Organitzar la unilateralitat, ni que siga tard

Tot, per terrible que siga, té una part positiva. Per això han aprofitat aquests tres anys de “govern efectiu”. Per a deixar a cadascú al seu lloc. I també per a que un instrument nou, molt diferent i fora de l’abast de l’Estat Espanyol comence a funcionar. Segur que més lentament del què ens agradaria a molts. Amb molts menys inscrits dels que ens agradaria. I tard. Però no s’han perdut del tot, els tres anys. Cadascú ha hagut de dir i fer la seua. I només cal veure els nervis en alguns partits polítics autonomistes o neoautonomistes per a entendre en quin atzucac es troben. En últim terme, només cal veure la diferència entre els qui són europarlamentaris i els qui són presos polítics. Ara cal que el poble, la gent, trie.

Kossove no era un estat constituit com a tal, però actuava com a tal. Ergo, ho era.

En això es basa la legitimitat: control del territori i capacitat de gestionar. El demès és igual.

Consell per la República, que no DE la Repúblixa. Un n molt pompós, però d’una república inexistent. Per molt democràtic que sigui no pot ni fer canviar una bombeta a Reus. Ergo, no existeix realment com a més que entelèquia romántica.

Quan tinguem control efectiu d’alguna cosa en podem parlar. Mentrestant serà un entreteninent més en el nostre camí, un motiu més de zurzània entre partits i poca cosa més que una construcció teòrica sense més transcendència

L’independència a Catalunya vindrà per la constància, la tossuderia i la perseverança de la ciutadania que va votar l’1-O, i en cap cas pel denigrant espectacle que ens ofereixen els dirigents dels partits tradicionals (ERC, PDCAT,PNC).
La voluntat ciutadana necessita d’un organisme fort, que pugui expressar-se i explicar a tot el món, amb total llibertat, quina és la situació i voluntat dels catalans. I naturalment ha d’estar ubicat fora de les urpes i dels dominis de l’Estat franquista espanyol.
En aquest Consell de ben segur no hi trobarem a cap dels actuals dirigents d’ERC ni dels Comuns, feliços amb anar tirant amb l’autonomia de fireta, demanant dimissions per reunir-se amb moviments de la dreta i donant suport gratuït al PSOE, partit corrupte, monàrquic, militarista, centralista i ple de franquistes. Però certament el Consell no és el lloc adient per als que només aspiren a viure de la política a qualsevol preu.
És una bona notícia que aquest Consell per la República, boicotejat pels falsos independentistes, ni que sigui una mica tard vulgui organitzar-se i començar a caminar.

MÉS VAL TARD QUE MAI. I MAI ÉS TART SI S’ARRIBA A L’HORA

Finalment tenim aquí el Consell per la República que és constituirà el proper dia 19 a Argelers fora de l’abast de les perilloses urpes espanyoles. Aquí rau una part important de la seva força.

L’estructura és perfecte perquè sigui un organisme totalment transversal tant en l’equilibri territorial com com en l’equilibri de idees polítiques. I la presidència del MHP Carles Puigdemont, Puigdemont, li dona una legalitat indiscutible.

Com diu molt bé l’amic Vicent, la República Catalana no serà en absolut una copia en petit de l’estat espanyol. Serà un dels estats mes moderns i efectius d’Europa.

Arribar a aquest punt no serà gratis. Ens hem d’arremangar i treballar dur en la campanya per fer que el 14-F, la futura presidenta de la Generalitat Laura Borràs guanyi les eleccions per majoria absoluta i els eterns defensor de la “Catalunya comunitat autònoma d’Espanya” es quedin amb una base molt ampla, i amb una alçada zero.

Els unilateralistes no volem ser-ho, és l’ Estat que ens hi empèny. Per això hem de deixar de dir independentistes als que diuen q algún día podrem ser independents pactant la sortida amb un Estat el projecte del qual és engreixar la cort madrilenya dés la vaca lletera catalana. Com volen que pactin la fi d’ un règim que fa segles que existeix així? No és el règim del 78, és el del 14, 1714. Per això mai ha durat cap República, és molt més fort del que ens pensem. Per tant, no cal enganyar-se, hi ha defensors del règim i disidents. I els últims a més a més ténen un Estat que crear pel seu país. Aquest és el nostre projecte, i del que no en podem dimitir si volem un futur. I ja no parlo d’ un futur millor, tant sols de poder projectar-lo. I els que creuen que amb el règim s’ hi ha de pactar, són part del règim, perquè ens agradi o no, no els molesta i hi poden conviure vàries dècades més ( la resta de la seva vida, baja).

