El català de GPS, passa’l

A la llengua pròpia del país li passa com a la política del país. A cada nova ofensiva anticatalanista, l’equidistància del ‘tant és una banda com l’altra’ es pot comparar amb l’equidistància de ‘l’important és que ens entenguem’, que no ve d’un pronom ni d’una ela geminada. I el problema d’una situació com aquesta, i ja ens centrem en el català, és que condemna els parlants a prioritzar, que vol dir fer renúncies, i una renúncia automàtica és la qualitat de la llengua: reivindicar-la, o encara que sigui enyorar-la, ha esdevingut un luxe malvist, una preocupació capriciosa i elitista mentre falti en aquesta terra rebel una beca menjador per donar.

Per tant, si ja era prescindible aquell article de tal dia com avui sobre la qualitat de la llengua escrita, imagineu-vos com deu ser-ho aquest que vol tocar una cosa tan volàtil com la llengua parlada, o encara pitjor: la llengua pronunciada, que és reflexa com una respiració. I, com a colofó de la prescindibilitat, havent d’advertir una vegada més que la que aquí s’esbrava no és cap experta en llengua, només una usuària a temps complet amb una certa fixació. Avisats tots, anem per feina:

Com sabeu, servidora és parlant de català occidental, i no sé com va ara, però fa trenta anys, els escolars ‘occidentals’ apreníem a escriure en català tot ‘traduint’ la nostra parla ‘defectuosa’ a l’estàndard acadèmic central: el ‘lo’ traduït per ‘el’ és paradigmàtic, però també havíem d’adaptar-nos a les conjugacions del Xuriguera i a substituir una mà de lèxic quotidià que de vegades s’assemblava al nostre com una safranòria a una pastanaga. Però un cop passats per l’adreçador i arribats al curs pre-universitari, ens va tocar d’aprendre la transcripció fonètica i vam descobrir, oh, meravella, que la nostra pronúncia natural tenia representació de ple dret en aquell alfabet ple de símbols grecs i llatins i d’altres de segur que inventats. Que les nostres ‘e’ obertes a final de mot, les nostres meues i teues, els nostres anàmos-en i tornàmos-en tenien el seu lloc al món.

Doncs ara que ja he oblidat tots aquells símbols, recordo com si fos avui la classe en ple enllaçant unànimement i fonètica les paraules: unobra de teatre, quinoraés (diferent del quinorés dels veïns de l’est), parlanglés (diferent del parlar-anglés dels veïns del sud). Fer una transcripció fonètica era tan fàcil com sumar amb els dits: només havíem de sentir-nos parlar i elidir, apostrofar, restar sobre el paper els fonemes que ens estalviava la veu. Xupat, que dèiem llavors, quan també dèiem ‘on ets?’ i ‘no te’n descuidis’, i mai ‘on estàs?’ i ‘no t’oblidis’, que ens haurien resultat d’una filosofia incomprensible.

D’aleshores ençà, dels cent mil llençols que hem perdut a cada bugada, un dels últims té a veure amb aquest tret del català que tants versos ha permès d’encaixar als nostres poetes universals. De la mateixa manera que per al català escrit s’imposa el model de traductor automàtic, que ignora l’estructura pròpia i característica de la llengua original, el català oral s’està transformant ràpidament en una espècie de lletreig de missatge pre-enregistrat, a la castellana manera, allà on la pronunciació genuïna sempre havia lliscat com un patinet. Així, en comptes dels quinzanys de les paraules d’amor, senzilles i tendres, els xiquets d’ara fan una cosa així com ‘quinze-aanys’, i en lloc de demanar-te dotzeuros, tretzeuros, cinquanteuros, et demanen ‘dotze-eeuros’, ‘tretze-eeuros’, ‘cinquanta-eeuros’, perquè la parla se’ls ha fet a la llengua model, que és el castellà.

Però el problema, per a variar, és com responen a aquesta realitat els mitjans de comunicació, que són els nostres referents de llengua, i en aquest cas ens trobem que les notícies vintiquatròres moltes vegades passen a ser (pronuncieu-ho amb mi:) ‘vint-i-quatre-hoores’, en perfecte català de GPS, i unultimòra o l’ultimòra han esdevingut ‘una-última-hoora’ o ‘la-última-hoora’ en perfecte castellà acatalanat. A la ràdio i la televisió, molts conductors de programes, tertulians i col·laboradors ja parlen espontàniament de ‘la-Elsa’ Artadi, de ‘la-ordre’ judicial o de ‘la-època’ que tal artista va desenvolupar la ‘seva-oobra’. I, des de l’1-O, l’urna o unurna de la llengua mil·lenària han estat escombrats per sempre més per ‘la-urna’ i ‘una-urna’ en el llenguatge de les màquines de tabac.

Mireu, doncs, si és inútil aquest article, que es lamenta d’un detall tan mínim com un cop d’aire: un fonema intrús en la llengua feble, allà on no l’espera ningú, encomanat per la llengua forta i omnipresent. Mireu si és inútil, reivindicar-lo, que ni tan sols li podríem posar un preu per a traduir-lo a beques menjador i despertar la sensibilitat equidistant. És no res, només un fonema, cada vegada, mil vegades al dia, en tots els mitjans parlats que ens arriben a l’oïda. No res, un detall minúscul dels tants que, sumats tots, fan que una llengua sigui aquella i no una altra.