Les operacions estètiques arriben als genitals: vulves a la carta

Sense ni un sol pèl, amb els llavis externs carnosos, però ben tesos, els interns que no sobresurtin, sense arrugues, de color rosa fluix i en què es vegi una bona lubricació. Aquest és l’ideal estètic de vulva que s’ha imposat. Un cànon clarament influenciat per la pornografia i la infantilització dels genitals femenins: “Tan sols veiem vulves en films pornogràfics i els genitals que hi apareixen segueixen un mateix estereotip: molt retallats, sense arrugues, molsuts, però no massa grossos… Creem un ideal de vulva jove, i com més jove, millor”, assenyala Elena Crespi, psicòloga, sexòloga i terapeuta de parella. Un dels pilars de la pressió estètica cap a les dones sempre ha estat l’edat, però, en el cas dels genitals, Crespi considera que s’han sobrepassat tots els límits: “En els aspectes sexuals, es ratlla la joventut de tal manera que és pedofílic. Ens acosten a un ideal estètic gairebé infantil i és preocupant.”

Aquest ideal de bellesa correspon als genitals que es tenen durant l’etapa infantil i adolescent i, per tant, és impossible d’acomplir quan s’arriba a l’edat adulta. Com totes les parts del cos, les vulves canvien segons el moment vital i envelleixen a mesura que les dones es fan grans. En aquest sentit, Crespi demana de deixar de concebre el temps com un enemic i entendre la diversitat com un valor afegit: “Ens volen com barbies, tallades totes pel mateix patró, i volen que les nostres vulves també siguin així. Imagina’t quina vulva té la Barbie. Si te la mires, és molt estàtica i poc realista. És important tenir referents de vulves que no ens arribin per la pornografia. Per això, hem de deixar enrere el culte als cossos joves i prims i entendre que el cos canvia. Hem de començar a lloar els cossos diversos: de totes les edats i de totes les mides.” Una normalització imprescindible, però difícil d’aconseguir, atès que els genitals femenins han estat històricament menystinguts i plens de prejudicis: “Sempre s’ha venerat i parlat del penis. De com és, de quina mida té… En canvi, els genitals femenins sempre han passat de puntetes i en silenci i quan reben algun missatge és més aviat negatiu.”

Per què creix la demanda d’operacions estètiques als genitals?

Per tot plegat, com més va més dones se sotmeten a operacions estètiques per a modificar-ne l’aspecte: “Hem detectat un augment de la demanda d’operacions estètiques a les vulves, és una tendència que s’ha disparat aquests darrers deu anys”, diu Marisa Manzano, vice-presidenta de la Societat Catalana de Cirurgia Plàstica Reparadora i Estètica. Ara per ara, aquestes operacions representen gairebé el 2% del total de cirurgies estètiques. Manzano assenyala alguns dels motius que poden haver causat aquest creixement: “S’ha posat de moda depilar-se molt i això fa que els genitals externs siguin més visibles i que, per tant, la gent vulgui que tinguin bon aspecte. A més, s’ha normalitzat poder parlar sobre qüestions com aquesta i ara li donem més importància. Igual que les dones es poden operar els pits o el nas, es poden operar la zona genital.”

A part, el sistema impregna totes les esferes amb el missatge d’ideal estètic femení i va collant les qui se surten de la norma. En aquest sentit, Crespi assenyala que les operacions estètiques als genitals també han crescut perquè l’engranatge social s’ha encarregat de crear el desig i la preocupació a moltes dones: “Ens posa contra les cordes perquè ens veiem amb la necessitat de fer-ho.” Un sistema que, en compte de valorar la diversitat, l’assenyala i se n’aprofita per treure’n rèdit econòmic: “Les clíniques estètiques han vist una escletxa per a fer negoci. Vivim en una societat capitalista que ens crea l’obligació de gastar-nos diners en una cosa que no ens caldria. Es difon el missatge de ‘deixa la teva vulva ben bonica’ o ‘jo te l’arreglo’. En el fons, hi ha els interessos d’un sistema mèdic privat basat en intervencions cares que no tothom es pot permetre.”

