Oriol Amat: ‘Encara que l’economia mundial es refredi, el 2019 els salaris pujaran’

Oriol Amat es defineix com a optimista. Ho repeteix sovint durant la conversa en què analitzem l’economia del país i les tendències del 2019. També, inevitablement, parlem de la seva experiència al parlament, com a diputat de Junts pel Sí. Veu clar que els salaris pujaran i que l’atur baixarà malgrat que l’economia europea es refredi. Tot i creure en l’economia de mercat, troba necessari que es recuperin valors imprescindibles. Troba inadmissibles els excessos salarials d’alguns executius i confia plenament en el 30% de ciutadans, de consumidors, que tenen valors. Si ha de dir alguna cosa que no li va agradar del parlament, té clar que són la mentida i l’exageració.

—Com es presenta econòmicament el 2019?
—Tinc la sensació que serà un any bo. Què vol dir això? Doncs que serà un any en què l’activitat econòmica continuarà creixent i en què augmentaran els salaris i es reduirà l’atur.

—Entrem en el detall?
—Tot apunta que el creixement econòmic serà una mica menor. Durant aquests darrers anys havíem vorejat el 3%, ara vorejarem el 2% o 2,5% i això està bé.

—I no hem de patir?
—No ha de ser dramàtic, perquè amb un 2% podrem continuar reduint l’atur, crear empreses i augmentar la facturació… Per tant és positiu.

—Però a escala mundialvénen mal dades?
—L’economia mundial es refreda una mica, i l’europea també. Les dades que arriben d’Alemanya i de més països demostren que l’activitat cau, però tot i això s’espera que l’any serà menys positiu, però positiu al cap i a la fi. Ara fa un parell de setmanes he estat a la Xina i estan molt preocupats perquè diuen que creixeran al voltant d’un 6%… És clar, estan molt preocupats perquè havien crescut un 8%. El Fons Monetari Internacional, l’OCD, la Unió Europea, la Cambra de Comerç de Barcelona, tots diuen que, tanmateix, l’economia continuarà creixent.

—Heu dit que augmentaran els salaris?
—Per la informació que veig, crec que sí. La majoria d’empreses pacten increments salarials i això farà que el poder adquisitiu augmenti, sobretot el dels qui tenen els sous més baixos.

—Doneu molta importància al fet que augmentin els sous.
—A mi em sobta que hi hagi qui que no s’adoni que l’objectiu de l’economia no és pas d’augmentar el PIB sinó els sous. Augmentar els salaris és millorar el benestar de tots. I això implica augmentar els dels qui, treballant a temps complet, tenen un salari que no els permet de sortir de la pobresa. Al voltant d’un 20% de la població del nostre país està per sota del llindar de la pobresa i un percentatge important treballa. Això vol dir que el sistema falla. Aquest fenomen passa d’ençà de la crisi del 2008.

—Això es pot revertir?
—Crec en l’economia de mercat, però ha d’estar regulada d’alguna manera perquè té alguns errors. Un és el ventall salarial estratosfèric en algunes grans organitzacions en què, de cop i volta, n’hi ha que cobren 150, 200, 300 vegades més dels qui cobren menys. Això és inadmissible i atempta contra valors molt importants que hauria de tenir una economia de mercat. Hi ha d’haver mecanismes de correcció perquè això no passi. A mi m’agrada molt una de les característiques de l’economia social –que són les cooperatives, les ONG, les societats anònimes laborals: moltes tenen una política salarial amb límits que evita aquestes diferències. Per exemple, la banca ètica té un ventall de l’1 al 10 o 12 i els sous dels directius no poden créixer desorbitadament.

—Aquest comportament pot esdevenir generalitzat?
—Hi ha un estudi europeu segons el qual hi ha un 30% de persones sensibles a aquests valors: quilòmetre zero, inversions responsables… És possible que un 70%, si pogués cobrar 800 vegades més que un altre, ho accepti sense problemes, però hi ha aquest 30% que no ho faria.

—Un 30% pot ser significatiu?
—Aquest 30% ben organitzat pot transformar molt: hi ha grans transformacions que s’han fet amb un 10% o un 15% de la gent. Aquesta gent, partidària d’un consum responsable, solidari, preocupada per l’ecologia, té una oferta insuficient. És una demanda no atesa, o sigui que falta un 30% de l’oferta. I això és una gran oportunitat per a l’economia social.

