Oportunitat industrial per al país: la UE vol fabricar més xips

A final de juliol el Consell Europeu va aprovar el Reglament de Xips, que té l’objectiu de fer créixer la fabricació de semiconductors a la Unió Europea. La crisi de subministrament d’aquest element durant l’any passat, encara no solucionada del tot, va fer que moltes d’empreses haguessin d’aturar línies de producció i enviar treballadors a casa, amb pèrdues milionàries. Ara com ara, la fabricació de xips és dominada per productors asiàtics. Fins i tot els EUA, amb grans multinacionals, com ara Intel, els fabriquen principalment a l’Àsia. Per tal de disminuir-ne la dependència exterior, tot just ara fa un any els EUA van aprovar un pla per augmentar-ne la fabricació autòctona, amb un pressupost de 52.000 milions de dòlars en forma d’incentius per a fer noves fàbriques al país. El nou reglament europeu segueix les passes nord-americanes, i es dota amb un pressupost de 43.000 milions d’euros provinents del sector públic i privat, solament 3.300 dels quals provenen del pressupost de la UE. L’objectiu és doblar la fabricació de xips perquè la quota de mercat de la producció europea passi del 10% actual al 20%, pel cap baix, el 2030. En aquesta línia, el govern alemany va aprovar fa pocs dies un fons específic per a fabricar semiconductors, dotat amb 12.200 milions. L’economia europea és en una fase de transformació profunda que marcarà les dècades vinents.

La paradoxa europea: ASML

Malgrat que els asiàtics siguin els que fabriquen més xips, i els nord-americans els que en tenen les multinacionals principals, hi ha una àrea d’aquesta indústria en què Europa té un domini absolut i controla el 90% del mercat: la maquinària que fa els xips. La companyia que fa aquestes màquines és dels Països Baixos i és l’empresa tecnològica més important de la UE, atès que supera en valor borsari gegants com ara el grup Volkswagen i BASF. El seu nom és ASML i, malgrat ser tan important, és una empresa del tot desconeguda pel gran públic. Amb seu a Eindhoven, que amb poc més de 200.000 habitants és la cinquena ciutat dels Països Baixos, i amb instal·lacions a diverses parts del món, ASML fabrica màquines fotolitogràfiques, les encarregades de gravar circuits integrals a les oblies de silici, els discs prims que s’obtenen de tallar barres cilíndriques monocristal·lines de silici, i que són el substrat dels xips. Per fer-ho usen llum, i d’ací ve el nom.

No és l’única companyia que fa aquestes màquines. Els seus competidors principals són els japonesos de Canon i Nikon. Però ASML és l’únic fabricant mundial de les versions més avançades, les que empren la tecnologia coneguda com a “ultraviolat extrem” (EUV, per les sigles en anglès), que permeten de gravar els circuits més petits i fan possible de disposar més transistors per àrea. Això té dos avantatges. Per una banda, el xip té més capacitat de càlcul, és més potent. Per una altra, s’escalfa menys, l’inconvenient principal dels xips, que aleshores necessiten sistemes de refrigeració, més complexos i cars com més s’escalfin. La nord-americana Intel, la coreana Samsung i la taiwanesa TSMC (que fa els xips d’Apple, AMD i Nvidia, entre més empreses), per esmentar els tres productors mundials principals de xips, depenen completament de les màquines d’ASML.

Que els holandesos siguin els únics que disposin de la tecnologia que permet de fer els xips més avançats també crea tensions geopolítiques, amb episodis d’espionatge industrials atribuïts a la Xina, que vol obtenir aquesta tecnologia per dominar aquest mercat clau per al futur d’alguns sectors, com ara el de la intel·ligència artificial, les telecomunicacions (els xips 5G/6G) i la fabricació de vehicles elèctrics, en què la Xina ja és a l’avantguarda mundial, però depenent de tecnologia occidental. Cada màquina fotolitogràfica d’ASML pot arribar a pesar 180 tones, tenir la mida d’un autobús de dos pisos i costar més de 100 milions. Construir-ne una pot trigar un any o més. Els holandesos les venen a qualsevol part del món, però fa poc el govern holandès va prohibir-ne l’exportació a la Xina, pressionat pels EUA, en guerra comercial amb el gegant asiàtic. El govern xinès va fer una queixa formal per aquesta decisió, que li bloca l’accés a la fabricació de xips d’última generació.