Per tant, hem de començar per re-dibuixar el mapa polític català, i dir les coses pel seu nom. L’ unilateralisme és l’ únic independentisme possible i l’ únic enemic del règim. La resta poden jugar ( com fan cada día), a inventar nomenclatures per a tapar la realitat, però de realitat només n’ hi ha una. I la presó, l’ exili i els perseguits judicialment en són l’ exemple més plausible. I a mí no em val que indultin a 4 líders, hi ha milers de represaliats i exiliats. I una sortida a pactar. I no hi haurà cap amnistía, perquè sería reconèixer per part de l’ Estat que eren fets polítics els de l’ octubre del 17. I això tots sabem que no passarà. Ja se’ n cuiden els militars retirats de posar-li fàcil al PSOE fent de llop. Aznar tenía ETA, i Sánchez l’ ultradreta. La qüestió és que res canviï, que per això encara li permeten ” okupar “( com diuen els fatxes) la Moncloa, com als Podemos. Hem de donar tota la força als partits unilateralistes si volem avançar, i donar tot el cos possible al Consell per la República si volem fer el salt. És imperatiu.

Des de l’escepticisme que provoca l’edat, fa ja molt de temps que cada vegada que hi ha eleccions voto a la contra. No aconsegueixo identificar-me plenament amb cap dels partits que s’hi presenten, ni dels seus programes electorals. Això sí, sempre acabo per identificar de quin d’ells me’n sento més allunyat, i dono el meu vot a la candidatura que els combat de forma més aferrissada.

Pel 14 de febrer ja he identificat, amb gran facilitat, les opcions que vull ajudar a ensorrar. Són totes les que volen mantenir Catalunya com fins ara, sotmesa a Espanya. N’hi ha d’espanyoles que s’autoproclamen d’esquerres (PSOE, Podemos), mentre d’altres també espanyoles rebutgen ser d’esquerra (Vox, PP,.Cs), però totes serveixen al conglomerat del Deep State, format per monarquia, exèrcit, judicatura, policia, funcionariat, poder financer, poder mediàtic, en una paraula el BORBONIBEX.

També n’hi ha de catalanes que han triat continuar l’obra pujoliana de manteniment de l’oligarquia local benestant, en estreta cooperació subordinada als qui manen de debò (Madrid). Són els derelictes del naufragi de CiU (PdCat, Lliga, PNC, Convergents, Liberals, Units per Avançar…). I els veritables hereus del “peix al cove”, amb vocació tardana de pal de paller, els convERCgents, nominalment republicans.

Tots els anteriors, espanyols i catalans, tenen un terror pànic (compartit per tots ells, alguns amb odi profund i tot) davant la candidatura del Molt Honorable President Carles Puigdemont. És qui ha administrat sonores cleques judicials a la prepotència del Tribunal Supremo, qui ha obtigut més vots a totes les eleccions a Catalunya des del 155, i qui manté viu el front exterior de la resistència catalana. Ni els uns ni els altres no li ho perdonaran mai.

Jo tinc molt clar quina candidatura votaré. No m’importa qui l’encapçali, ni quin programa presenti. Jo votaré PUIGDEMONT.

Sr. Gilibert: Discrepo de vosté, si més no, en aquesta ocasió. Cap de les condicions que permeteren la secessió dels diversos territoris de l’antiga Yugoslàvia no es donen en el nostre cas. Per començar, alló fou una guerra civil, on tothom lluitava amb les armes que havia pogut arreplegar. Guerra que Europa i els EE UU atiaren, no pas per altruisme alliberador de ningú, ans com a contribució a un més gran afebliment de la tot just desintegrada Unió Soviètica, mitjançant la destrucció d’un estat yugoslau sota l’hegemonía de Serbia, aliada tradicional (encara ho és), de Rússia, tant de la tsarista com de la comunista. De no haver estat per la intervenció de la OTAN contra Sèrbia, la Castella dels Balcans, (bombardeig de Belgrad inclòs), cap dels territoris ex-yugoslaus avui independents no hauría pogut “controlar” mai el seu territori.

Ni en somnis puc imaginar a Espanya, ni per la desproporció de forces en presència ni pel desig (inexistent) de lluita per part nostra, un escenari de guerra que enfrontés Catalunya, Euskadi i Galícia contra Espanya, pel seu alliberament. Però si mai, per les circumstàncies que fóssin, arribés a donar-se aquest escenari bèlic, amb una Castella (Espanya) en guerra amb els territoris que se’n volguéssin separar, el que no esperaría en absolut sería una intervenció de l’OTAN comtra la Sèrbia d’Espanya (Castella) ni, per descomptat, el bombardeig de Madrid, única possibilitat per a nosaltres d’ “ocupar el territori”. I encara hauríem de veure si ni tan sols llavors seríem capaços, els “caçadors de cargols i bolets”, d’ocupar res.

