L’ordre del dia

Sobre la Segona Guerra Mundial i l’ascens del nazisme hi ha una bibliografia voluminosa. En aquesta extensió, hom s’hi pot perdre tant o més que en la jungla dels detalls. De vegades, però, algú que no és historiador ni tampoc testimoni encerta a comunicar-ne un aspecte cabdal. És el cas de Mercè Rodoreda descrivint en les minses pàgines de Nit i boira l’experiència dels presoners dels camps de concentració alemanys. Publicat el 1947, gairebé deu anys abans del film d’Alain Resnais, aquest conte s’anticipà al doll de llibres, pel·lícules i testimonis que d’ençà dels anys seixanta han inundat d’imatges la consciència occidental. És el cas també de L’ordre du jour, el llibre que el 2017 valgué el premi Goncourt a Éric Vuillard.

Amb gran economia de paraules i elegància d’expressió, Vuillard reconstrueix en uns pocs quadres els moments previs a la catàstrofe. Aquest llibret de lectura àgil sobreïx entre muntanyes de textos sobre la Segona Guerra Mundial, perquè transmet una veritat fresca, encara no escurada pel lloc comú. L’autor en té prou d’aixecar la cortina de la història oficial i mirar què hi ha al revers de les imatges que han dominat el relat de la guerra. Imatges que han estat influïdes, molt més que no ens n’adonem, per l’operació de propaganda nazi. A l’altre costat de la superfície de projecció, les figures èpiques i de vegades tràgiques dels jerarques nazis apareixen reduïdes a la dimensió de gàngsters momentàniament triomfants, no pas per la grandesa de la visió apocalíptica o l’eficiència ordenadora, idees que ells mateixos promogueren, sinó per la pusil·lanimitat i ceguesa d’unes altres figures que no estigueren a l’altura de la responsabilitat que tenien.

El llibre comença i acaba amb un tableau vivant dels industrials i financers que ajudaren Hitler a aconseguir el poder i en premi a la seva munificència disposaren d’una mà d’obra pràcticament gratuïta i absolutament consumible. Entremig, hi trobem personatges vagarosos i erràtics, com el canceller austríac Kurt von Schuschnigg, qui en l’entrevista fatídica amb Hitler, que tingué lloc al Berghof el 12 de febrer de 1938, es deixà intimidar fins al punt de signar un acord de col·laboració, que en realitat era de sotmetiment i obria el camí a l’Anschluss. Vuillard treu molt de suc dels detalls, sovint tractats de cagaferro pels historiadors. La foto més coneguda de Schuschnigg ens el mostra a la seva residència de Ginebra el 1934: dret davant d’un sofà i la paret empaperada d’un motiu floral, amb el coll dur i la corbata fosca emergint de l’armilla que exposa l’americana descordada i rebregada a l’altura de l’espatlla. Al rostre, il·luminat d’esquitllentes pel flaix, els llavis romanen tesos sota un bigoti escapçat com el de Hitler. L’expressió és seriosa, potser angoixada, d’home reconcentrat. Ara bé, la fotografia que circulava i que encara es pot trobar a internet, és una versió retallada, amb els marges escurçats. L’original, conservat a la Biblioteca Nacional de França, permet de distingir alguns detalls sense importància aparent, com ara la solapa alçada de la butxaca de l’americana, aixecada segurament pel frec del braç, o el paper que sosté amb una mà. O l’objecte estrany que envaeix la imatge per la dreta i que, a parer de Vuillard, podria ser una planta.

Amb el context ampliat i la intervenció d’elements aleatoris, el subjecte perd la impressió de dignitat que li conferia la fotografia retallada i es revela un xic descurat i un pèl refistolat. És, diu Vuillard, “com si el simple fet de retallar una miqueta, esborrar uns pocs elements incontrolats i enfocar l’atenció en ell mateix conferís certa densitat a Schuschnigg. Així és l’art de la narrativa: res no és innocent.”

Aquell dia de febrer, al Berghof el marc també era perfectament controlat i la tramoia preparada per a robar a Schuschnigg l’aura de dignitat amb què s’havia empolainat a la foto de quatre anys enrere. L’escena presenta un home esporuguit col·laborant a la seva degradació. I tanmateix aquest home és el canceller d’un estat ara molt disminuït, però d’una densitat històrica i cultural formidable, que en aquests moments crítics ell no reïx ni tan sols a recordar.

Schuschnigg no és, de bon tros, l’única figura que respongué amb pobresa d’esperit al repte històric. Lord Halifax n’és una altra. Quan Hitler ja havia annexat la regió del Saar i remilitaritzat la Renània, Halifax es va deixar invitar per Göring a una cacera a Schorfheide. Aclaparat per l’afabilitat dels hostes, va suggerir a Hitler que les seves pretensions respecte d’Àustria i parts de Txecoslovàquia i Polònia no semblaven pas injustificades al govern de Sa Majestat, sempre que les coses es fessin mitjançant el diàleg. Aquelles paraules eren música celestial per a les orelles nazis. Festejat i afalagat per uns hostes, el caràcter i intencions dels quals no podia pas ignorar, la vella guineu de la diplomàcia britànica hi havia caigut de quatre potes.

