És un estudi científic, així n’hem de dir. Una investigació neurològica d’un museu i una universitat europeus d’upa. Mentre ho llegeixo veig de reüll la ciència que es peta de riure, davant aquest estudi realitzat per “una empresa independent d’investigació en neurociència del consumidor” (no en dono el nom per allò de l’efecte crida) per a la Galeria Reial Mauritshuis de l’Haia i la Universitat d’Amsterdam. Neurociència del consumidor! No de l’espectador ni del públic: del consumidor. La persona que mira –consumeix, perdó– un quadre. L’original, no la còpia, que quedi clar. És un estudi a favor de la cultura elevada, no faltaria sinó. Conclou que és molt millor per a la salut emocional mirar l’original que no una reproducció. Textual: “La contemplació d’una obra d’art original activa el cervell de manera distinta que davant una reproducció. El resultat és una resposta emocional deu vegades més gran.” Quina troballa. Em trec el barret.

Ho llegeixo i em costa de creure. Signa la informació Isabel Ferrer, que segueixo des de fa anys, les seves cròniques són precises i documentades. Aquesta, també. L’estudi s’ha fet a partir d’un quadre en concret. Quin? La noia de la perla, del pobre Vermeer, que se’n fa un tip, de ser reclam publicitari a tort i a dret. Pobre Vermeer, que ja em direu si podia arribar a pensar mai que un quadre seu tindria al davant un consumidor. No el consumidor antropològic cultural que hauria volgut, un que se’l mengés amb els ulls i se l’empassés fins que formés part de la seva carn i la seva sang, del seu cor i el seu cap. No. Sinó un consumidor de l’era dels negocis de masses de la mirada. Que no ha anat al museu per fundar o refundar o alimentar una relació íntima amb una obra d’art sinó per obtenir un “benefici emocional”. Potser és el mateix i servidora fila massa prim, però les coses avaluades com a beneficis no em sembla que tinguin gaire a veure amb els sentits, la veritat, que són la base de la relació amb l’art. Per no dir que les emocions són poca cosa, al costat de les sensacions.

No baixo de l’hort, però. És cert que la immensa majoria dels visitants que la Mauritshuis aplega diàriament per poder fotografiar in situ la Mona Lisa del Nord –com també és coneguda la noia que sembla dur una perla, que no és una perla sinó un efecte de la meravellosa tècnica de la llum de Vermeer– més que miradors i contempladors són, en efecte, consumidors. De productes de consum ràpid. Anem a pams, però. Potser és que el museu es gasta una pasterada per proclamar que l’obra s’ha de mirar i no guardar-la en una foto del mòbil? Li donaré aquest marge de confiança. Però si és així, la fredor em mata. L’estudi s’empara en raons científiques, en el cas de la contemplació de la jove (amb perla o sense): “Un fenomen neurològic especial, pel qual la noia atrapa el visitant en un bucle d’atenció visual” que va dels ulls a la boca i a l’arracada, i sant tornem-hi de l’arracada als ulls i a la boca. Quina manera més dessubstanciada de dir que hi podem establir una relació carnal, sensual, un ball dels sentits.

Ciència, insisteixo, en diuen ciència: efectuat en dues fases, hi van participar dos grups entre 21 i 65 anys. Alguns coneixien el quadre i uns altres no. En la primera ronda, 10 d’aquestes persones es van posar una gorra d’aquelles de fer un electroencefalograma i un dispositiu de seguiment ocular portàtil. Van contemplar així el quadre de Vermeer i 4 obres històriques més de categoria. El segon grup de 10 persones va fer el mateix amb reproduccions i el mateix parament. En la segona fase de l’estudi, les 20 persones es van sotmetre a un escàner de ressonància magnètica funcional, a la Universitat d’Amsterdam… I aquí ho deixo, busqueu la resta per internet si us vaga. Socors, ajut!