La doble xarxa no és cap solució

Fa un cert temps que corre un rum-rum, que es va estenent, que proposa d’establir una doble xarxa escolar: que unes escoles tinguin el català com a llengua vehicular al 100% i d’altres escoles tinguin tant català com castellà com a llengües vehiculars.

Proposar una doble xarxa és justament el que es va descartar fa uns quaranta anys. Catedràtics i professors de psicologia, de pedagogia, mestres amb una llarga experiència i formació –actuant d’assessors del govern de la Generalitat de Catalunya– van recomanar que el català fos la llengua d’ús habitual de l’ensenyament. No era pas un invent seu sinó que aquests professionals coneixien els programes que ja es duien a terme amb èxit des dels anys setanta del segle passat en altres nacions, com ara el Quebec.

I per què els experts van proposar una sola xarxa amb el català com a llengua vehicular? Els objectius eren diversos, però uns dels principals era evitar la segregació de la població catalana per raó de llengua: uns parlants de català i castellà i els altres, només del castellà.

La sociolingüística ens ha mostrat que, en les societats en què es parla més d’una llengua, la llengua hegemònica –habitualment l’oficial de l’estat–  s’acaba imposant. Ras i curt, que les llengües emparades pels estats acaben absorbint les petites i minoritzades que, en el cas de Catalunya, és el català. De manera que les llengües no estatals van perdent parlants, presència social, a la llarga es va tallant la transmissió lingüística intergeneracional i, en conseqüència, la llengua minoritzada entra en camí de l’extinció.

D’altra banda, es buscava garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants que, si bé feien un ús oral de la seva llengua, no la sabien escriure atès que durant el franquisme la llengua catalana havia estat absent de l’escolaritat. Simultàniament, es pretenia reforçar la pervivència  del català.

Un altre objectiu primordial era fer accessible el català a tot un munt de població procedent de la immigració espanyola que no tenia contacte amb la llengua de la terra que els acollia perquè vivien en entorns on el català era del tot absent. Desconèixer el català els deixava en inferioritat de condicions, perquè els catalanoparlants sí que tenien un bon domini del castellà.

I, nogensmenys, l’objectiu darrer era que els alumnes acabessin l’escolaritat amb un bon domini tant del català com del castellà (sense excloure’n una de tercera, però ara no hi entraré per qüestions d’espai). No calia cap doble xarxa.

Es va fer seguiment dels resultats acadèmics durant anys, fins i tot abans que s’iniciessin les avaluacions PISA. Els resultats eren bons [1]. Per exemple, en les avaluacions PISA els alumnes catalans obtenien resultats equiparables, i fins i tot millors, als dels estudiants de la resta de l’estat espanyol, i no només en competències lingüístiques [2].

Desdoblar la xarxa escolar no és cap solució. Cap experiència al món porta a creure que la segregació escolar permeti de ressituar la llengua minoritària o minoritzada al nivell de l’hegemònica (en el nostre cas l’espanyol) i, encara menys, remuntar els usos de la minoritzada.

Que hi ha hagut un relaxament en l’ús del català a les aules és un fet, però és que l’escola és el reflex de la societat. Entre els infants i joves d’avui l’ús de l’espanyol és el més habitual. Ho fan de manera “natural” i, quan els crides l’atenció, et diuen que no hi ha problemes de llengua, que “tothom entén el català”, però no s’adonen que es passen al castellà a cada moment. Amb la qual cosa no afavoreixen que l’altre trobi el moment per fer l’esforç.

És cert que, actualment, la realitat sociolingüística ha canviat tant a les aules com al carrer. Amb tot, que el català comenci a mostrar signes d’entrar en un retrocés perillós no es pot atribuir només a l’escola. Els catalanoparlants solen canviar de llengua tan bon punt algú se’ls adreça en castellà. Tot sovint, només pels trets físics de l’altre assumeixen que en català no l’entendran.

El problema és molt més de fons. Posem experts i govern a treballar-hi, que hi ha molta feina a fer sense que calgui anar cap a la segregació escolar.

Montserrat Cortès-Colomé és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)

[1] Vila, I., Siqués, C. i Roig, T. (2006). Llengua, escola i immigració: un debat obert. Barcelona: Graó.

[2] Strubell, M., Andreu, L., Sintes, E. (2011). Resultats del model lingüístic escolar de Catalunya: l’evidència empírica. Barcelona: editorial UOC.