El “control del territori” és un acte de força i violència; força que ni tenim ni tenim la mínima intenció de crear. Violència que nosaltres, els secularment violentats, som els primers (i potser els únics al món) en rebutjar, i no precissament per virtut. Pel que fa a la voluntat de lluita no violenta, la que implica estar disposat a morir sense matar, la que molts semblaven disposas a emprendre un 3 d’octubre de fa tres anys, ja hi hagué qui s’encarregà d’extingir-la des dels llocs de comandament. Només Déu sap quan tornarem a sentir aquella disposició, ni si tornarem a sentir-la.

Mentrestant, que aquells que encara se sentin amb cor, facin el que bonament puguin, sigui des del Consell per/de la República o des d’on Déu vulgui inspirar-los.

Gràcies Vicent pel teu coratge davant de tants incrèduls i derrotats de bestreta. Novament.

No entenc com hi ha tan poca autoconfiança entre els obelixians i asterixians. Tot és autoflagel·lació i així no es pot anar enlloc.
Faré unes petites consideracions arran d’anteriors comentaris de l’editoral d’ahir.

1. Miquel Gilibert: La “batalla de València” no es va perdre. Sinó que va ésser el “camp de proves” del CESID, ara CNI qui és qui realment governa l’estat ocupant. Ens vam passar uns quants valencians nacionals advertint-vos durant 3 dècades que açò era una guerra de descolonització i no una batalleta a la manera pujoliana de regatejar unes molletes, del patís que ens trinca españa annualment. L’important és aprendre a fer bé les coses on uns altres hi n’han reeixit, i no aprendre’n dels nostres errors. Escurça el temps d’arribada a la independència de la 1ª i/o totes tres.

En Vicent Partal ha estudiat com n’han reeixit uns altres en lllurs guerres de descolonització. Cosa que els principatins us negueu a veure-hi. La pròpia superbia us occeix. No sou prou immadurs per a l’èxit de la comanda. Massa escèptics per a aconseguir la independència tot sols.

2: Graupere i Sió: la guerra des descolonització és dins d’un escaquer i hi ha l’enemic ocupant enfront i els aliats estem ençà. És la “guerra guerrejada” que en deia fra Francesc Eiximenis al seu “Dotzè” de “Lo Cristià”. No cal estar al mateix exèrcit quan en tens uns quants però l’enemic és comú. I no per això un és més important que d’altre. Els obelixencs i axterixencs soneu molt més, però a l’hora de la veritat us han doblegat sempre que han volgut. Als altres sempre hem estat doblegats però com el jonc flexible sempre s’hem redreçats. Per sort per a tots.

3. Puig sempre ha estat un partidari de l’aliança entre el Principat, Illes, Aragó i País Valencià. Encara que des de l’escapçada de Gonzalez i guerra mitjnçant Joan Lerma estigué la corrent minoritària del PSPV.

4. Sempre us he vist als obelixians i asterixians com a repetidors españolistes de les informacions de Màdrix. Digueu que bvoleu ssr independents….i una merda ! si no pareu de repetir els insults i tòpics que fabrica #la_puta_españa. Per exemple Gilibert: “els valencians viuen del turisme de Madrid”….quan el turisme aporta al País Valencià suposa només un 22 % del nostre PIB.

5. Mentalment obelixians i asterixians no deixeu de ser uns “putos españols” ! amb un diferencial clar: el principat és bàsicament francès, l’illenc és alemany i el valencià barreja anglesos i españols. I què n’hi ha de l’altre 78 %, moniatos ? si els valencians exportem el 12 % de tota l’exportació de l’estat colonial ! no sé d’on collons traieu la informació.

6. El principat no sou els nostres “cosins” com tu ens dius Gilibert, som vosaltres però en una altra situació geogràfica diferent i una altra tradició politico-cultural exempta de Noucentisme i Neonoucentismes.

7. S’ha de tindre la barra feta de ferro colat dient que us hem deixat sols, quan els illencs i valencians hem estat estintolant-vos tothora i en condicions de desavantage al nostre propi territori !….sou d’una ignorància enciclopèdica xatos !
I qui era de vosaltres – els megacatalanetsindependentistes de tot a 100- quan la Batalla de València anava a tota bomba per ací baix?

8. Apunte al cas les dues bombes sofertes a la seu d’ERC/àlies ERPV, al carrer erudit Orellana de València massa oblidades: una al pati d’entrada i l’altra a les oficines en 1ª planta al voltant del 2004 quan Agustí Cerdà i Argent era portaveu d’ERc al Congreso en substitució de Carod-Rovira per l’afer de Perpinyà.
———————————————————————————————————————————————————————————————————

Passem al tema del Consell (per) la República:

A. Cal que el gruix de l’independentisme s’agombole al voltant de l’eficàcia i l’eficiència que ha quedat palesa en aquests 3 anys de pegars bacs sense solta ni volta. Si no estava la iniciativa -ço és- la gent capdavantera hi ha calgut aquest escalfament. S’ha perdut un temps per a evitar tant de dolor. Tanmateix l’olla ha continuat bollint.