—Dèieu també que disminuiria l’atur.
—Tot apunta que continuarà disminuint. Aquí ara en tenim vora un 10%. A l’estat espanyol una mica més, al voltant del 14%. A Catalunya ens anem acostant a l’atur tècnic, però no tothom ho veu així. És a dir, a un nivell d’atur que ja no pots reduir més. A banda, tenim dos components més. Un, hi ha el qui ha pres la decisió de no treballar. El segon és el de l’economia submergida, el qui realment treballa i consta com a aturat. Recordo que el 2007, quan rondàvem el 6% d’atur, les empreses ja no trobaven gent. Dit tot això, he de dir que l’atur d’un 10% és inacceptable. Hem de continuar baixant, però no fa gaire en teníem més del doble.

—Però costa de trobar gent preparada i la que hi ha se’n va.
—Un problema que tenim és que les persones qualificades tenen salaris baixos i decideixen d’anar-se’n. El segon problema és que hi ha empreses disposades a pagar salaris més alts però que no troben qui busquen. Aquí hi ha un cert desencaixament, entre allò que el sistema educatiu produeix i la demanda real. I aquí em tiro pedres a la meva teulada. Es busquen perfils més tècnics, enginyers, gent amb formació professional molt especialitzada, que no produïm, i això és un problema que hem de veure com és resolt. S’ha fet molt amb el Dual, però tenim millores pendents. Tinc l’esperança que molts dels qui se n’han anat tornaran molt preparats. Crec que el nostre país té la capacitat de donar bona ocupació.

—Fa temps que no tenim anys bons.
—El 2018 Catalunya ha crescut un 3%, el 2017 un 3%…T’ho dic de memòria, però no sé quants trimestres fa que a Catalunya creixem força.

—Potser les xifres són bones, però en general per a la població no ho són.
—És veritat que els salaris no han millorat tant com haurien d’haver millorat. Això és veritat. Però les empreses han millorat molt els beneficis. Cada any col·laboro amb l’Informe Anual de l’Empresa Catalana, de la Cambra de Comerç i el Departament d’Economia de la Generalitat, i d’ençà del 2014 que els anys han estat molt bons per a l’economia i l’empresa catalana. Els accionistes han guanyat al voltant del 8 i 10% de rendibilitat, que això està molt bé. I per què? Perquè han augmentat molt les vendes i sobretot per la internacionalització.

—Exportem tant com diuen?
—L’economia catalana és una de les més internacionalitzades del món i en això hem millorat d’ençà del 2008. Ara hi ha una dada que és molt interessant i que segur que coneixeu, però cal remarcar-la. Fa uns quinze anys aproximadament tot allò que Catalunya exportava a Espanya era el 65%, i la resta del món un 35%. Ara ho hem capgirat. És a dir, ara exportem el 65% al món i un 35% a la resta de l’estat. I això ho hem fet sense reduir allò que veníem a Espanya, perquè de fet ha pujat molt l’exportació.

—Quina és la fortalesa de la indústria catalana?
—Una de les grans fortaleses és la diversificació.

—Tot el soroll que van fer sobre la fugida d’empreses…
—A Catalunya, sobretot des del 2014, que augmentem, no solament l’ocupació, sinó les empreses que hi tenen seu. Són una mica més de 600.000 i cada vegada n’hi ha més. Una dada molt positiva és que les empreses que creixen són sobretot les mitjanes i les grans. Això és molt positiu.

—Per que?
—Perquè hi ha un cercle virtuós, la dimensió innovació-internacionalització. Si tens més dimensió, pots innovar més. I, si innoves més, pots internacionalitzar-te més. I això és un cercle virtuós, que s’alimenta. Aleshores, els últims anys, sobretot des del 2014, ha crescut molt el nombre d’empreses mitjanes i grans. Per tant, això és una dada positiva.

—Les empreses que se n’han anat han de tornar a qualsevol preu?
—Jo diria: hem de millorar el benestar i amb dignitat.

—Es destrueix el teixit industrial de base?
—No, no. Jo el teixit empresarial el veig més fort ara que no fa uns quants anys. És veritat que arran de la crisi del 2008 alguns àmbits concrets de la indústria o de la construcció van desaparèixer. També vam perdre indústria però ara l’anem recuperant. Em sembla que la Unió Europea –ho dic de memòria– es proposava com a objectiu per a tot Europa que al 2020 la indústria fos del 20%. A Catalunya ja ho tenim això. És a dir, allò que la Unió Europea vol d’ideal per al 2020 nosaltres ja fa anys que ho tenim. A més, hi ha aspectes en què ens fixem poc, però, per exemple, tenim una farmacèutica que fa un parell de setmanes va comprar una empresa per centenars de milions, si no recordo malament als Estats Units. És a dir, que ens compren empreses, però també en comprem.

