La càmera de cine surt al carrer, un centenari

En els anys de professora d’arts visuals, durant un temps vaig impartir l’assignatura d’Història de l’audiovisual a Catalunya. No tenia gaire predicament ni tan sols entre el claustre de la facultat, però els confegidors del pla d’estudis l’havien considerada imprescindible per a donar pedigrí de catalanitat als nous estudis de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra de recent creació. Seguidora del mestratge de Miquel Porter Moix, m’hi vaig posar de cara, ben peix en la matèria. De vegades, no saber és un regal.

Va ser llavors que vaig trobar-me amb els cineistes, una colla extraordinària de cineastes amateurs, aficionats, no industrials. Un conjunt de films de petit format, un llegat que ni jo mateixa em creia que fos tan poc considerat. Aquest any se celebra el centenari del naixement d’aquell estol. La filmoteca ha programat aquest mes d’abril un bon conjunt de films i una exposició itinera des de llavors per diferents biblioteques.

Cineistes, sí. El moviment va donar lloc a aquesta denominació pròpia. Encara no es parlava de cineastes, ningú no deia, vull ser o seré o sóc cineasta, parlem de fa cent anys. La professió actoral estava clara, provenia del teatre. La de director de cine, tot just començava a dir-se així. En el cas dels amateurs, dels aficionats que coneixien l’ofici, el director i el càmera se solien confondre.

El cineista més conegut va ser Delmiro de Caralt, la biblioteca del qual ha estat i és punt de referència. Van haver-n’hi molts més. El cine amateur havia construït una xarxa europea de cineclubs, en aquells anys que el cine documental incipient, per exemple, que després donaria tants grans films, també era amateur, de cap manera industrial. Entre els realitzadors, ja fossin Buñuel, Joris Ivens o tants altres, filmar era sobretot experimentar amb la realitat visible per conformar imatges poderoses de la vida diària.

El fotograma d’aquest article és de Diaris, de Joan Salvans, del 1934. No és un recull de capçaleres i prou, és de manera essencial un cant urbà a través dels mitjans moderns per excel·lència llavors, el diari –l’oració laica diària del ciutadà, en paraules del filòsof Hegel– i la càmera del nou art del moviment, el cine.

I així tants altres films d’aquells anys en aquestes terres. No parlem només del cine familiar, que ha donat imatges que avui reviuen en mans dels descendents que les saben interpretar, copsar l’aire dels temps i del que hi ha rere les imatges i els posats feliços. Parlo també de totes les manifestacions col·lectives que els cineistes van documentar. Durant la república i durant la guerra. Els càmeres de la CNT que van filmar l’enterrament de Durruti i tants altres moments.

En aquesta pàgina del centenari dels cineistes hi trobem informació i la llista de tants films. Recomano visitar-la i entretenir-s’hi una estona. La commemoració arriba quan els historiadors han posat internacionalment en relleu de fa temps la importància de les imatges amateurs, no codificades per la indústria, imperfectes. Hi ha res més imperfecte que la vida?

El cine va obrir els ulls de la humanitat. La frase és tan solemne com correspon, no me n’amago. I malda per fer-ho des de llavors, per més opaques que resultin ara tantes imatges com produïm sense respir. Vivim en una època en què tot és imatge, però la visió del món és més tèrbola que mai. La lliçó perenne dels cineistes, que van sortir al carrer, defugint els estudis cinematogràfics, com farien després de les guerres els neorealistes italians, és justament aquesta, netejar una mica la vista, evitar els formats estereotipats, meravellar-se amb el món per no embrutar-lo més.