B. Ha quedat clar que l’opció de deixar-se engarjolar només ha servit per a que españa tinga reus per a negociar. Pitjor fracàs, si cap, que la retirada de la DUI per Carles PUigdemont.

C. La gent continua destruint aquells partits que no aprofiten per a independitzar-se. Els propers a desfer-s’hi és ERC. Per molt de recolzament que tinguen els col·laboracionistes nostrats amb españa. El boltxeviquisme dels diputats a Madrid no aturarà la divergència amb l’autodeterminisme independentista: L’unilateralisme.

D. Cal posar-s’hi fites…i canviar-ne el nom de la cosa: CONSELL “DE” LA REPÜBLICA.

E. Els Unilaterals cal que és compreometesquen a que a l’endemà si guanyen alcen la paralització de la DUI feta fa 3 anys arrere. Un compreomís electoral. “Per a fer botifarres, n’hi cal sang”…i asssumir que és l’opció per a aturar el sofriment allargassat en el temps que és molt pitjor.

F. Comprometre’s a afiliar-se al Consell de la República i arribar a un valor absolut de 1.500.000 afiliats abans de les properes eleccions xde la Generalitat d’Amunt.

G. Comprometre’s Laura Borràs com a Presidenta de la Generalitat i Carles Puigdemont anar al Parlament de Brussel·les a alçcar la DEclaració d’Independència solemnement junt als altres diputats com Ponsatí, Comín, etc i aquells que conformen eixe 25 % de diputats de la Cambra que recolza l’acció descolonitzadora. Cal anar–hi al fet consumat.

H. Qui vulga pujar a aquest tren que s’afanye i puge ràpid….perquè açò ja no s’atura.

Josep Blesa (València).
9.

Tots d’una manera o altra ens autoflagelem sovint per la ineficàcia en construir el nostre Estat independent. No ho fem bé, no en sabem prou, tot això no serveix per a res, etc. Cada vegada que surt un comentari positiu reapareixen els ploraners amb els seus arguments en contra perquè es mantingui viva la inútil flama de la desolació i el desànim. Algun altre poble seria capaç de lluitar contra la força immensa, perversa  i desequilibrada d’una Espanya podrida i sense solució durant tant de temps, i qui resistiria a més, que en el moment més dur de la lluita, el germà bessó canvies de bàndol i s’aliés amb l’enemic amb el seu únic projecte genocida?
Nosaltres sí que ho estem resistint, i de la manera que podem, amb èxits i fracassos, i no ens ajuden gaire les actituds perpètuament negatives. Tots n’estem de nerviosos i veiem moltes coses que no ens agraden, però també en veiem de molt positives, i sabem el que costen i els sacrificis que signifiquen. Cal recordar que en un poble que lluita per la seva supervivència, a la feina s’hi va net, cagat, pixat i pentinat, i els plors i les lamentacions, si n’hi ha,  cal fer-los a casa.

La uniteralitat sempre s’ha de tenir a la recàmera per util.litzar-la quan es presenti l’oportunitat. Però mai s’ha d’util.litzar quan no ets prou fort per guanyar o quan l’altre no és prou dèbil per perdre. No veig la jugada del Consell per la República . Contraposarà la seva legitimitat al Parlament i la Generalitat ? Amb quina legitimitat ? Si no s’hi adhereixen 3 milions de persones pel cap baix, no sé quina força pot tenir .
Algú creu que té recorregut negar legitimitat a les institucions que tenim actualment mentre es segueixin escollint amb el.leccions mínimament lliures ?
Estic amb Miquel Gilibert. Fins que no tinguem el control del territori i de l’Hisenda, no podrem donar el següent pas. La qüestió hauria de ser com l’aconseguim, i això requereix feina a fora, però sobretot a dins.

Bona aquesta definició de molta part del poble català l’espirit pessimista i d’autoflagelacio. Serà per les garrotades històriques serà per l’inflencia judeo cristiana.
Por ser es manca una mica de luteralisme.
Be com deia aquella cançó italiana qui no labora non fai la amore.
Doncs deixem si us plau el fuet els presos les coses amb olor ranci i fem el laboro malgrat després no cobrem, pero l’experiència de fer-ho haurà estat profitosa.
Jo soc dels que en sento dins del gran pas donat l’1 d’octubre i el poble ha guanyat queda molt per implementar pero o flagell o laboro
A mi m’agrada l’amore

Em meravella tant de pessimisme de molts companys opinants. Els fets d’octubre del 2017 van ser engegats amb la idea de que Espanya reaccionaria amb un mínim de respecte dels principis democràtics. Com va dir Puigdemont després “no vam ser ingenus sinó massa demòcrates…”. Aquesta idea ja ens l’han treta definitivament del cap. Ara, però, tenim davant el que tots sabem: som David, davant de Goliath, però sense fona. I sense fona cal fer moltes giragonses per guanyar al gegant, i encara més després de 3 segles d’estar agafats pel coll. Per tant jo no gemegaria ni retrauria als polítics exiliats que “hagin trigat tant”, sinó que els aplaudiria (els aplaudeixo) per anar trobant (ni que sigui de mica en mica) les peces que poden acabar formant el mosaic de la nostra independència. El 155 constant que patim ens obliga a tenir més paciència de la que voldríem. Però la persistència (ara menys visible amb la pandèmia) és la nostra fona i bona por sembla que els hi fem. Sisplau, abans de menysprear res, esperem a veure quina evolució tenen el Consell i l’Assemblea de Representants. Crec que hi tenen dret.