De les escenes culminants reconstruïdes per Vuillard es poden extrapolar algunes lliçons, si hom no es queda enganxat en les pinzellades locals com una mosca en la tira envescada, car la història es repeteix en essència i no pas en les circumstàncies. La setmana passada vaig escriure que la determinació de plantar cara al xantatgista revela el tremp de l’home d’estat. Però també advertia que per a desafiar amb èxit una catxa s’ha de comptar amb algun atot. Mentre Alemanya encara no disposava d’una màquina de guerra superior, Anglaterra i França haurien pogut picar la cresta a un Hitler histriònicament estarrufat. Aquest era o hauria d’haver estat l’atot de Schuschnigg, si Halifax hagués fet cabal de l’opinió d’Anthony Eden, el ministre d’Afers Estrangers, que dimití pocs dies després de l’entrevista al Berghof en desacord amb la política d’apaivagament. Tanmateix, durant aquella entrevista, Schuschnigg potser no sabia que el Regne Unit apostava per aplacar Hitler amb concessions territorials que incloïen el seu país. Ni que la imponent màquina de guerra alemanya encara era més una bravata que no pas una força real. Es demostrà els dies següents, quan la divisió motoritzada alemanya s’esfondrà poc després de travessar la frontera amb Àustria. Dues terceres parts dels tancs i més vehicles s’avariaren en ruta i hagueren de ser apartats de la carretera amb grues fetes venir de Baviera i transportats amb trens de tornada a Alemanya. Amb més de mig dia de retard i ja de nit, Hitler aconseguí d’arribar a Linz, enfurismat pel fiasco d’allò que havia d’haver estat una desfilada triomfant fins a Viena.

Durant la tardor del 2017 l’independentisme, confiat i eludint la realitat del poder, cregué que n’hi havia prou d’oposar les urnes a les armes per a entrar triomfalment en la república catalana. L’aposta era audaç, però no comptava amb cap més atot que la fe en la democràcia i la coacció moral. I aquestes cartes, enfront de l’estat, valien tant com invocar el tractat austro-alemany del 1936 davant Hitler, com feu Schuschnigg debades. En justícia valien molt, però diplomàticament no valien res, car l’EU era plena de Lords Halifax i la fotografia havia estat prèviament retallada a conveniència de l’estat. És veritat que les imatges del Primer d’Octubre que esquivaren el control del govern espanyol van esvinçar el relat oficial. Fou l’únic moment en què el decòrum de l’estat vacil·là i la dignitat d’alguns mandataris restà tocada, principalment la del ministre d’Afers Estrangers, Alfonso Dastis, posat en evidència pel corresponsal de Sky News.

La compareixença voluntària d’alguns polítics catalans davant el Tribunal Suprem, acceptant el marc legal espanyol l’endemà de proclamar-ne l’emancipació, té una forta retirada amb la compareixença de Schuschnigg davant l’autoritat d’un estat estranger. Tant l’aquiescència a la convocatòria com el tarannà intimidatori del judici amb sentència prevista presenten afinitats amb la capitulació de Schuschnigg. L’actuació d’uns fiscals particularment agressius i d’uns jutges parcials, la presència formal de l’extrema dreta com a acusació particular, el menyspreu no ja dels acusats i d’alguns testimonis sinó fins i tot de les defenses, i la feble argumentació d’aquestes, tot això donà al judici una transcendència política evident. I, així com la comèdia de Hitler al Berghof perseguia donar un aire de legalitat a l’annexió d’Àustria, la missió del Tribunal Suprem no era sinó reconduir la insurrecció catalana a un autonomisme submís i l’Anschluss definitiu.

Voldria acabar comentant una frase de Vuillard: “Mai no caiem dues vegades en el mateix abisme. Però sempre caiem de la mateixa manera, en una barreja de por i de ridícul.” Aquesta ha estat la fórmula de la capitulació catalana. La por de les conseqüències del Primer d’Octubre explica el ridícul del desenllaç. En l’hora decisiva es comprovà que els polítics no estaven preparats per a sostenir la república que acabaven de proclamar amb tota solemnitat. Incapaços de vetllar per la dignitat pròpia en l’espectacle continuat de picabaralles abjectes, com podien defensar la dignitat col·lectiva? L’abisme en què el país s’ha estimbat es mesura en part per la inoperància dels dipositaris del mandat del 2017, però encara més per la buidor retòrica que ocupa l’espai entre els ideals que mogueren les masses del procés i les mentides i romanços amb què els seus delegats procuren tapar una decadència com més va més acusada.