Per tot plegat ens trobem amb una gran paradoxa: la UE és l’única que disposa de la tecnologia que permet de fer els xips més avançats, però fracassa a fabricar-ne i és sotmesa als interessos geopolítics dels EUA i els seus aliats comercials mentre no té una política clara respecte de la Xina, on té molts interessos comercials.

La diagnosi de les institucions europees

Les institucions de la UE consideren que els semiconductors són un element central de l’economia digital. No hi ha “digital” sense xips, atès que són al cor d’infinitat de ginys, dels mòbils als cotxes, i dels serveis associats al món digital, del núvol a les videoconferències o el vídeo sota demanda. Aquest darrer any, Europa ha patit disrupcions en el subministrament de xips que han perjudicat múltiples sectors econòmics i que impliquen riscs potencials molt greus per al conjunt de la societat si persisteixen en el temps o s’agreugen. El sector automobilístic, del qual depenen desenes de milions de llocs de feina a tota la UE, ha estat molt alterat. El sector energètic, les telecomunicacions i la sanitat també han patit dificultats. I sectors estratègics, com ara la defensa, seguretat i la indústria aeroespacial, són amenaçats per manca de subministrament de xips. A més, la UE ha detectat la presència al mercat de xips falsificats, atesa la desesperació de moltes indústries per aconseguir-ne, i això compromet la seguretat de ginys i sistemes electrònics crítics.

La crisi actual ha deixat en evidència les vulnerabilitats estructurals en el sector de semiconductors a Europa. En primer lloc, la UE apunta a la dependència d’un nombre molt petit de companyies d’un origen geogràfic molt limitat, una referència velada a països asiàtics, com ara Taiwan, Corea del Sud i la Xina. Cal dir que la UE mateixa ho havia promocionat fins ara. En un context geopolític com l’actual, amb un enfrontament comercial amb la Xina com més va més gran i la possibilitat d’una hipotètica d’invasió de Taiwan, es podria restringir o tallar del tot el subministrament de xips al nostre continent. A més, la dependència exterior és exacerbada pel fet que la barrera d’entrada industrial en aquest sector és molt alta. Per exemple, per construir els xips més potents, la UE calcula que el cost d’una fàbrica pot pujar a quinze mil milions, i assolir el volum de fabricació adequat pot requerir tres anys.

A més, el disseny d’un únic xip d’última generació necessita inversions entre cinc-cents milions i mil. I malgrat que a la Unió hi ha diverses empreses i institucions de recerca en aquesta àrea, no es tradueix en resultats industrials concrets, que acaben fructificant fora del continent. La UE reconeix més febleses. Per una banda, admet que som forts en els semiconductors més senzills, per a l’electrònica de consum i dispositius analògics, i en sensors i microcontroladors que tenen un ús ampli en la indústria manufacturera i automobilística. En canvi, anem molt endarrerits en els semiconductors de més valor afegit, els de la informàtica i dispositius associats (mòbils, ordinadors, etc.), com ara els processadors (CPU) i els xips de memòria (RAM i discs durs). Ara que el processament de dades, la IA i la connectivitat van a més, això és una gran debilitat per a l’economia europea.

Les institucions europees consideren que estem ben posicionats en termes de materials i equipaments per a fabricar semiconductors, una referència clara a ASML. A més, la clientela potencial dels nous fabricants de xips a Europa també és molt diversificada, amb una gran varietat industrial i de serveis dins la UE, cosa que elimina riscs comercials perquè evita dependències internes de pocs clients. Tanmateix, la col·laboració al llarg de tota la cadena de valor en la producció i venda de semiconductors és feble. Tot plegat ha causat la situació actual. Europa solament produeix el 10% dels xips (en valor econòmic), molt per sota del seu pes a l’economia mundial, i depèn molt de tercers països per al disseny, manufactura, empaquetament, proves i assemblatge de xips. Això en un context en què els semiconductors són al centre d’una cursa tecnològic mundial i els països miren d’assegurar-se’n el subministrament i la fabricació acceleradament.