Si, és veritat que noranta-mil inscrits al Consell son pocs. Un observador que ho mira des de fora no ho pot entendre, atès la quantitat de gent que l’independentisme ha mobilitzat en tantes ocasions en els darrers deu anys. Tampoc s’entén com ANC i Òmnium no hi ha posat el coll com en altres campanyes que sí s’han endegat. Si la causa és la famosa bifurcació, ho tenim malament perquè els reformistes no acceptaran mai un ‘organisme’ que des de fora organitzi la revolta i menys si no ho controlen ells. Mal futur hi veig al Consell per la República, a no ser que els representants que en surtin siguin personatges de tan prestigi i de tanta transversalitat que criticar-los suposi un desprestigi. És difícil. A hores d’ara reformistes i rupturistes, tenint el mateix objectiu final, son un tap per l’opció contrària. Només es pot desbloquejar si en les properes eleccions una de les opcions superés en molt l’altra, i això no passarà.

LA HISTÒRIA NO “COMPUTA” LA TARDANÇA SINÓ ALLÒ QUE S’ ACONSEGUEIX

La cueta “ni que sigui tard”, a qui culpa? Fa 300 anys que fem tard, però la història compta el temps no pas amb els dies, sinó amb tots els episodis, esdeveniments, errors i victòries d’un procés. Fer tard és cometre errors i patir derrotes, sempre hi ha una causa… Fem tard en deixar el partidisme caïnita? I així podríem dir també, que fem tard a deixar Espanya, etc. Sempre farem tard fins a aconseguir la nostra llibertat.

Només veient alguns comentaris no puc entendre el menysteniment (diria patològic) pel camí que hem fet i que fem per poder arribar a la República. Que si el Consell per la República és una “entelèquia romàntica”, que si sense el control del territori res…. De què parlem? D’estats d’ànim o de realitats polítiques?

Avui toca parlar del Consell. És una eina important? Jo diria transcendental, l’única que fent política de país, sense l’alè de la repressió al clatell, pot aconseguir ser l’aglutinant de la unitat de la lluita.

Aquest temps que dieu s’ha perdut, ha estat el temps necessari per delimitar una estratègia autonomista d’una altra rupturista. I aquest fet ha costat que surtis a la llum perquè s’ha amagat darrere picabaralles per un poder autonòmic. L’estratègia autonomista ha intentat per tots els mitjans invisibilitzar el Consell.

Altrament el front exterior, el Consell, no tindrà vida plena si no és amb la resta de fronts de lluita: l’institucional i el més important el de la mobilització. Sempre diem que el procés és una complexitat per tant no hi ha una solució, ni una solució fàcil… Benvinguda la iniciativa de les eleccions a l’assemblea de representants…

Això del Consell per la República, alhora que em va semblar sempre una bona idea també se m’apareixia com una entelèquia, car els seus impulsors en el pla institucional són molts dels mateixos que van deixar el poble amb el cul a l’aire fa tres anys. De fet, encara ningú m’ha sabut explicar de debò perquè a dia d’avui encara no ha reixit. Potser perquè és un “quiero y no puedo”, un unilateralisme de fireta, que ni engresca els pocs motivats, ni és prou clarificador per la gran massa?

M’agradaria fer una aportació semàntico-conceptual sobre la idea que l’independentisme es va bifurcar entre reformistes i unilaterals. Jo no la veig pas la bifurcació, més aviat hi veig un gran consens catalanista de la llagrimeta, el fatalisme i la incapacitat de pensar-se com un estat. Sí que hi ha una divisió, però des del prisma d’algú no partisà, em segueix sonant a la clàssic odi de sempre. Ara mateix aquesta divisió no se centra en la ideologia pròpiament dita, però mama d’aquelles velles rancúnies (puta ERC i puta Convergència).

En la meva humil opinió doncs la bifurcació no existeix i només hi ha ha una petita minoria que ha deixat de creure en les bondats del catalanisme principatí i la seva superioritat moral sobre Castella. Pensar que Puigdemont ens pot menar a alguna forma d’independència, que pidolar a l’Estat és avançar, que la CommonWealth mediterrània és factible, que la UE ens déu afectes, que votar amb la pinça al nas és intrínsicament bo, són tots ells exemples d’aquest paradigma.

