El 14 de juliol ha fet set anys que vaig rebre la trucada que m’oferia la conselleria d’Ensenyament. Era el juliol del 2017, dos mesos abans del referèndum: vaig entendre que se’m demanava una passa endavant per a fer el referèndum i la independència. Vaig dir que sí. Em van enganyar. He dubtat molt sobre com i per què em vaig trobar en disposició de ser enganyada, però el significat d’aquest engany ha anat creixent al llarg dels anys. Potser el primer cop que ho vaig sentir amargament va ser tres mesos després d’aquella primera trucada, quan enfilava cap a l’exili tota sola, decidida a no deixar-me atrapar fàcilment per cap jutge espanyol. Però setmanes abans d’aquell moment ja sabia que les coses no anaven com es deia públicament. Privadament no se’m comunicava res –i això ja era un símptoma molt preocupant: jo havia d’obrir les escoles, al capdavall–, però la distància entre els discursos que es feien als mitjans, la solemnitat de certes aparicions institucionals i la realitat de nyigui-nyogui de l’executiu, els silencis als consells de govern, la indefinició, l’absència de moviments preparatius: tot això indicava que el problema no era que jo fos una amateur que no entenia què passava –com vaig dubtar durant setmanes–, sinó que ningú no sabia, podia o volia fer res de res. 

Vaig parlar amb diversos amics els dies abans i després del referèndum. Alguns m’advertien que jugaven amb el meu prestigi, però ho deien per intuïció i amb una calculada ambigüitat que semblava més enfocada a protegir-se, a poder dir “jo ja ho deia” que no a pensar políticament sobre què calia fer. El context era de tot o res, i ningú no volia equivocar-se del tot. Tothom nedava i guardava la roba. Després tothom ha reescrit la història com si tingués les coses molt més clares que no les tenia. Fins i tot els polítics que ens van enganyar, que van fer de la mentida la seva eina política principal aquells mesos, tal vegada guardaven en el seu interior l’esperança que les coses es precipitarien d’una altra manera. 

En tot cas, la decisió per a mi era difícil: havia de sortir a dir que tot em semblava una farsa, que tot allò que “no es podia explicar” no existia? No tenia prou informació per a saber fins a quin punt tot plegat era una catxa o un seguit d’incompetències i el resultat del cinisme. Estava atrapada per un sentit de la prudència i un sentit del deure: i si feia un estrip en un moment delicat? Per altra banda, no calia empènyer? No era important que el context accelerés les decisions fins a passar per damunt dels dubtes dels polítics? No els havíem d’empènyer a un moment de no-retorn que esberlés les costures de la política catalana? Vaig optar per aquesta segona via, mig a contracor, contra les meves intuïcions més fondes, dubtant de mi mateixa. Ara penso que em vaig equivocar: potser si hagués parlat clar més aviat, i hagués explicat què veia en aquell moment, hauria contribuït a trobar les solucions abans. Ho he pagat molt car personalment i sense un benefici clar per al país, que és el que hauria justificat pagar-ne el preu. Ni tan sols políticament hem aconseguit de deslliurar-nos dels mentiders encara. 

Els primers anys d’exili i després a les eleccions europees vaig decidir de sumar-me a l’esforç dels meus companys de govern exiliats. He rumiat molt sobre per què ho vaig fer. Hi ha un element d’autoprotecció innegable: quan ets a l’exili, t’ajuntes amb els altres perquè entens que, malgrat les errades i les mancances, cal estar units per encarar-se a l’estat. També, perquè aleshores jo interpretava el que havia passat el 2017 com un seguit d’equivocacions fruit de la inexperiència, la dificultat i la competència política entre ERC i el PDECat, o entre Junqueras i Puigdemont. Pensava que era una ferida que es podia reconduir mantenint viva la mobilització, afegint nous actors a la partida, per –ara sí que sí– anar a totes. 