Qui decideix d’operar-se la vulva? Quina és la cirurgia més freqüent?

La doctora Manzano explica que principalment hi ha dos perfils de dona i dues menes de peticions diferents: “Dones de mitjana edat que ja han tingut fills i que volen millorar l’aspecte de la seva vulva. En aquest cas, els molesta que el llavi extern hagi perdut turgència i que l’interior estigui més pigmentat, més arrugat… Per una altra banda, també hi ha el perfil de noia jove que demana una vulva extremadament rejovenida, gairebé adolescent.”

Les cirurgies més demandades són les labioplàsties, és a dir, la modificació de la mida dels llavis de la vulva, tant interns com externs. Manzano diu que l’aspecte que menys agrada a les dones és tenir uns llavis interns que sobresurtin i que siguin més grossos que no els externs, atès que no responen a l’estètica i a les proporcions establertes. Així, amb la cirurgia els retallen i fan que quedin tapats pels externs o bé en corregeixen l’asimetria. Tot i això, explica que també és habitual de fer operacions de llavis majors. En aquest cas, es potencien amb àcid hialurònic o bé amb greix. D’una altra banda, tot i que menys freqüentment, també es fan modificacions del caputxó del clítoris, liposuccions del mont de Venus per fer-lo més pla, reconstruccions de l’himen o vaginoplàsties, que serveixen per rejovenir la vagina amb l’objectiu de recuperar tonificació i corregir la pèrdua de tensió dels teixits.

Tenint en compte que són una mena d’operacions que es fan en una part del cos prou delicada, entre les preocupacions de les pacients hi ha les seqüeles que se’n poden derivar. “És la pregunta que em fan totes les dones que vénen a la consulta. No necessàriament hi ha una alteració de la sensibilitat, però sí que pot ser que, com en qualsevol zona on hi ha una cicatriu, aparegui dolor durant unes setmanes. Però això es recupera, el plaer sexual no s’altera”, explica Manzano.

Quin paper hi té, l’autoestima?

Manzano diu que aquestes cirurgies van molt relacionades amb l’autoestima: “He vist que les dones que s’operen o es fan tractaments d’estètica genital i els millora l’autoestima i la relació personal. Tenen menys vergonya i s’amaguen menys quan tenen relacions sexuals.”

Per Crespi, cal fer una mirada dels genitals que vagi més enllà d’una introspecció d’un punt de vista mèdic: “Sovint, quan ens mirem la vulva, és perquè ens fa mal, perquè ens pica, perquè se’ns ha enquistat un pèl… Juguem amb desavantatge contra algú que té penis perquè, tant si vol com si no, se’l veu sovint, i com menys veiem una cosa, menys ens agrada. Ens acostumen a agradar parts del cos que ens veiem habitualment.” Per això, hi ha una diferència clara entre la imatge que tenen els homes sobre els seus genitals i la que tenen les dones. Els experts diuen que cal mirar-nos més la vulva per familiaritzar-nos amb els nostres genitals i veure’ls d’una manera natural: “Els homes cisgènere normalment parlen amb orgull del seu penis: es miren i se’l veuen, és una part externa que penja i que els sol agradar. En canvi, nosaltres hem d’accedir-hi expressament, fins i tot necessitem un mirall per veure’ns la vulva”, afegeix Crespi.

Amb la voluntat de posar fi a aquest estigma, Crespi considera que cal un canvi de paradigma: “Cal molta més educació, normalitzar el cos de les dones, les vulves, i no posar-hi tanta pressió. La pressió estètica recau sobre el cos de la dona en general i sobre els genitals en concret. És necessari que la societat masclista i patriarcal deixi d’exercir aquesta pressió i que s’abandoni aquest missatge que hem rebut sempre de no explorar lliurement la nostra sexualitat. Sempre ens han dit que la nostra vulva és lletja i que fa pudor, de manera que, si es deixessin de perpetuar aquesta mena d’idees, veuríem els nostres genitals tal com són.”