Per a mi, des de la consideració que el nostre punt dèbil principal no és el control del territori sinó el poder judicial, el CxR amb la digitalització pot revertir totalment ambdues flaqueses, si implanta sense altre límit que el resultat d’unes eleccions i uns programes, tot un sistema de jurats populars fonamentat en el nostre dret històric i amb els principis més moderns. Sense una justícia democràtica digne, mancança que ja va ser la causa de l’enfonsament de la segona república espanyola, el control del territori serà un orgue de galls legitimador de l’ordre imperial que volem enderrocar. Cal urgentment tenir una perspectiva d’estat sobre aquesta qüestió, al meu entendre com a resultat d’un congrés polític impulsat pel CxR amb la participació del món acadèmic i d’experts internacionals del major prestigi, i crear un institut independent que forneixi el personal preparat per l’administració de justícia.

¿Pero vosotros que mandáis en ER que creéis?

¿Que podéis hacer todo lo que os da la gana que tanto el pueblo ignorante, obtuso, sumiso y obediente, así como lo quiso Franco, no se entera?

Un partido que se llama ERC (E de ezquerra y C de Catalunya) que traiciona el Pueblo Catalán y aprueba el incremento de gasto militar de España de este año de 2000 millones de euros para un muy cobarde ejército de fachas, cuando por la crisis económica imperante hay familias que pasan hambre, no es un partido ni de izquierda y ni catalan, es un asqueroso partido de fachas de una España de criminales franquistas.

¿Donde están los intelectuales en este país plagado de fachas cobardes obtusos y analfabetos?

Nosotros queremos la destrucción total del régimen franquista español…

La Independencia de Catalunya es la vía maestra

(1) crec que tots convindrem que anem tard, que s’ha perdut molt de temps fins ara
(2) Des de l’anunci de la constitució del Consell, he defensat que aquest és l’instrument més important per a l’independentisme català en l’etapa ……
(3) …. possiblement, perquè la institució central del projecte, que seria el Consell, no ha quedat al marge de la batalla partidista. El fet que Carles Puigdemont en siga el president i a la vegada siga el dirigent d’una formació política ho ha complicat.
(4) Siga com siga, el resultat de tot plegat és que avui ens trobem amb un Consell per la República afeblit, amb molt poca gent apuntada, però que, com es va demostrar en l’acte de Perpinyà…..

1a. frase – ARA tots comencen a convindre. Durant 3 anys no he llegit res i ho vull subratllar, RES que animés a inscriure’s al Consell
2a. frase – Ah, si? quants cops en 3 anys ho ha defensat Sr. Partal? 3, 4, 5…. Dic DEFENSAR no parlar-ne. Defensar és una paraula grossa que, en el cas del CxR, ningú ha sabut exercir. Ningú
3a. frase – Ahhh! ja m’extranyava a mi que no sortis la critica “soterrada” de sempre. Puigdemont convergent, oi? Segons els critics, che hauria d’haver fet en Puigdemont, eh savis del sofà?
4a. frase – Si. Perpinyà va sorprendre tothom. Però, apart dels articles de cronica del moment, la defensa del CxR es va tornar a “apagar” com un llumì un altre cop.

Ni els diaris anomenats independentistes, ni la ANC, ni Omnium, ni el sursum corda….han fet mai cap campanya REAL i de llarga DURADA per augmentar les inscripcions al CxR. I doncs, si. Ara tenim un CxR afeblit i amb poques suscripcions.

Jo ja hi estic apuntada però que em digueu que en aquests 3 anys algu ha defensat el CxR……. MENTIDA PODRIDA!

Yo trato de ser realista y para ello es imprescindible tomar distancia. Me lo puedo permitir porque, al no ser catalán, no estoy involucrado emocionalmente tanto como lo pueden estar muchos de los comentaristas que conocen con pelos y señales la historia de esta nación. Otro gallo cantaría si tuviera que opinar sobre el caso vasco.

El punto de partida de este via crucis, que ya dura 3 años, lo situaría en aquella foto a las puertas del Parlament en la que una mujer al escuchar la declaración de la República pasa en unos segundos de una expresión de absoluto júbilo a una de consternación total. Esas dos imágenes, a mi entender, lo explican todo.

Hasta el 1-0, 2017 el discurso de los partidos políticos “independentistas” (todos) era que votaríamos y si ganábamos, se llevaría a término lo pactado y refrendado en la Ley de Transitoriedad.

No hace falta que cuente el largo recorrido de años que nos llevó a los de a pie hasta ese increíble 1-0, 2017, pero sí hace falta que recuerde que algunos, llegado el momento mintieron. Unos descaradamente, otros a medias pero todos mintieron, o por ser más dulce, faltaron a la verdad ante el pueblo independentista de Catalunya.

