Julià de Jòdar i la decepció creadora

No pot ser cap coincidència que La casa tapiada de Julià de Jòdar (Comanegra) surti aquest mateix any que Flandes celebra el setanta-cinquè aniversari de la mort de James Ensor, el pintor de les màscares, el singular expressionista que enllaça l’art popular amb les avantguardes. Com fa Jòdar també. Un encert de l’edició d’aquesta novel·la és la coberta, a partir del quadre que en detall tenim amunt: El meu retrat envoltat de màscares, del 1899. Ensor no en diu autoretrat, el seu retrat podria haver estat obra d’algú altre. Jòdar fa el mateix des que es va decidir a publicar, ben passats els cinquanta, en fa vint-i-set: un carnaval de màscares de narradors múltiples, igual que som dues-tres-o-més persones (i persona vol dir màscara). No només al llarg de la vida, cada dia i tot. Si escrius, encara més.

Una manera de dir què és la novel·la pot ser aquesta: una roda giravoltant de personatges en el temps, que apareixen, desapareixen i hi tornen, des dels anys seixanta fins a la vigília de la transició. Amb prosa arborescent de riquesa popular i culta, tres narradors gens fiables donen veu, bastantes veus, a les il·luminacions i també a la decepció de les esquerres antifranquistes fins, en el·lipsi, el Primer d’Octubre. Aquesta és la casa abandonada i tapiada. Cases abandonades. Enderrocada la de Mirall trencat de Rodoreda, tapiada la de Jòdar, totes dues destruïdes. Totes dues rescatades per la literatura.

Com que també és la meva època, més jove servidora i doncs amb alguns gustos i experiències diferents, he rigut trobant-hi personatges coneguts, com ara el Pájaro, que vaig fer coprotagonista en una novel·la del 2010, i sigles de grupuscles que ni sabia què volien dir i ara ho sé, posem-hi els Chechos. Quins temps. Em fa gràcia que Jòdar, alter ego del Gabriel Caballero que protagonitza tota la seva obra, fos carn i ungla de jove amb Terenci Moix, llavors Ramon.

La tècnica de la roda giravoltant en el temps, enrere i endavant i de nou enrere, no és baldera, a Jòdar li interessa posar també damunt la taula les neurosis recurrents de la figura del narrador contemporani davant la història. Ho diu de bon començament amb dos versos de l’emboscat valencià Josep Palàcios: “Dir i desdir és l’únic camí cert / per comprendre el secret del laberint.” Aquest secret, repeteix el narrador de Jòdar (un o tots), és la “infèrtil veritat” de l’experiència viscuda, de la realitat, que només la creació pot fertilitzar. I aquí ho fa amb més lleugeresa, privilegis de l’edat.

Autor tardà, ens dóna una obra tardana vigorosa. L’any passat treia la trilogia L’atzar i les ombres, reunió de tres obres ja publicades que va revisar (i les galerades, vuit-centes pàgines, poca broma), i enguany hi torna amb una quarta part de gairebé cinc-centes pàgines més. El seu doll no s’acabaria mai, si fos per ell. Té la fortalesa interior, energia i sensibilitat d’Anna Murià que deia en l’article de la setmana passada i, com ella, fa del dubte el fonament organitzador de les seves novel·les. Qui és finalment la veu narradora? Vés a saber, si és que importa. Només ens demanen deixar-nos fluir, a través dels “anys amuntegats” de la Murià a Aquest serà el principi, a través del remolí xuclador de la “infèrtil veritat” de Jòdar a La casa tapiada.

És una genealogia insospitada que constato amb sorpresa i alleujament, els enfilalls de l’exili i els dels revoltats temps després a casa no han deixat d’existir, funcionen pel seu compte i troben les autores i els autors en llaços de família. Tant se val si no s’han llegit, el fil roig de la cultura fa el seu fet.

L’Anna va escriure fins als gairebé cent anys, en Julià ha escrit aquesta obra a vuitanta anys i ara en fa una altra, de títol, si no el canvia, “La resurrecció de la carn”, no gens lluny del de l’obra mestra d’Ensor, L’entrada de Crist a Brussel·les, immens fresc d’una manifestació obrera pintada com una kermesse, com una revetlla solidària. Aquestes constel·lacions –Ensor-Rodoreda-Murià-Jòdar– m’ajuden a llegir. Ensor no es va moure pràcticament de la ciutat d’Ostenda on va nàixer el 1860 i va morir el 1949, una vida llarga també. El nen Jòdar tenia set anys, van ser coetanis set anys. Ara es troben el mateix any de 2024 que en fa cinquanta de la publicació de Mirall trencat i tenim Aquest serà el principi.