Quan l’Orfeó Català es va rebel·lar contra Millet i Montull

Era el 2004 quan Fèlix Millet i Jordi Montull van fer saber als directors de l’Escola Coral de l’Orfeó Català que no la podien mantenir. Calia tancar els cors infantils i el Cor de Noies. Mantindrien únicament un Cor Jove transformat. No hi havia diners, assegurava la direcció. Deien que calia fer una reestructuració; si no, haurien d’acabar tancant l’Orfeó. Eren els anys en què Millet i Montull es van omplir les butxaques amb més de dos milions d’euros. Però això no es va saber fins cinc anys després, el 2009, quan es va fer públic el gran escàndol de corrupció del Palau de la Música Catalana.

Des de feia temps, els treballadors de l’Escola Coral, l’organització que agrupa els cors infantils i juvenils de la casa, estaven en lluita. Reclamaven unes condicions laborals dignes com a treballadors de l’Orfeó Català, perquè durant la major part de la presidència de Millet cobraven en negre. No perquè ells volguessin, sinó perquè la institució funcionava així. Després de lluitar molt, van canviar algunes coses. Van aconseguir de facturar la seva feina, però van continuar reclamant una relació laboral digna, amb contractes fixos. Volien consolidar el projecte de l’Escola Coral, però això incomodava la direcció.

Montull i Millet no estaven acostumats que ningú els portés la contrària. I qui ho feia en rebia conseqüències. Els treballadors del Palau de la Música Catalana vivien aleshores en un estat de vassallatge. Moltes famílies vivien de l’Orfeó. Eren molts els treballadors que tenien tots els fills treballant-hi. I Millet i Montull jugaven amb això. Havien creat una estructura que feia que tothom els degués favors, d’alguna manera o una altra, i se n’aprofitaven. Els treballadors no podien negar-se a fer certs serveis perquè sabien que en depenia no tan sols la seva feina, sinó la de la seva gent. Potser per això també eren muts i cecs davant determinades activitats. Per entendre millor què passava: no tenien comitè d’empresa, al Palau, malgrat ser més d’un centenar de treballadors.

La direcció es va sorprendre quan la proposta de tancament de l’Escola Coral no va ser rebuda amb resignació i obediència, tal com ells havien previst. Hi va haver oposició des del primer moment. Els directors dels cors es van negar a acceptar la proposta de tancament i van lluitar fins al final per aconseguir uns mínims, amb què evitaven la desaparició dels cors infantils i el de noies. De sobte, Millet i Montull es van trobar amb una gent que no tenia una actitud submisa per por de perdre la feina i que posava el projecte davant de tot. Un grup de professionals que es va unir als cantaires i les seves famílies per mantenir l’Escola Coral, malgrat totes les adversitats i amenaces.

El moment de més tensió va ser el 2005, quan hi va haver una reunió extraordinària al Petit Palau amb el claustre de professors, la direcció de l’entitat i els cantaires i les seves famílies. Una reunió que va servir per a demostrar a la direcció que l’Orfeó Català i el Palau de la Música no eren seus, sinó dels socis. I que, sense ells, tot plegat era molt més complicat. No és casual que a partir d’aquell moment l’entitat fes els ulls grossos i ja no demanés a ningú de fer-se soci per cantar al cor.

Era més important l’edifici que el cor

Els cantaires d’aquella època tenien el sentiment que el bé més preuat per a la junta directiva era l’edifici del Palau de la Música, i que el cor era un complement i prou. Tal com el temps ha demostrat, no s’equivocaven pas. Millet i Montull estaven pendents de les obres, les inversions i les infrastructures, i alguns cantaires ja començaven a intuir que el cor era només l’excusa per a manegar els fils de l’entitat. Això es vivia com una traïció als principis de l’entitat, tenint en compte que el Palau de la Música va néixer com a seu de l’Orfeó Català, i no al revés. Va ser el cor, que va construir l’edifici.

En l’àmbit musical, els cantaires no tenien la sensació que hi hagués interès en el que es feia. No s’acostumava a veure Millet als concerts. L’únic al qual no fallava mai era el de Sant Esteve. I no era casual: s’emetia per TV3 i cada any l’entrevistaven. Però el cor no veia mai Millet. I quan el veien, se’l miraven amb recel. Per als cantaires, les seves paraules no eren creïbles. Cantar en un dels cors de l’Orfeó Català vol dir hores i hores d’assaigs i concerts. Són moltes alegries, per als cantaires, però també molt de sacrifici. Ho fan per estima a la música, a la institució. I esperaven un aliat, a la presidència de l’entitat. Però Millet no ho va ser mai.

L’Orfeó Català es planta

L’ambient es va anar enrarint tant que el 2006 el Cor de l’Orfeó Català va decidir de plantar-se. Feia un any que es preparaven per participar en un concert per a celebrar el centenari de l’Orfeó Català de Mèxic. Un projecte que es va anul·lar dos mesos abans de marxar al país llatinoamericà. Novament, la mateixa excusa: faltaven diners. Millet i Montull tornaven a insistir que el cor era deficitari. I els cantaires se’n van cansar. En un gest sense precedents, van decidir d’aturar la temporada de l’Orfeó. No es farien més concerts. Era gent a qui els encantava cantar, volien fer els concerts, però era l’única forma de protesta que els quedava. Feia més d’un any que es preparaven per a aquell viatge. La gent s’havia organitzat, havien demanat vacances per poder-hi assistir i, de cop, tot va caure.

Feia molt temps que el cor no tenia entre mans un projecte d’aquella envergadura i menys encara fora del país. Els cantaires s’hi havien afegit amb una gran il·lusió. Per això, van considerar que aquella anul·lació era una falta de respecte molt greu. I repetida, perquè uns anys abans, Millet ja havia anul·lat un viatge semblant.

Un malestar que era latent i que va fer que, quan el 23 de juliol de 2009, els Mossos d’Esquadra van entrar al Palau de la Música, cantaries i treballadors no se sorprenguessin. En cap cas tenien proves de tot el que passava, però tothom sabia que les coses no es feien bé. Si Millet i Montull circulaven pel Palau com si tot fos de la seva propietat, l’edifici, els cors, els treballadors… Per què no havien de fer igual amb els diners?

Quan, poc després de la seva dimissió, Millet va voler culpar els cantaires, directors i músics de l’ús de diner negre a la institució, aquests es van rebel·lar. Van decidir que no es podia continuar tacant la imatge de l’Orfeó Català. Ho van fer de la millor manera que sabien: cantant. Es van reunir a la porta del Palau de la Música per cantar ‘El cant de la senyera’, himne de l’Orfeó Català. Una manera de passar pàgina i tornar a posar l’Orfeó Català al centre dels cors i la seva gent.

Aquests actes de rebel·lia durant els últims anys de presidència de Millet no el van fer trontollar, però sí que van aturar la destrucció de l’epicentre de la institució, que eren, i són, els cors i la música.