19.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 20.07.2023 - 10:07
The Washington Post · Maham Javaid
Era l’any 1956. La cofundadora de Mattel i la seva filla adolescent eren a la porta d’una botiga a Suïssa, fascinades per un aparador on, en un gronxador, seia una nina d’uns trenta centímetres d’altura amb una llarga cabellera d’un ros platí, ulls ben perfilats i llavis arrufats. La nina, un model de fabricació alemanya comercialitzat sota el nom de Bild Lilli, havia esdevingut molt popular en aquesta zona d’Europa aquells anys. Però, generalment, la Bild Lilli era considerada més una joguina sexual o bé un regal de broma per a homes que no pas un producte per a infants.
No és clar que Ruth Handler, una alta executiva californiana que passava les vacances a Suïssa, sabés aleshores què era la Lilli. Els historiadors, de fet, ni tan sols saben ben bé en quina botiga Handler i la seva filla descobriren la nina: si fou a la popular botiga de joguines Franz Carl Weber de Lucerna, si fou en un estanc corrent o bé si fou en un bar de la vora.
Sigui com sigui, la Lilli va complir el propòsit pel qual havia estat dissenyada i va captivar Handler, que se l’endugué a casa. Tres anys més tard va presentar el seu doble americanitzat: la Barbie.
La Barbie és ara una de les joguines infantils més famoses del món. També és la nina que Margot Robbie interpreta en l’esperat film que s’estrena avui. Els vídeos promocionals, un dels quals es publicà avui fa una setmana, fan pensar que el film explorarà temes existencials en el viatge de la nina de “Barbielàndia” al “món real”. “Alguna vegada heu pensat en la mort?”, demana la Barbie als seus amics en una escena.
Pot ser que el film fins i tot abordi la sexualitat –o bé l’absència de sexualitat– de la nina.
“És una nina de plàstic”, va dir Robbie en una entrevista publicada aquesta setmana a la revista Vogue. “Pot arribar a sentir desig sexual? No, no ho crec. […] És sexualitzada, sí. Però no s’ha de considerar sexi.”
Que ho diguin a la Lilli.
El vergonyós avantpassat europeu de la Barbie –hi ha res més americà que avergonyir-se d’un ascendent europeu?– va començar com una caricatura lasciva, creada per homes i per a homes. La Lilli, de fet, va néixer durant la postguerra com un personatge de còmic al Bild Zeitung, un diari alemany de baixa estofa. Així ho explica M. G. Lord, autor de Forever Barbie: The unauthorized biography of a real doll (‘Barbie per sempre: la biografia no autoritzada d’una nina real’).
“Era una caricatura pornogràfica”, diu Lord.
El personatge es va fer tan popular a Alemanya que la Lilli va acabar esdevenint una espècie de noia de calendari tridimensional. Un dels guionistes dels primers anuncis de la Barbie, de fet, va explicar a Lord que els homes sovint penjaven la nina del retrovisor dels cotxes o bé la duien als bars per aixecar-li la faldilla o abaixar-li els pantalons per riure una estona.
La Lilli, diu Lord, era “una caçafortunes, exhibicionista i un pendó”. Als còmics –on sovint apareixia mig despullada– era caricaturitzada com un personatge de moral laxa i curt de gambals, amb el cos d’una noia de calendari.
Al primer còmic en què apareix la Lilli, segons el diari alemany Der Spiegel, la noia pregunta a una vident on pot aconseguir l’adreça d’un home “ben plantat i ric”.
En un altre còmic a què Lord fa referència, la Lilli apareix al pis d’una amiga tot ocultant el seu cos nu amb un diari. Al peu de la fotografia es llegeix: “Ens hem barallat i ell s’ha endut tots els regals que m’havia fet.”
Tanmateix, no va ser fins que la Lilli va conèixer Handler que va començar a poder defugir la mirada masculina.
Ella i la seva filla Barbara van tornar a Califòrnia el 1956 amb unes quantes nines Lilli a la maleta. Els rebuts disponibles a la Biblioteca Schlesinger de la Universitat de Harvard proven que Handler va comprar onze nines Lilli el 1956, i que més endavant va encarregar-ne una dotzena més per correu aeri. La Barbara va poder-se quedar una nina; Handler es va emportar la resta a les oficines de Mattel, l’empresa de joguines que havia fundat l’any 1945 amb Harold Matson i el seu marit, Elliot Handler.
Les nines més populars de l’època –com ara Raggedy Ann– tenien totes l’aparença d’una nena. Handler feia anys que volia crear una nina adulta orientada a un públic infantil, però la idea havia estat rebutjada repetidament pels seus companys, la majoria dels quals eren homes, que creien que seria massa difícil de fabricar.
“A tots els horroritzava la idea… de voler fer una nina amb pits”, explica Handler –que es va morir el 2002– al llibre de Lord.
Això, precisament, és el que tant havia captivat Handler a l’aparador d’aquella botiga suïssa. “Aleshores no sabia qui era la Lilli”, va assegurar a Lord. “Tan sols vaig veure el cos amb forma adulta que feia anys que intentava descriure.”
Abans que la Lilli es pogués comercialitzar als Estats Units, però, hauria de menester un redisseny. Seria el primer canvi d’imatge de la Barbie.
Els anys següents, Handler i la resta de dissenyadors de Mattel van rebaixar-ne els llavis, suavitzar-ne les celles, millorar-ne la qualitat del plàstic i emblanquir-ne la pell. Fins i tot es va arribar a llimar els pits i els mugrons d’un primer prototip. També es creà el vestuari d’alta costura, tan delicat com detallat, que l’acompanyaria.
Però el veritable objecte de transformació seria la seva personalitat. Amb l’ajuda d’un analista de mercat, Mattel va transformar la nina d’una fantasia masculina vagament pornogràfica que era “a una sabata de taló d’esdevenir prostituta”, segons que escrigué l’autora Robin Gerber al seu llibre Barbie and Ruth, en el fenomen de moda que tots coneixem avui dia.
L’any 1964, Mattel va adquirir finalment totes les patents i drets d’autor de la Bild Lilli, i així va completar la transformació.
“La genialitat de Handler va ser inventar una personalitat nova i aconseguir projectar-la en una nina que a Alemanya havia quedat associada amb el sexe il·lícit”, diu Lord.
Ara encara resta per saber si les aventures de la Barbie al film acabaran portant-la a Alemanya o no.
