Orhan Pamuk: “Si les pròximes eleccions són justes, Erdogan caurà. N’estic segur”

Una societat assetjada per la pesta. Un govern desbordat. Un món que s’enfonsa. No és una pàgina d’actualitat sinó la darrera novel·la del premi Nobel de literatura Orhan Pamuk (Istambul, 1952), Nits de pesta. Publicada per Més Llibres i traduïda per Xavier Gaillard, la història se situa a la imaginària Minguer, una illa mediterrània castigada per l’epidèmia de pesta bubònica que es va estendre en un imperi otomà en decadència, al voltant del canvi de segle. Nits de pesta no tan sols presenta paral·lelismes inquietants amb la pandèmia de covid-19 que hem viscut d’ençà del 2020, sinó que és d’actualitat per la investigació de la fiscalia turca contra Pamuk per “insults al fundador de Turquia”, el militar i polític Mustafà Kemal Atatürk.

Malgrat tot, Pamuk es connecta de casa seva estant, a Istambul, a la conferència de premsa virtual, amb un somriure d’orella a orella. Està content de poder parlar, des del costat del Bòsfor i gràcies a les facilitats tècniques desenvolupades arran de la pandèmia, amb periodistes de tot del món, i disposat a respondre tota mena de preguntes. També les que fan referència a l’actualitat turca i internacional. Ben diferent de la seva darrera estada a Barcelona –on és previst que torni per Sant Jordi–, quan va presentar La dona pèl-roja i va demanar explícitament que no li fessin cap pregunta de caràcter polític.

Acusat d’insultar Atäturk

“No soc la mena de persona que tira la pedra i amaga la mà, però el fet és que no hi ha cap referència a Atatürk. Quan el fiscal em va dir que s’havien presentat queixes contra la novel·la vaig demanar-li que em digués a quina pàgina me’n foto, d’ell”, ha dit en relació amb la denúncia, que es basa en el personatge de l’ambiciós oficial Kâmil, un dels protagonistes de la novel·la, que vol ser una al·legoria sobre el nacionalisme que es va estendre a la regió després de la desintegració de l’imperi dels soldans. De tota manera, Pamuk no està gens preocupat. Sap que és un privilegiat, comparat especialment amb els periodistes, molts dels quals són amics seus, que entren i surten de la presó per haver denunciat el despotisme del president turc.

De fet, no és la primera que s’enfronta a un procés judicial al seu país. L’any 2005 va ser acusat d’haver insultat Turquia per haver parlat del genocidi armeni i de la persecució dels kurds, en una entrevista en un diari suís. Llavors va ser absolt, tot i que fou condemnat a pagar una multa per haver injuriat el demandant. Ara espera que aquesta nova acusació –per la qual li demanen tres anys de presó i que assegura que no té fonament– “es desfaci en els laberints burocràtics d’Ànkara”.

Fa cinc anys era ben recent el cop d’estat fallit contra el president Recep Tayyip Erdogan i la repressió brutal contra l’oposició i la dissidència al règim islàmic –on sempre s’ha situat Pamuk. I aquesta vegada no s’ha mossegat la llengua: “Erdogan ha liquidat la llibertat d’expressió. I sense llibertat d’expressió no hi ha democràcia.” L’escriptor ha estat contundent a l’hora de valorar la greu situació que travessa el seu país: “L’economia s’ha enfonsat i la popularitat del president ha caigut en picat, fins i tot entre els islamistes. La pobresa és cada vegada més gran. Potser a la gent no li interessa si es tanquen periodistes a la presó, però sí que no tingui res per a menjar.” Fins s’ha atrevit a augurar el final d’Erdogan: “Si les pròximes eleccions són justes, caurà. N’estic segur.”

Si Erdogan ha volgut exercir de mitjancer entre el president rus Vladímir Putin i el seu homòleg Volodímir Zelenski, el Nobel tampoc no ha desaprofitat l’ocasió per a titllar d’immoral la guerra d’Ucraïna. Ha condemnat la invasió russa d’un país que no vol la tutela de l’antiga potència ni formar part d’una nova versió de l’antiga URSS. Una guerra que Pamuk viu amb una certa frustració i impotència, tot recordant la coratjosa visita de Susan Sontag a la Sarajevo assetjada.

Una novel·la sobre la pesta

Nits de pesta és situada l’any 1901. Quan l’epidèmia fa estralls a l’illa de Minguer, la vint-i-novena província de l’imperi otomà, el químic Bonkowski Paixà i el doctor Nuri, acompanyat de la seva dona, la neboda del soldà Abdülhamit II, hi són enviats per aquest, per mirar de convèncer els habitants de prendre les mesures adients i resoldre la situació. S’hi trobaran el major Kâmil; la illenca Zeynep, de qui Kâmil està enamorat; el desbordat governador Sami Paixà; i la seva bella amant, Marika. Tot plegat explicat per Mina Mingerli, una acadèmica besneta del soldà, que, tot i que defuig el nacionalisme, no pot evitar de fer comentaris xonivistes. Amb ella, Pamuk voldria abstreure’s dels prejudicis d’un escriptor del Llevant: “Si Rosseau deia que un home que es baralla amb la seva mare s’equivoca, un escriptor que es baralla amb les seves crítiques, també.”

Malgrat que fa quaranta anys que té la història al cap, Pamuk va acabar la novel·la en un moment en què els confinaments i les quarantenes no eren fets anacrònics, sinó el pa de cada dia. “La pandèmia va arribar per contradir els meus amics, que, estranyats, em deien que per què escrivia de temes tan antics”, diu Pamuk. De fet, no és la primera novel·la profètica de la seva vida: a la primera versió de Neu hi havia un parell de referències a Ossama Bin Laden, just abans que el seu nom es fes universalment famós arran dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York. Si llavors va decidir d’esborrar aquest presagi, en aquest cas no hi ha tocat res que pugui ser llegit com una referència a l’actualitat: “Em va semblar que el món que creava amb l’escriptura es tornava alguna cosa. Fins i tot em feia posar gelós.”

Pamuk ha explicat que per escriure la seva novel·la ha llegit les memòries i les novel·les escrites pels paixàs i buròcrates otomans del segle XIX, expulsats després de la fi del soldanat, i tot d’informes de metges colonials anglesos a l’Índia o a Hong Kong. I ha recordat precedents com el Diari de l’any de la pesta, de Daniel Defoe; Els promesos, d’Alessandro Manzoni; i La pesta, d’Albert Camus. “Com ells, pensava que escriuria una novel·la sobre una epidèmia sense viure-la directament, fins que va arribar la covid.” De tota manera, ha volgut deixar anar un missatge optimista: “Al llibre parlo d’un govern sobrepassat, d’una manca de mesures per a aturar l’epidèmia, de morts, en contrast amb la bellesa de l’illa, perquè la humanitat sobreviurà a la pandèmia.” Sobre aquest optimisme vital, l’autor de Nits de pesta ha reconegut que després de quatre dècades tancat escrivint, fent allò que li agrada, tot acaba semblant-li especial: “El meu entusiasme per la vida es deu al fet que sóc escriptor. Sóc un escriptor feliç. Veig el Bòsfor de la finestra estant, la vida és bonica!”