A partir de ese momento, por qué no llamarlo, una vez más, “La traïció dels líders” (Xirinacs), a los de a pie nos fuerzan a entrar en un corredor cuesta abajo donde nos empiezan, literalmente a marear, a marear con consignas y proclamas a cada cual más contradictorias. El llacet groc uno ya no sabe si ponérselo o comérselo o liofilizarlo para volvérselo a poner. Que si la Crida, que si el Consell per la República, que si tú te fuiste y yo me quedé, que si la Taula de Diàleg, que si, que si, que si y que si …. hasta lograr el desafecto en muchos de nosotros.

Me imagino que la mujer aquella que expresó de manera tan expresiva, tan de verdad, su alegría y su desazón en cuestión de segundos, en el transcurso de estos tres años ha terminado por hartarse, asquearse y flirtear con la idea de decirles a los políticos (todos) ¡Que os folle un pez! (expresión magnífica que me parece que recoge el súmmum del cabreo).

Aquí, los que nos han mentido son ellos, los políticos y, lo peor, ahora tratan de que bajemos “hacia el hondo bajofondo donde el barro se subleva” (un tango que cantaba en su tiempo Quilapayún) y les bailemos el agua y los mantengamos vivitos y coleando mediante nuestro tan necesario voto.

Pues no.

A algunos nos hace falta algo más que “buenos deseos”, “proclamas vacías incluso de aire” y “discursos que no dicen nada pretendiendo decirlo todo”. Algunos necesitamos, exigimos una hoja de ruta clara y cristalina, cueste lo que cueste. Ya está bien de eufemismos.

Los de ER ya lo han dicho: indulto, ampliar la base (menuda bazofia de argumento), a otra cosa mariposa y que nos quiten lo bailao y lo que esperamos seguir bailando.

Los de JuntsxCatalunya, a fecha de hoy, sin renunciar al unilateralismo (en el discurso), no nos cuentan cómo piensan hacerlo y, sobre todo, no nos dicen qué es lo que tenemos que hacer. Solo nos dijeron lo de “Prepareu-vos”.

Esperemos que no sea a que “nos folle, a nosotros, el pez de la Corte del Reino”.

Jo -i molt de vosaltres tambe, es evident- vaig viure aquell enfrontament reforma-ruptura previ a la Transició. Es van imposar els reformistes (des de Roca a Carrillo, allo de les ideologies a vegades fa de mal explicar) amb els resultats que tots coneixem: van aixecar una façana que semblava prou arreglada, però el franquisme i tots els vicis d’aquella Espanya atavica, seguien i segueixen alla darrera. Exercit, jutges, policia, IBEX35, rei, etc, res no ha canviat. Jo-i molts de vosaltres, suposo- estava per la ruptura. Repetim la jugada? A vegades em costa d’entendre com no som capaços d’aprendre del que hem viscut….

“I és veritat que hi havia afirmacions que costaven molt de fer des de la tradició del catalanisme, com la que va fer finalment el president Torra en el sentit que l’autonomia és un dels obstacles per a la independència.” Diu Vicent.

Això no és cap descobriment del president Torra, a no ser que estigui molt desinformat. I que ningú simplifiqui el què representa guanyar la batalla amb paraules i bones intencions. Aquí mateix hi ha opinadors que presenten dubtes sobre l’efectivitat d’una uniteralitat sense disposar de TOTS els atributs necessaris.

I qui ho qualifica de pessimisme, covardia i més.

En aquest sentit, seria interessant parlar de com es gestiona el present autonòmic mentre caminem cap al futur on ens alliberarem. Quines són les contradiccions, si caldra negociar amb Ñ perquè reconegui el nostre Estat, quins organismes i estats en reconeixeran i ens defensaran… això tots sabem que portarà molt de temps…

El futur govern , sigui quina sigui la majoria, haurà de gestionar temes concrets per atendre les necessitats bàsiques.. serà autonomisme? o dependrà de qui governi…. Renovo la petició a Vicent sobre aquest tema, que ajudaria amb la seva mirada, a trobar l’equilibri entre present i futur, parlant de la nostra Trancisió alliberadora

M’ha estranyat un editorial del Sr. Partal defensant el Consell per la República perquè mai he vist aquest diari fent res perquè el CxR tingués èxit.

Després ho he entès, quan he vist que començava criticant-lo pel seu retard i sobretot quan he vist que el feia servir per anar contra el President Puigemont.

Tot el que ha fallat al CXR ha estat pels pals a les rodes de ER, la premsa, l’ANC, la Cup, etc…
Jo, com el Sr. Salart, “No crec el que diu l’editorial quan parla de partidisme del President Puigdemont.” I també estic totalment d’acord amb el comentari de Maria Àngels Fita i torno a dir algunes coses que ella ha dit perquè em semblen molt “gruixudes” que el Sr. Partal les digui ara.