Per això vaig acceptar d’anar de número 3 a les europees amb Junts i Lliures per Europa, com a independent. El mateix dia hi havia eleccions municipals i vaig tancar la llista de Barcelona és Capital, que liderava Jordi Graupera. Sovint m’han retret aquesta contradicció. Si ja havia viscut en carn pròpia la part de farsa que hi havia la tardor de 2017, per què no hi feia un tall net? Si ja m’havia sentit enganyada anant cap a l’exili, per què després em vaig presentar amb Junts a Europa? La resposta no és senzilla. Per una banda, ja que pagaria igualment les conseqüències de la repressió, sentia que m’havia guanyat el dret de ser escoltada. Per una altra, creia efectivament que la batalla política i judicial al cor d’Europa ens permetria d’aconseguir petites victòries, demostrar que la justícia espanyola no és homologable a l’europea quan afecta els catalans i que es podia fer política malgrat l’estat, contra l’estat. En part, ens en vam sortir. Estic orgullosa de la feina que el meu equip i jo hem fet a Brussel·les i Estrasburg. Crec que hem contribuït a redefinir el discurs català endins i enfora.

Una altra cosa és, de nou, el preu que vaig acceptar de pagar-ne a canvi. Participar en l’espai polític conjuntament amb els meus companys, obligava a cedir en coses importants. He construït aquests consensos tant com n’he sabut, atès que per caràcter i per professió estic més acostumada a confiar en l’expressió de la discrepància que en el gregarisme, en les individualitats fortes que en l’obediència orgànica. Però, al capdavall, l’estratègia de l’exili s’ha convertit en un capítol més de l’engany. Discursos grandiloqüents de cara a la premsa, però, endins, l’única voluntat real de treball ha estat la de protegir un espai polític (ara el de Junts davant d’ERC, com sempre, i viceversa), i la de protegir l’estatus dels líders, a costa del país i de les eines que poden posar-se en marxa per alliberar-lo. 

La mateixa creença que a Europa potser es podrien aconseguir coses diferents em va fer donar una oportunitat al Consell per la República. Vaig pensar que fora del Principat potser hi hauria l’opció d’alliberar-nos de certes dinàmiques tòxiques de la política autonòmica. Esperava que, potser, s’hi podria engendrar una nova cultura política, almenys en part, i que això requeriria paciència, i per això vaig provar de batallar internament. Però aviat vaig veure que es tractava la gent com un ramat en lloc de tractar-la de tu a tu i que la discrepància expressada privadament de bona fe és ignorada, cosa que obliga a apujar el to, i és aleshores menyspreada. Han malbaratat l’esforç i el compromís d’incomptables activistes. Era francament humiliant per a mi aguantar les crítiques dels més esmolats dels nostres ciutadans davant d’artefactes com aquest, defensar la necessitat de donar oportunitats a la nostra política, per acabar veient com la realitat era encara pitjor que els pitjors advertiments. 

Quantes vegades havia rebut al meu despatx aquest o aquell actor civil o polític del país en sortint de conversar al despatx del costat, dient-me: “Això és una bogeria, continua prometent que tal i tal sentència farà que torni, que s’hagin de convocar eleccions, que ERC hagi d’acceptar la unitat amb ell de cap de llista, que guanyarà i que declararà la independència, ara sí. Penses que s’ho creu o que només ens vol fer passar bou per bèstia grossa?” Jo també me n’adonava, però sentia que hi estava massa ficada per esgarrinxar-ho tot. Fins que, quan hi va haver la sentència del dia 5 de juliol de 2023, vaig trobar que allò ja era insostenible. Per això vaig parlar alt i clar davant tota la premsa, a la cara dels meus companys, sense amagar-me, quan es va saber que la sentència que feia anys que prometien que els permetria tornar a casa i “acabar la feina” era paper mullat i, malgrat tot, continuaven prometent el mateix, movent la porteria de lloc, canviant el que havien dit, un cop més. Vaig dir que ja n’hi havia prou d’enganyar la gent.

