El primer ministre hongarès, Viktor Orbán, ha fet una estrena triomfal com a president de torn de la Unió Europea. Encara no fa dues setmanes que ho és i ja ha causat dos terratrèmols forts a Brussel·les. El més gros és el viatge a Moscou per a trobar-se amb el president rus, Vladímir Putin: és el primer mandatari europeu que hi va d’ençà que va començar la invasió d’Ucraïna, el febrer del 2022, i la majoria de dirigents s’hi han revoltat, perquè Putin s’ho va fer venir bé per presentar-ho com un gest en representació de tot el bloc. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, va advertir Orbán: “La conciliació no aturarà Putin […]. Tan sols la unitat i la determinació obriran el camí cap a una pau global, justa i duradora a Ucraïna.” Kaja Kallas, designada per a ser la nova cap de la diplomàcia europea, va ser molt contundent: “De cap manera Viktor Orbán no representa ni la Unió Europea ni les seves posicions. Explota la presidència de torn per a sembrar confusió. La Unió Europea està unida en un suport clar a Ucraïna i contra l’agressió russa.”

L’enfrontament amb Kallas és especialment eloqüent. Orbán i ella són simbòlicament als dos extrems de la relació europea amb el Kremlin. El mandatari hongarès ha condemnat la invasió, però s’ha negat a enviar armament a l’exèrcit ucraïnès i a permetre que Hongria serveixi de terra de pas per a enviaments d’uns altres estats, perquè diu que no vol involucrar el seu país en el conflicte. Rússia n’és el proveïdor principal de gas i de petroli cru. Orbán també va permetre l’entrada d’empreses estatals russes en la gestió i la construcció de reactors nuclears en territori hongarès. Fa més d’una dècada que s’acosta a Putin, amb un pla diplomàtic anomenat “Obertura cap a l’Est”, i ara, de mica en mica, mira d’erigir-se en l’únic capaç de fer un paper de mitjancer entre el president rus i Volodímir Zelenski, amb qui també s’ha reunit. Kallas, que encara és primera ministra d’Estònia, pertany al grup de repúbliques ex-soviètiques que temen ser les següents víctimes de Putin i que demanen més duresa. A la trobada de l’OTAN que hi ha en marxa, Kallas ha demanat d’encarrilar l’adhesió d’Ucraïna a l’aliança i de mantenir l’amenaça russa al centre de les prioritats.

Aquesta proximitat a Putin és precisament l’epicentre del segon impacte que ja ha causat Orbán: la creació d’un nou grup al Parlament Europeu, el dels Patriotes per Europa, que s’acaba de convertir en la principal família d’extrema dreta, perquè supera els Conservadors i Reformistes de Giorgia Meloni. Després de les eleccions del 9 de juny, Marine Le Pen va festejar la primera ministra italiana per configurar un grup conjunt que els aplegués. Meloni la va desdenyar. Coincideixen en bona part de la ideologia, però pertanyen a tradicions diferents. Le Pen prové de la nova dreta que s’ha maquillat de populisme i de modernitat per fer-se atractiva a les noves generacions, i Meloni prové netament dels hereus feixistes i reivindica el tradicionalisme reaccionari. I, més important, a ulls de Brussel·les: Le Pen tenia una amistat estreta amb Moscou, i Meloni, d’ençà que governa, s’ha alineat del tot amb els interessos de l’OTAN. Per això Von der Leyen també va rondar i emblanquir Meloni, a l’expectativa de si la necessitaria, però no la resta de l’extrema dreta.

Orbán, hàbilment, ha tret profit del joc a dues bandes de Meloni i ha reunit a Patriotes per Europa tots els partits europeus d’extrema dreta que tenen una relació especial amb Putin. Vox, per exemple, que per la lògica de les seves arrels franquistes fins ara s’arrenglerava amb Meloni, l’ha abandonada i se n’ha anat amb Orbán. Santiago Abascal ha criticat la invasió, però també la política de l’OTAN, i va acusar Pedro Sánchez de ser un agent armamentístic per haver aprovat un enviament a Ucraïna. Al grup també s’hi ha incorporat l’FPÖ austríac, que l’any 2016 va signar un tractat d’amistat amb la Rússia Unida de Putin, i la Lega de Matteo Salvini –ministre de Meloni–, que també en va signar un l’any 2017, i que ha estat un dels dirigents d’extrema dreta europeus més desacomplexadament elogiosos amb Putin. El plat fort, però, ha vingut després de la segona volta de les eleccions legislatives franceses, en què Rassemblement National no ha aconseguit de governar però sí de créixer extraordinàriament. L’endemà mateix, Le Pen ja es lliurava a l’empresa presentada per Orbán.