1. En Partal es queixa de que anem tard i diu: “crec que tots convindrem que anem tard, que s’ha perdut molt de temps”. I ara sí, Sr. Partal? Ara convenim? . Diu la Sra. Fita: “Durant 3 anys no he llegit res i ho vull subratllar, RES que animés a inscriure’s al Consell”. Jo tampoc he llegit res.

2. Diu Partal que “Des de l’anunci de la constitució del Consell, he defensat que aquest és l’instrument més important per a l’independentisme català en l’etapa ……”. Ah, si? Jo no li he vist defensar gaire. Si el Sr. Partal, des de la tribuna que té i per l’ascendent que té sobre moltes de les persones que llegeixen VW, l’hagés defensat el CxR tindria mols més afiliats.

3. Partal: “El fet que Carles Puigdemont en siga el president i a la vegada siga el dirigent d’una formació política ho ha complicat.” Ja està! El que he dit al començament, ja ho fa servir contra el President Puigdemont. Jo crec que el que ho ha complicat és que la idea sortís d’ell i no de mossèn junqueras i ER, que no ho han suportat . I ER i tots els que segueixen aquest partit heu fet la traveta al Consell.

4. Partal: “) Siga com siga, el resultat de tot plegat és que avui ens trobem amb un Consell per la República afeblit, amb molt poca gent apuntada, però que, com es va demostrar en l’acte de Perpinyà…..” Sí, l’heu afeblit vosaltres, aquests que no suporteu que Puigdemont vingui de Convergència. Com diu Maria Angels Fita: “ Ni els diaris anomenats independentistes, ni la ANC, ni Omnium, ni el sursum corda….han fet mai cap campanya REAL i de llarga DURADA per augmentar les inscripcions al CxR. I doncs, si. Ara tenim un CxR afeblit i amb poques suscripcions.”. No canviaria ni una coma.

Bé, si a partir d’ara el Sr. Partal i els mitjans comencen a defensar el Consell, potser s’hi apuntarà més gent. Veurem en que queda aquesta defensa que ha fet avui l’editorial. Veurem si realment és una defensa o només seran paraules.

Fem molt bé en denunciar la traïció d’ERC. Només tenim l’anònima veu del ciutadà que veu com els falsos independentistes disposen de la televisió i la ràdio pública per fer “efectiva” la contrarevolució.

Però que hem fet nosaltres pel Consell per la República?

El Consell és la única institució legítima que tenim i hores d’ara té menys inscrits que el Club Súper3.

Si cadascú de nosaltres aconseguim 11 inscrits nous, serem un milió.

Un milió donaria al Consell molta forsa. No li podem fer cap crítica perquè som nosaltres els responsables.

No és estrany que l’unilateralisme del CxR avanci amb més lentitud que el pactisme d’ER. ER i el seu programa són continuïtat; el Consell és innovació.
El protagonisme del President Puigdemont pot semblar problemàtic, però es deu a dos factors tant o més determinants que les seves ambicions personals. El primer, que fins ara és el líder més carismàtic–si no l’únic–de l’independentisme. El segon, que ER s’ha negat a remar en la mateixa direcció. No oblidem la seva oferta de presentar-se com a número dos a Europa, i la negativa de Junqueras. Si ER s’hagués sumat al CxR, les posicions capdavanteres estarien més repartides.
No deixem perdre el que és bo esperant el que és perfecte. El CxR ha encepegat i encepegarà, però és l’únic instrument que tenim per avançar. El control del territori i d’hisenda no es materialitzaran tan sols amb la força del carrer. Hi ha d’haver una estructura política a darrere.

El CxR és una eina que, com diu el Sr. Partal, pot funcionar sense patir l’assetjament directe de l’estat. La nostra primera tasca crec que és ajudar a fer-lo caminar … i mentre fem camí ja anirem posant el rumb clar d’entre les possibles direccions a prendre. El que no passarà és que des de la foscor on estem ara tinguem clar on i per on anem i ens posem en marxa una gran majoria: tot a l’hora, no ho veig.
Ara bé, començar a caminar, donar-nos confiança, alçar lliurement el cap, decidir-equivocar-decidir-reorientar- decidir … sí que podrem fer-ho mentre anem sumant gent a la causa democràtica que hi ha a la base del moviment sociopolític i, d’aquí, a crear una autèntica confrontació intel·ligent amb l’estat.

També sóc del CxR i, no em questiono res, és molt dificil nedar contracorrent ni se’m ha passat pel cap questionar res. L’únic que està fora de control de l’estat Ñol és el CxR, l’únic. I potser no anirem enlloc, mala sort, però de moment és un camí que transitant-lo se’n poden obrir d’altres, i trobo molt adients tots els comentaris, perquè són punts de vista molt lògics. No vec cap comentari que critiqui o ridiculit-zi el Consell, em semblen tots molt correctes.