Si s’és honest, dir en públic el que hom pensa es fa inevitable. Aleshores ve l’ostracisme i el mobbing, perquè la política catalana és plena de covards –es veu per la manera com van encarar el moment clau de la política catalana i encara es veu millor en la intimitat, quan no es poden fer conferències de premsa mentint. Et van excloent de la vida política primer, i del contacte social després. No és un problema personal, sinó polític. Les meves crítiques i discrepàncies no eren un problema perquè fossin meves, sinó perquè revelaven que la prioritat política del president Puigdemont i el seu entorn era la protecció de l’espai polític del seu partit i la seva supervivència com a líder. Hi han sacrificat totes i cadascuna de les eines que podrien posar-se al servei d’alliberar el país. La nostra política genera adhesions messiàniques a dirigents mediocres i autoritaris, que saben manipular la premsa subvencionada però no saben resoldre els mínims problemes de discrepància d’una política lliure. La conclusió lògica és que dins els partits actuals i dels seus satèl·lits organitzatius no hi ha marge per a una política d’alliberament nacional.

És per tot això que des que vaig poder tornar de l’exili, ara fa una mica més d’un any, vaig voler començar a treballar per ajudar a canviar les coses: els discursos i els lideratges, sobretot. I per fer-ho calia estar disposats a donar la cara políticament. Si no, faríem el mateix que els polítics que van enviar els joves a Urquinaona a enfrontar-se a la policia mentre ells es quedaven a casa, o negociaven de sotamà amb els mateixos que empresonaven els activistes amb atestats falsos. 

I per això hem fundat Alhora amb un grup de gent que té l’esperança d’una política més exigent, com un projecte a llarg termini, que pugui posar les bases d’un partit que no estigui capturat per les intrigues dels partits que han dut la política del país fins al cul-de-sac on som. Un partit deslligat de la trama d’interessos econòmics, periodístics i socials que converteix el més patriota dels nostres aspirants a polític en un cínic al cap de pocs anys. Calia i cal un partit seriós que defensi que tenir l’alliberament nacional com a imperatiu obliga a ocupar-se de cada aspecte de la política del país. Hauríem volgut encetar Alhora d’una altra manera, però hem hagut d’engegar fent front a una campanya electoral en condicions molt adverses, amb un resultat molt dolent. És ben incert si aquesta proposta política aconseguirà trobar espai per a desplegar-se amb èxit en el futur. Però tinc la certesa que el nostre país necessita fer créixer les idees que hem intentat de començar a escampar durant la campanya electoral, i que això requereix una nova fornada de líders que les defensin i les portin a la pràctica. 

Catalunya és, al cap i a la fi, una cursa de relleus. Per això existim. Els que manaven l’any 2017 tenen la temptació i la voluntat de continuar remenant les cireres. I ocupen un espai que només poden aviciar i envilir, amb les seves batalles personals i amb les seves idees equivocades. Diuen que intenten rectificar errors, però  no van ser exactament errors sinó opcions triades lliurement per protegir exactament el mateix que protegeixen ara. L’esforç que fan per continuar manant corromp la nova generació que els segueix als partits. Han de plegar tots. 

Pel que fa a mi, ja no visc enganyada. Conec els meus errors, però també els meus compromisos són clars a ulls del país. He pogut sortir a dir la veritat del tot, sense operar a les palpentes, sense por d’estar parlant del que no sé. Ja no sóc una amateur, he fet política professional set anys. No m’agrada. Ho he fet contra els meus instints, però amb sentit del deure, el mateix que em va dur a l’activisme o al compromís públic des de jove. Amb la constitució del nou Parlament Europeu deixo la política professional. Torno a la meva feina i a la condició de ciutadana de peu pla. Això sí, mantinc el meu compromís cívic, l’afany de pensar amb rigor i explicar-ho, cada cop amb més llibertat. Perquè si res he après aquests set anys és que, quan tinc alguna cosa a dir, ningú no em fa callar. Entre tots hem de canviar la cultura política del país, cadascú des del seu lloc. 

Gràcies per la confiança. Gràcies per l’oportunitat de representar-vos. Visca Catalunya i visca la llibertat.