—Quan analitzeu la vostra experiència com a polític també sou optimista?
—Vaig aprendre moltes coses, eh? La veritat és que les últimes setmanes ho vaig passar malament. Quan em van proposar d’anar-hi com a independent, el meu compromís era estar aquella legislatura. Per tant, el fet que no hi continués l’havia previst. La meva vida és la universitat i, per tant, allò va ser per a mi com un servei al país, un servei molt humil, però un servei. Al món anglosaxó, però sobretot al nòrdic, és molt habitual que persones que estan en una etapa professional en què ja han fet quasi tot allò que volien o que tenen una certa edat, destinin uns quants anys al sector públic o a la política. Vaig veure-hi coses molt bones i en vaig veure alguna de negativa. Per exemple, a mi m’ha ajudat a entendre més l’altre. Quan escoltes la ràdio al cotxe i sents algú que t’horroritza, l’apagues i prou. Quan ets al ple del parlament has d’escoltar persones que no t’agraden gaire o gens, hores i hores, i sovint coses que es repeteixen mil vegades. Després, amb moltes d’aquestes persones un dia, fora de l’hemicicle, hi parles tranquil·lament o hi dines i això fa que ara jo tingui més capacitat per a entendre els qui són diferents. La política és molt qüestionada i els polítics també. Però ara jo sé que la majoria de polítics renuncien a moltes coses per a estar-hi. Hi estan perquè volen. Però renuncien a moltes coses, les jornades laborals que fan la majoria no són de quaranta hores setmanals, són de seixanta, de setanta… Això són exemples de la part bona que he vist.

—I la part dolenta? Encara que no us agradi gaire de dir-la…
—A vegades es diuen coses que fins i tot el qui les diu sap que no són veritat. Bé, ara generalitzava…

—Voleu dir que es diuen massa mentides?
—A vegades es diuen coses que no responen a la veritat i que no són certes.

—En totes les bandes?
—N’hi ha especialment alguns que ho fan més. Ara quasi tots tendeixen a exagerar les coses. Per exemple, una cosa que no fa quasi ningú és reconèixer els seus errors. Crec que entre tots ho podríem fer millor.

—Fa anys havíem parlat d’economia i independència. Les coses no han anat com prevèieu?
—No.

—Recordo que us imaginàveu un escenari en què Europa seria més determinant, a l’hora del diàleg.
—Sí.

—Què s’hauria d’aprendre dels errors?
—Jo era més optimista l’1-O, però continuo sent-ho. Per part meva crec que hi havia un error d’apreciació de què faria cada una de les parts implicades i què no faria. Quan tens informació nova has de revisar bé el pla i has de veure què has de fer de diferent. Encara penso que el diàleg és el camí. És impossible de buscar una solució que sembli bé al 100% de catalans. Però n’hi ha que el 70%, 80% poden veure bé. És veritat que Europa no ha fet tant com ens pensàvem, però les coses que han passat a Alemanya, a Bèlgica, a Suïssa, han ajudat molt.

—Però no de la manera com prevèieu?
—Jo estava convençut que seria possible un diàleg i no s’ha produït. Pensàvem que Europa seria un actor que ens ajudaria molt a arribar-hi, eh? Jo sempre he pensat que quan hi ha un problema s’ha d’arribar a un escenari de guanyar-guanyar, de win-win. Nosaltres ara, de fet, som en un lose-lose, de perdre-perdre. Potser necessitarem temps, molt de temps, però estic segur que això en algun moment pot ser de win-win. I per a ser-ho ha d’haver-hi diàleg. Potser ara no hi ha les condicions perquè pugui passar, i ja arribarà. Jo amb Catalunya sóc molt optimista.

—Fer política us ha passat factura en l’economia?
—Quan en un conflicte prens una posició t’obre portes i te’n tanca. Les persones del món universitari estem una mica més immunitzades. Perquè tens llibertat de càtedra. Ara, evidentment, sempre hi ha coses que guanyes i coses que perds. Jo hi vaig entrar perquè m’ho va demanar el meu pare –això ja t’ho vaig dir en una entrevista– i si ara tornés a passar, ho tornaria a fer.