’asil. Parlem de les sol·licituds, en què el nivell de compromís és baix. Després de la sol·licitud ve la resolució, que pot acabar en una denegació. I l’estat és el líder de les denegacions d’Europa, és el que més denega.

—Quant temps passa entre la sol·licitud i la resolució?
—És un misteri indesxifrable. Poden passar sis mesos o deu anys. Es resolen casos en uns dos anys. Hi ha gent que diu que s’hauria d’anar més de pressa, però com que deneguen tant ja ens va bé que triguin tres anys, perquè així almenys podem tramitar un arrelament social.

—I és aquí on la Generalitat pot fer més?
—Per a totes les persones estrangeres a Catalunya, la Generalitat té disponible a tots els ajuntaments un servei de primera acollida, que és bàsicament un instrument de formació, per a trobar feina, d’aprenentatge de català, etc. El tenen des del moment que s’empadronen. I tramitem molts arrelaments, uns 14.000 l’any; són persones sense papers que si fan el servei de primera acollida poden accedir a l’arrelament social i a tenir papers. A més, els serveis socials de Catalunya els fem accessibles a totes les persones, sigui quina sigui la seva condició. Després hi ha l’acollida als refugiats específic que nosaltres intentarem situar-la a banda del programa estatal, però sense desaprofitar els recursos del programa estatal.

—De què servirà el Programa Català de Refugi?
—Sobretot per quan els refugiats acaben els divuit mesos del programa d’acollida estatal. Si després d’això no han assolit la inserció laboral tenen un problema, que és que el seu accés als serveis socials, per la llei d’estrangeria, encara serà molt inferior al dels autòctons. Contràriament al que diuen els racistes. Si són més grans de seixanta anys i tenen alguna discapacitat no tenen accés a pensions no contributives. Tenen menys drets que els immigrats amb permís de residència, i per tant necessiten una ajuda. I aquí és on situem el Programa Català de Refugi.

—Quina dotació econòmica té?
—Començarem amb un milió d’euros i intentarem ampliar-lo.

—Encara no funciona.
—No, perquè el gruix de les persones amb programa estatal l’acabarà a partir del mes de juny o juliol, i sobretot l’any vinent. Hem activat el programa ara perquè tindrem pressupost. El 2016 vam gastar diners a base d’artesania i filigrana pressupostària, canviant partides d’una en una. Tot això, afegit a les moltes dificultats administratives que implica que el pressupost de la Generalitat és intervingut per l’estat i canviar partides de lloc té una certa dificultat.