Una oposició escapçada amaga la debilitat de Jaume Collboni

Cap dels tres candidats principals que s’enfrontaven a Jaume Collboni en les eleccions municipals de l’any passat ja no són al consistori municipal. El desembre passat, Ernest Maragall –que havia guanyat les eleccions anteriors, però, aquesta vegada, havia perdut la meitat de regidors– va anunciar de sobte que se n’anava i que deixava el grup en mans d’Elisenda Alamany. Xavier Trias també va deixar la primera línia política a final de juliol, una volta va ser clar que Jordi Martí el rellevaria com a president del grup municipal i Neus Munté com a portaveu. La setmana passada, Ada Colau va anunciar que deixaria la regidoria i el càrrec de coordinadora de Catalunya en Comú. Va deixar la porta oberta a presentar-se una altra vegada d’ací a tres anys –ni Maragall ni Trias no ho faran– però, en tot cas, no serà la cara visible de l’oposició a Collboni.

Així doncs, els tres darrers candidats a guanyar les eleccions –Trias el 2011 i el 2023, Colau el 2015 i Maragall el 2019– han deixat la primera línia gairebé alhora i, d’aquesta manera, alleugen el camí de l’únic batlle del 1978 ençà que s’ha estrenat al càrrec sense haver guanyat les eleccions –llevat de Colau quan va desbancar Maragall, que ja era batllessa. La desorientació del paisatge i el cansament que hi ha en l’ambient després d’un llarg cicle electoral tal volta dissimulen la soledat de Collboni, però que els altres partits siguin en un moment feble no vol dir que ell sigui fort. Té deu regidors, n’hi manquen onze per a la majoria absoluta, ha provat sense èxit de pactar amb Esquerra –les bases dels republicans encara ho han d’aprovar– i el seu home fort, Albert Dalmau, acaba de deixar la gerència, en què coordinava l’ajuntament, per ser conseller de la Presidència.

L’ampliació del govern, una assignatura pendent

Un dels símptomes més clars d’aquesta debilitat de Collboni ha estat la incapacitat d’ampliar el govern. Fa temps que s’ho proposa i no se’n surt, i això representa una limitació clara en el seu dia a dia. L’any passat va suar per aprovar el pressupost. Finalment arribà a un pacte amb Esquerra Republicana per a aprovar-lo, però plegats no sumen majoria i, com que els Comuns s’hi van oposar, Collboni va haver de vincular una moció de confiança als comptes, un mecanisme que li va permetre d’aprovar-los de manera automàtica perquè l’oposició no va poder proposar cap candidat a la batllia que tingués una majoria alternativa. Al cap d’uns quants mesos, es va anunciar un acord perquè els republicans entressin al govern bo i assumint les àrees de Turisme, Llengua Catalana i Drets Socials, entre més competències, però, al juny, l’afluència de militants extraordinària al congrés d’Esquerra que ho havia de decidir va fer que la direcció del partit ajornés sine die la decisió.

Sobre això, la dependència de la dinàmica al parlament ha entorpit molt l’entesa. Collboni i Alamany fa molt de temps que acosten posicions, però la direcció nacional dels republicans havia congelat l’acord, primer, per no afectar les negociacions del pressupost català i, després, per les eleccions al parlament del 12 de maig i les europees del 9 de juny. Salvador Illa ja és president i el PSC ja té allò que volia, però Esquerra és en el moment més turbulent d’aquests darrers deu anys, embrancada en una guerra interna de difícil solució. El 44,8% dels militants van votar en contra d’investir Illa i, al congrés del 30 de novembre, s’hi presenten dues llistes, Foc Nou –impulsada per l’ex-conseller Alfred Bosch i més militants– i Recuperem ERC –impulsada pel Col·lectiu Primer d’Octubre– que proposen de canviar la política de pactes amb els socialistes. No és un clima afavoridor per a culminar l’acord.

Hi haurà canvis amb l’adeu de Colau?

Ara com ara, Collboni ha començat les converses per a la negociació del pressupost de l’any vinent amb la idea d’obtenir el vot a favor de Barcelona en Comú i Esquerra Republicana. Els Comuns van votar-hi en contra l’any passat perquè volien en canvi que Collboni els incorporés al govern municipal, però ell s’hi va negar. D’aleshores ençà, els Comuns han acusat el govern socialista d’una dretanització en les seves polítiques. “No només no volen fer un pacte d’esquerres, sinó que van cap a la dreta més neoliberal”, va dir Colau la setmana passada en una entrevista a Betevé, després d’anunciar que se n’anava. L’ex-batllessa també va desmentir que el seu adeu hagués de facilitar un acostament amb els socialistes, i va assegurar que el seu partit faria oposició per arrabassar-li l’ajuntament d’ací a tres anys. Les condicions que posen ara a Collboni per votar-li el pressupost són l’ampliació dels eixos verds i mesures contundents per al decreixement turístic.

Amb Junts, que a final d’octubre també té un congrés nacional per a decidir el rumb del partit, la reconciliació amb Collboni sembla purament superficial, tot i que Trias l’havia pressionat perquè governessin plegats. La setmana passada, el batlle es va reunir amb Martí per rebre’l com a nou cap de l’oposició, però la intenció de la reunió no anava més enllà. Martí va dir que Junts podria arribar a acords esporàdics amb els socialistes, però que no facilitaria la governabilitat a Collboni i que el batlle tampoc no havia provat de seduir-lo amb el pressupost. L’estratègia de Junts aquests darrers mesos ha estat d’alertar que el PSC, ERC i els Comuns provaven una “reedició del tripartit” i, així com Colau critica als socialistes una dretanització, Martí els critica que no s’allunyen prou de les polítiques dels Comuns.

Sigui com sigui, Jordi Martí i Elisenda Alamany tindran ara un marge per a demostrar si són capaços de cohesionar els seus grups municipals al voltant de la seva figura, però no tenen garantit de ser caps de cartell en les pròximes eleccions, cosa que fa incert el mandat.