La seqüència temporal de la incorporació de Le Pen és important perquè l’última setmana de les eleccions l’ombra de Putin la va tornar a sobrevolar. Un portaveu autoritzat del Ministeri d’Afers Estrangers rus va fer explícit que li donaven suport: “El poble francès cerca una política exterior sobirana que serveixi els seus interessos i trenqui amb el dictat de Washington i Brussel·les. Els dirigents francesos no podran ignorar el canvi profund que hi ha en l’actitud d’una àmplia majoria de ciutadans”, deia en un piulet adornat amb una imatge triomfal de Le Pen. El gest va semblar que incomodava de debò Le Pen, a qui el president Emmanuel Macron ja havia acusat d’estar “en nòmina de Putin”, i ella va posar aigua al vi a la posició del Kremlin adduint que, si volguessin que guanyés, no ho haurien fet públic. Però l’antiga admiració confessada de Le Pen envers el president rus va tornar a planar en les reflexions electorals dels votants d’arreu de l’estat francès. Le Pen ha estat rotunda contra la invasió d’Ucraïna i va acusar Putin d’haver traspassat una línia vermella, però l’oposició l’acusa de tenir-hi una hipoteca per haver estat en deute amb un banc rus.

Encara és aviat per a escatir ben bé l’horitzó dels Patriotes per Europa. Tan sòlides són les proves d’una llarga relació amb Putin, en uns casos de mera simpatia, en uns altres gairebé de dependència, com el canvi de to que tots van adoptar després de la invasió d’Ucraïna, oposant-s’hi. N’hi ha prou amb aquesta condemna de la guerra per a constatar un canvi de to respecte del Kremlin? O era una posició inevitable tenint en compte el suport de la majoria de la població europea per la causa ucraïnesa? La creació del nou grup és l’avantsala d’una plataforma que defensarà més aviat els interessos de Putin al si de la Unió Europea, a partir d’ara? O s’explica sobretot per interessos en matèria d’immigració i fronteres, com sosté Abascal? Ara com ara, mentre tot es va definint, Orbán marca el rumb, i els primers moviments dibuixen una política exterior molt diferent de la gran coalició que governarà la Comissió Europea els anys vinents. A la fotografia amb Putin se n’hi ha afegit una altra amb el president xinès, Xi Jinping, amb qui Brussel·les té una relació complicada per la disputa comercial i perquè la Xina domina la tecnologia verda que Europa necessita per a fer la transició.

La unificació de l’extrema dreta d’acord amb l’afinitat amb Putin arriba just quan el Consell Europeu ha establert que la gran prioritat dels cinc anys vinents serà un rearmament que cohesioni els vint-i-set estats membres amb una política de defensa més coordinada. Orbán és favorable a l’estratègia de rearmament perquè li va bé per a l’economia hongaresa i perquè així s’arrodoneix, a poc a poc, el seu objectiu de reduir la dependència dels Estats Units, però en termes de cohesió defensiva ja són figues d’un altre paner. Els Patriotes per Europa volen menys integració, en la línia de l’altra nova família de la ultradreta europea, els Sobiranistes, creada entorn d’Alternativa per Alemanya. Quan totes les mirades apuntaven cap a Meloni com una figura nuclear de la nova etapa a Europa, Orbán, que fins ara era al grup dels no adscrits, ha donat un cop de timó considerable. Mentrestant, l’exèrcit rus continua fort damunt el terreny i als Estats Units Donald Trump, que vol reequilibrar el repartiment de la despesa de l’OTAN i rebaixar els ajuts a Ucraïna, va comprant números de la rifa per ser president al novembre.