Continuarem cercant el nord sense brúixola?

D’acord: ens en podem enorgullir. Esquerra ha estat la primera força a Catalunya, indiscutiblement. En escons. I en vots. En unes eleccions generals espanyoles. Cauen les certeses, vull dir tòpics com el del vot dual i tot plegat. Enhorabona. D’altra banda, Junts per Catalunya, malgrat el seu desdibuixament galopant, ha resistit l’embat i només perd un escó respecte de les espanyoles del 2016, però gairebé duplica el pronòstic de les enquestes. Enhorabona, doncs, també. És una pena que no s’hagi cregut prou la pròpia transversalitat per a atreure el Front Republicà i unir-s’hi: segur que aleshores la cosa hauria tingut un altre color. I encara ens en podríem felicitar més. Però això no ha passat.

Doncs prosseguim: els independentistes sumem 22 escons, només dos per sota de la meitat dels que hi havia en joc a Catalunya. Són cinc més que la legislatura anterior. En vots, un milió i mig, cap a quatre-cents mil més que a les espanyoles anteriors. El suflé no perd consistència. Per més que vulguin menystenir-nos, hi som. I hi serem. Enhorabona, doncs, i entusiasme.

Però no me n’amago: a mi em costa de simular entusiasme. En ple judici, amb presos i exiliats i aquestes multes bestials que s’imposen als altres encausats. Costa de simular-ne, després d’un any i mig de legislatura sense que res no hi acabi d’acabar d’arrencar el vol (si el problema és que l’autonomia és una enganyifa de cartó pedra, amb 155 o sense, potser que deixem de fer el paperina i diguem les coses pel seu nom). Costa de simular-ne, quan constatem que l’esperit del Primer d’Octubre només omple apel·lacions retòriques que en realitat més aviat trobo que el devaluen. Costa de simular-ne, si l’experiència viscuda fins ara fa témer que la presència a les corts espanyoles es traduirà en més gesticulació aparatosa i massa pocs cops de força efectius.

Ho diré d’una altra manera: i a partir de demà, què? Doncs probablement continuarem cercant el nord sense brúixola. Amb Rufián i Borràs, i potser Asens i tot, clamant en el desert madrileny per un diàleg que allí ningú no vol ni espera –i malgrat això segur que no han de deixar de clamar-hi. Encara en aquesta mena de suspensió temporal que ha causat el judici, i que hi serà almenys fins que no arribin les sentències. Mentre Junqueras i Puigdemont, i els entorns respectius, continuen la seva pugna particular, ara amb vista a la segona volta anunciada per al 26 de maig. I, mentrestant, la república per bastir.