L’origen no és l’inici dels temps sinó el punt en què es pren distància

Sovint són els novel·listes –la rara espècie dels bons novel·listes– els qui expressen les grans veritats de la manera més comprensible. Després vindran els filòsofs a fonamentar en principis abstractes i els historiadors amb particularitats concretes allò que el novel·lista ha expressat amb un paral·lelisme simbòlic. Al preludi de la seva magna novel·la Josep i els seus germans, Thomas Mann escrigué el següent paràgraf: “Existeixen, doncs, orígens provisionals, que pràcticament i de fet formen els començos de la tradició particular d’un poble o comunitat de fe; i la memòria, malgrat saber que les profunditats no han estat sondejades, pot trobar conhort en algun moment primigeni i recolzar-s’hi personalment i històrica.”

Mann titulà aquest preludi “Baixada a l’infern”. Per als catalans, independentistes o no, però sobretot per a aquests, l’aplicació de l’article 155 de la constitució pel govern i el senat espanyols inaugurà el descens a un infern de vegades tirant a dantesc, amb escenes de Barcelona en flames i la policia, com els dimonis a les pintures de Hieronymus Bosch, acarnissant-se amb els manifestants i mutilant-ne els cossos. Però més sovint ha estat un infern com el de Sartre a Sense sortida: una insaculació de les consciències dins l’hermetisme de la transparència absoluta, amb les ànimes repugnant-se entre elles i la conclusió que l’infern són els altres. Un infern que és l’efecte inevitable de la dependència inherent a la nostra condició d’éssers socials. L’infern és la societat que ens subjecta i alhora ens repugna. No en podem sortir, perquè ens el renoven constantment l’instint i la memòria.

La ingent quantitat d’odi exhibida aquests darrers tres anys i mig pels partits i per la gent fanatitzada pels partits esmicola el sentit de la independència, que, si res significa, és maduresa i llibertat. És insensat creure que l’arrel última d’aquesta aspiració, la solidaritat entre catalans, resultaria de la transfiguració miraculosa de l’actual batibull en una república de ciutadans que farien honor a la responsabilitat adquirida. De totes les activitats socials de gran abast, la política és la més superficial i inconsistent. Això permet de preveure que les divisions en aquest àmbit trobarien esca en un règim de nova titularitat. Els qui, desesperats, demanen “aparcar” la confrontació ideològica fins després de la fundació d’un estat propi saben que la independència no apaivagaria la rivalitat i que més aviat en revifaria la flamarada. Això no impedeix que puguin tenir raó d’advertir que sense externalitzar la confrontació no hi ha independència que valgui.

Això els espanyols ho entenen molt millor. Saben que entre les prerrogatives del poder sobirà hi ha la de designar l’enemic, com explicà el jurista alemany Carl Schmitt. La funció essencial de l’enemic és unir la comunitat, compactar-la, i una pràctica honorada per tots els règims és conjurar-ne un per tancar les ferides internes de la societat i superar les desavinences que amenacen de trencar-la. Aquest és el ressort dels linxaments, de les persecucions i molt sovint de les guerres. És el mòbil de l’aporellos i de la gregària revolta contra els indults dels presos polítics. És també la causa última de la catalanofòbia esdevinguda instint. Però també és la raó del canibalisme i de la tendència degenerativa a la fragmentació entre catalans. És el motiu de descobrir traïdors a cada cantonada amb gelosia de secta i rancúnia d’inquisidor. L’assumpció a títol individual, anàrquica, de la prerrogativa de designar l’enemic fa intransitable la ruta d’emancipació nacional que, com totes, requereix sentit de germanor i capacitat de sacrifici.

Disputar sobre orígens absoluts no té gens de sentit, car la memòria ni els ha sondejats ni podria fer-ho sense perdre’s en profunditats inescrutables. Una raó de l’enravenament espanyol amb la integritat territorial de la seva nació, d’altra banda desmentida per la geografia i la història, és la creença en la metafísica dels orígens. El nacionalisme espanyol està persuadit que Espanya és una sub-stantia que subsisteix sota tots els canvis. La nació espanyola seria un cas privilegiat de la intrahistòria, que Unamuno oposava a l’exohistòria dels fets efímers per a garantir la continuïtat d’una tradició eterna, ço és, “una unitat de destí en el que és universal”, tal com la formulà la fantasia totalitària.

Però si venerar els orígens còsmics de la nació porta a creure’s subjecte d’una història providencial, acceptar modestament uns orígens provisionals merament expeditius, com els que proposava Mann, vol dir reconèixer que les nacions no són projectes divins sinó bastiments a escala humana. En el terreny de la praxi, implica una decisió constructiva i un pacte de futur. En uns orígens interins i voluntaristes, un poble pot recolzar-hi una memòria històrica, que també farà feina de memòria personal dels conciutadans. Uns orígens d’aquesta llei, convencionals –que no vol pas dir arbitraris–, són més intuïtius i accessibles que no pas uns altres d’enfonsats en la boira del misteri i el servatge de la superstició. Convencionals ho són, per exemple, els orígens dels Estats Units, una nació nascuda d’una refundació mitjançant un acte de voluntat pel qual uns europeus trasplantats a un altre continent decidiren d’extirpar-se una part de la memòria històrica, inaugurant-ne una altra predicada en un nou concepte d’humanitat. Com aquest pot ser i sens dubte serà l’origen de la república catalana, car el Primer d’Octubre, que debades empenyen cap a l’oblit els qui drecen la seva memòria en la “unitat de destí en el que és universal”, fou la fi del “procés”, sí, però també el salt mortal (a la manera de Kierkegaard) de la fe en la república catalana d’un poble provisionalment agermanat en la fermesa i la dignitat.