Els plans per a canviar la situació

És per això que la UE ha dissenyat un conjunt de mesures per enfortir l’ecosistema industrial i de recerca sobre els semiconductors. L’estratègia europea és basada en cinc objectius estratègics. El primer, enfortir el lideratge tecnològic i en recerca del sector. Especialment, la capacitat per a innovar en el disseny, manufactura i empaquetament de xips d’última generació i fer-los productes comercials viables a la Unió Europea. El tercer objectiu és augmentar substancialment la capacitat de producció de xips el 2030, doblar l’actual i arribar almenys al 20% de quota de mercat. Un altre inconvenient important a solucionar és la manca greu de personal qualificat: cal atreure talent existent i formar-ne de nou, un problema crònic que també afecta uns altres sectors europeus, com ara el de les renovables. Finalment, Europa ha d’entendre en profunditat com funciona la cadena de subministrament mundial de semiconductors per saber aprofitar-se’n i guanyar quota de mercat.

A més d’augmentar la presència europea en el sector, la UE vol que, així, la resta d’empreses puguin incorporar més de pressa els xips més moderns. Una de les lliçons d’aquesta crisi ha estat la del sector automobilístic, que fa servir xips endarrerits tecnològicament i no en pot emprar de més moderns perquè no té els controladors adequats, a diferència d’alguns competidors, com ara Tesla i fabricants xinesos de cotxes elèctrics, que fins i tot han estat capaços de programar controladors nous en un temps rècord i han pogut substituir els xips que mancaven per uns altres que originalment no feien servir, però que sí que es podien adquirir al mercat. Els fabricants automobilístics europeus, acostumats a usar sempre els mateixos xips, han estat incapaços d’emprar uns altres semiconductors perquè no sabien com fer controladors nous adaptats als seus vehicles i van haver d’aturar línies de producció i, per tant, perdre competitivitat en el mercat internacional.

De fet, les dades de vendes del juny passat de vehicles electrificats (híbrids endollables i elèctrics purs), el segment que creix més i el futur de tota la indústria, tan sols hi havia un model europeu entre els vint més venuts, l’ID.4 de Volkswagen. Tesla dominava les dues primeres posicions, amb els models Y i 3, i la resta eren models xinesos de marques com ara BYD, GAC Aion, Wuling, Li Auto i MG. Un avís del futur que pot esperar a totes les indústries europees si no reaccionen de pressa.

Els pilars per a assolir els objectius

Per fer-ho realitat, la UE es basa en diversos pilars. El primer, la Iniciativa Xips per Europa, que donarà suport a la creació a gran escala de capacitat tecnològica i d’innovació a tots els estats de la Unió. Potenciarà les empreses emergents, l’ampliació de les que ja hi són i el desenvolupament i desplegament de tecnologies d’avantguarda, com ara els xips quàntics i la generació següent de semiconductors. També es vol potenciar la col·laboració de tots els actors de la cadena de valor, incloent-hi els usuaris i la difusió d’eines i programari industrials. El segon pilar clau és la seguretat de subministraments: la UE vol captar inversions per ampliar la capacitat de fabricació de semiconductors. Així volen facilitar, específicament, projectes concrets que siguin fonamentals per a aquests objectius. D’aquesta manera, la UE deixa la porta oberta a proporcionar ajudes públiques a grans empreses que es vulguin establir a Europa. Per exemple, Intel ha anunciat la inversió de 17.000 milions per construir unes noves instal·lacions a Alemanya, i 12.000 milions per expandir la fàbrica d’Irlanda, mentre amplia instal·lacions a l’estat francès i estudia inversions en uns altres països.

El tercer pilar fa referència al monitoratge del sector i la resposta a crisis futures. Les institucions europees volen enfortir la col·laboració entre els estats membres i la Comissió Europea per mitjà d’estimar la demanda de semiconductors, anticipar-ne la manca de disponibilitat, activar mecanismes automàtics en cas d’una crisi de subministrament i actuar d’acord amb mesures planificades amb temps, sense haver de reaccionar improvisadament i a corre-cuita. En últim lloc, també volen que hi hagi més coordinació amb la resta de polítiques, plans i legislació que s’elaboren a la UE. Pretenen que el sector de semiconductors sigui tingut en compte en els plans industrials, de regulació de mercats, d’energia, de lluita contra el canvi climàtic, etc.

Amb una digitalització i electrificació de l’economia que s’accelera, els plans europeus poden ser un gran revulsiu per a l’economia. La següent fase, que Alemanya ja ha començat, és que els països estableixin plans específics en aquest marc europeu, per captar els fons de la UE. Una nova oportunitat perquè els governs del nostre país obtinguin inversions que ajudin a reindustrialitzar l’economia, tal com demanen molts experts a fi de no haver de dependre tant de la construcció i el turisme. Ho sabrem aprofitar?