26.11.2015 - 02:00
Ahir, com cada 25 de novembre, va ser el dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones. Certament, s’ha abusat tant d’això dels dies internacionals que acaben passant desapercebuts i, sovint, són reivindicats tan sols pels afectats més directes. Potser el d’ahir, per les dades dramàtiques que tenyeixen de sang l’actualitat, dia sí dia també, encara va tenir un cert ressò. No estic segur que això de fer dies internacionals sigui la idea més intel·ligent per a causes especialment importants, perquè, involuntàriament, acaben banalitzant-se i reduint-se a un estol d’actes compactats. Amb tot, la voluntat d’aquesta reflexió no és pas de criticar això que es fa –sigui poc o sigui molt–, sinó compartir la mirada d’un pare d’una nena de sis anys, camí dels set.
Es fa molt difícil de navegar contra corrent. I amb la canalla, encara més. La ment dels infants, vulnerable i modelable, hauria de ser considerada una qüestió intocable, un bé a protegir. Tots hem estat infants i sabem perfectament com ens influïen els comentaris o les seduccions externes. Per a la majoria dels qui llegireu aquest text, parlem d’una infantesa força diferent de la infantesa actual, plena de canals de televisió, reclams lluminosos i vies subversives de propaganda. Ens podem imaginar la quantitat d’impactes de publicitat que reben els infants d’avui?
Us proposo l’exercici de fer un dels trajectes habituals de cada dia –de casa al tren, del pàrquing a la feina…– amb ulls d’infant. Mireu aparadors, pantalles, músiques; els altres nens, nens més grans, joves; portades dels diaris i revistes del quiosc, anuncis de la tele, programes, concursos, dibuixos, sèries infantils… Puc reconèixer que, abans de ser pare, no m’hi fixava gaire. I no recordo que tot allò que observo ara em deixés tan astorat i, en alguns casos, escandalitzat.
Sóc de mena poc tremendista. No sóc dels qui pensen que abans tot era millor. Perquè no ho era. Abans hi havia violències més cruels que no les d’ara. Violències que es ploraven en silenci i solitud. Violències que restaven ancorades als estómacs i als cors de les dones i els infants. Ara ens arriba molta més informació i tot s’amplifica. Hi ha una violència que s’ha mantingut indesitjablement. I és la violència contra les dones. Que és també la violència contra les nenes i les noies. Com totes les violències, té una expressió física i una expressió psicològica. La física és denunciada i, tot i continuar sense fre, té un cert impacte social. No tant com caldria, evidentment.
El problema greu i de fons és la violència psicològica contra les dones, les noies i les nenes. Si feu aquest exercici que us deia, d’anar pel carrer amb ulls d’infant, podreu comprovar com és de profund i constant el missatge subliminar de la princesa. Si ets una nena, sigues una princesa. Si ets una nena, fes goig. Si ets una nena, preocupa’t pel maquillatge i pels vestidets. Ja tens la nina? Encara no tens el cotxet per a passejar-la? Encara no t’has comprat el vestidet de l’Elsa? I el de l’Anna?
És un missatge constant. Quants cossos nus de dona fotografiats i filmats arribem a veure durant un trajecte pel carrer de cinc minutets? I quina posició tenen? I quina mirada? I com són posades quan hi ha un home al costat? Sí, també hi ha els anuncis de detergent i de supermercat… els clàssics. Però la cosa no s’acaba aquí, ni de bon tros.
Sabem el risc que corren les nenes que s’empassen tot això sense poder-ho evitar? Sabeu quanta pressió reben les nostres nenes cada dia? Quines conseqüències tindrà? Quines conseqüències ha tingut en les noies que són ara adolescents? Algú no s’ha fixat com de curts volen portar els pantalons texans a l’estiu? Qui vulgui dir que faig tremendisme o que sóc massa jove per a tenir una ment tan conservadora, que ho digui. Però s’equivocarà de mig a mig en l’enfocament. Allò que alguns presenten com un alliberament o un acte de llibertat, massa sovint és un acte d’obediència i claudicació.
Proposo que aquest dia internacional canviï el nom oficial i es passi a dir ‘Dia internacional per a l’eliminació de la violència contra les dones, les noies i les nenes’. Perquè quedi clar (més encara) que les dones del futur són les nenes d’avui. I que els nens també han de ser educats en el respecte a les nenes. Oi que sabem com tracten les seves companyes alguns nois joves?
La violència contra les dones comença molt aviat. La llavor masclista s’inculca molt prest. I molts pares sabem que n’és, de difícil, de lluitar contra tots aquests impactes i reclams –alguns, subliminars i alguns, més descarats– que reben cada dia les nostres filles. Ho diré amb contundència perquè és com ho veig: els assassinats masclistes comencen quan les dones són nenes i els homes són nens. Aquesta també és una lluita prioritària i central.
