Orientats al futur i si cal amb imprecisió

Cada vegada se sent més ‘les cinc i mitja’ (en diuen sistema de rellotge) i menys ‘dos quarts de sis’ (que s’ha anomenat sistema de campanar). Si més no, entre els joves de l’àrea de Barcelona, el primer sistema es va imposant clarament. Fins al punt que, quan es parla fent servir el sistema de campanar, molt sovint se’ns demana un aclariment: ‘Vols dir les 5 i mitja o les 6 i mitja?’ Algunes altres vegades, la qüestió queda resolta fent ús del mode digital: ‘les 17.30’.

S’ha dit que es va imposant l’ús del sistema de rellotge per la interferència de l’espanyol i que les formes digitals van prenent força perquè són més universals. Sigui com sigui, el cas és que hi ha motius de naturalesa conceptual per a reivindicar el sistema de campanar.

Hi ha una diferència clau entre parlar de cinc i mitja o de 17.30 i de dos quarts de sis. Són sistemes horaris que ens orienten en l’eix temporal de maneres diferents. En els primers, tant en el de rellotge com en el digital, la referència horària es construeix a partir d’un moment anterior (les cinc). És a dir, són sistemes que ancoren al passat. Per exemple, en el sistema de rellotge que fa servir l’espanyol, la unitat horària següent no s’incorpora fins que no falten uns vint minuts per a arribar-hi; es diu ‘las 6 menos veinte’ però és només en uns pocs contextos que es diria ‘las 6 menos veinticinco’ (alternativament, també es fa servir ‘faltan X minutos para las X’). En canvi, en el sistema de campanar que fa servir el català, un cop passats quinze minuts d’una unitat horària (a partir del primer quart) ja s’apunta a la unitat horària següent (un quart de sis, per exemple). Referir les hores amb aquest sistema, ens orienta al futur. Quan diem ‘un quart de sis’, ja situem la mirada mental en el que ha de venir. Es podria interpretar que s’aplica l’estratègia de ‘el que és passat queda en el passat i encarem el futur’.

Des d’un punt de vista cognitiu són, doncs, sistemes que ens porten a construir representacions mentals diferents: vinculats a la unitat horària estrictament ja passada en el moment present versus amb vista al que ha de venir. No volem pas dir amb això que hi hagi sistemes i representacions millors que uns altres, senzillament són diferents. Deixar d’utilitzar el sistema de campanar genuí del català ens faria perdre riquesa pel que fa a les maneres diferents de conceptualitzar el món i, en aquest cas concret, les relacions temporals.

Hi ha un altre aspecte del sistema de campanar que el català va desenvolupar que té interès des de la perspectiva de la pragmàtica cognitiva: els usos imprecisos. Quan algú ens convida a sopar a casa seva, és fàcil que ens digui de quedar ‘a quarts de deu’, i el receptor sap que l’esperen en una franja horària que abasta trenta minuts (o més i tot perquè tres quarts i mig de deu també són ‘quarts’). El receptor sap que pot fer aquesta interpretació perquè, si l’amfitrió hagués volgut ser més precís (per exemple, si fes un arròs i no volgués que se li covés), doncs ja hauria especificat l’hora amb més detall. També és cert que, en aquestes situacions, per arrodonir un espai de temps tan ampli, molta gent fa una mena de mitjana i mentalment se situa cap a dos quarts; però el receptor del convit tindria tot el dret d’arribar a tres quarts perquè és l’amfitrió qui li fa manifestat clarament que li donava un bon marge de temps quan li ha dit ‘a quarts de deu’.

Davant d’una pregunta com ‘quina hora és?’ en moltes situacions ens poden respondre ‘un quart i mig’ perquè, segons com, no cal saber l’hora exacta. Si hem quedat que sortiríem a fer un volt a una hora determinada, i preguntem quanta estona falta per a l’hora convinguda, el nostre interlocutor ens pot dir ‘mig quart’. Ens hauria pogut respondre que faltaven set minuts. Segons el tipus de context en què ens trobem, arrodonir és més pertinent que no pas dir l’hora exacta, al minut. Òbviament, si anem de pressa perquè hem d’agafar un tren o perquè podem perdre un avió, els mitjos quarts poden no resultar gens encertats. En aquests darrers casos, el detall, ser clars i precisos, és la cosa més pertinent.

No solament en català i no solament en relació amb l’hora es fan usos imprecisos, se’n fan en totes les llengües. Així, per exemple, si ens pregunten quanta gent hi havia present en una conferència arrodonim la xifra i potser diem cinquanta persones perquè, fet i fet, tant li fa que fossin quaranta-cinc com cinquanta-cinc, per posar un cas. Segons la teoria pragmàtica de la Rellevància, arrodonim perquè el sistema cognitiu dels humans pretén ser òptimament pertinent i, tot sovint, la situació comunicativa no demana que siguem tan informatius per a anar al detall. Ho fem i ni ens n’adonem, tret que això ens suposi un perjudici i, per tant, en certes situacions, sí que especifiquem minuts i fins i tot segons o mil·lisegons. Amb tot, la qüestió és que el fet menys habitual és que hi hagi uns usos imprecisos que formin part intrínseca del sistema horari, com és el sistema de mitjos quarts del català.

Situar temporalment en termes de quarts i de mitjos quarts estableix una diferència respecte d’altres llengües. Des del GELA reivindiquem la diversitat lingüística perquè ens aporta noves maneres de reflectir i entendre una mateixa realitat, que és tan diversa i variada com conceptualitzacions puguem arribar a construir. Doncs, per coherència, hem de defensar un sistema horari com el del català.

Just acabat d’escriure aquest article, l’Institut d’Estudis Catalans ha presentat la nova gramàtica, que, per la coincidència en el temps, no hem pogut llegir amb calma i directament sinó a partir de ressenyes. Sembla que accepta expressions com ‘les cinc i quart’ a més de la de ‘un quart de sis’ en determinades àrees del domini lingüístic. És una gramàtica descriptiva i s’espera que d’aquí a uns dos anys surti la gramàtica prescriptiva. Esperem que preservi un sistema tan idiosincràtic, que mira cap al futur i que té uns usos imprecisos incorporats en la pròpia estructura.