Allò que ‘Operación Triunfo’ ens ensenya dels joves

Quan pensem en la tardor de 2017 ens ve a la memòria el punt culminant del procés, però aquell octubre es va produir un altre fet que va tenir un gran ressò: el retorn d’Operación Triunfo, el programa musical creat per Toni Cruz i els germans Mainat, i produït per l’empresa Gestmusic al Parc Audiovisual de Catalunya, a Terrassa. El mecanisme del concurs suposo que el coneix tothom. Setze joves viuen en una casa-acadèmia on també reben classes (de tècnica vocal, dansa, interpretació o anglès), i cada setmana han de preparar una cançó per evitar que els facin fora. Si aquell 2017 teníeu familiars adolescents o a la vintena, potser recordeu l’impacte del canal d’emissió en directe a YouTube. Els seguidors esmorzaven amb els participants a la pantalla, en compartien els vídeos, en comentaven les gales a Twitter. L’èxit va ser tan extraordinari que des de llavors se n’han emès tres edicions més.

Ara segur que molts em direu: Sala i Cullell, què hi fas parlant d’OT, i més a VilaWeb? La raó és que em té fascinat, i no per la part musical, que no m’interessa en absolut, sinó per la possibilitat de veure una colla de joves, més o menys de l’edat dels meus alumnes, en un entorn acadèmic i de convivència. És la millor reproducció de la vida de qualsevol institut, a anys llum de qualsevol sèrie. Per començar hi té lloc aquell gran misteri que coneixem tan bé els professors: les dinàmiques imprevisibles entre el mestre i el grup, i que es renoven cada any. No és una qüestió de relacions individuals, sinó d’allò que passa quan persones molt diverses interaccionen en un espai reduït i durant un temps llarg –i el fet que al programa hi hagi un càsting no invalida el caos que es crea quan poses en contacte setze individus. Mirat des de fora, l’edició del 2017 va ser el grup que supera les expectatives i, mogut per l’entusiasme, et porta a llocs que no t’esperaves; la del 2018, la colla d’alumnes bons i amb personalitats molt fortes que van pel seu compte i no et fan gaire cas; i la del 2020, el grup heterogeni que cau víctima de conflictes interns i situacions imprevistes.

Els concursants del primer OT, de l’any 2001, eren nascuts com jo a final dels setanta, a tot estirar primers vuitanta (els podria entrevistar per a la secció Els del mig). Repassant-ne vídeos al cap de més de vint anys, ara sobta l’ambient de l’acadèmia, i sobretot el paper de la directora, Nina Agustí. Hi havia una autoritat, una feina per fer i uns objectius que calia assolir, i els moments de debilitat o les crisis personals es consideraven irrellevants (i si un concursant plorava, a fora l’escarnien). Era el mateix discurs que ens arribava a les aules atapeïdes de l’EGB, o fins i tot a casa. Quan el programa va tornar el 2017, amb mil·lennistes de final dels noranta, la dinàmica va ser molt diferent. Tothom va destacar la diversitat d’opcions sexuals i el talent musical, però de fet el gran canvi va ser la manera d’expressar-se, la quantitat d’abraçades, la pèrdua del pudor a l’hora de mostrar l’emoció o les frustracions (i un detall que a la meva època hauria estat inconcebible, i que fa temps que veig a l’institut: els nois es poden tocar de manera afectuosa). També es va deixar força de banda aquell missatge horrorós que “els somnis es compleixen”, perquè la crisi del 2010 va ensorrar massa expectatives. Ara, però, a OT hi ha entrat la Generació Z postpandèmia, i Verge Santa dels Set Dolors, el daltabaix ha estat immens. Quan miro les cares de Noemí Galera, la directora de l’acadèmia, i Manu Guix, el director musical, hi veig la meva vida professional.

(Un incís lingüístic. OT sempre havia estat un programa que amagava el català, i de fet no s’hi va cantar en la nostra llengua ni en gallec… fins el 2018! Tot i això sembla que era decisió dels canals i no de la productora, perquè ara que s’emet per Amazon Prime, Galera i Guix no canvien de llengua quan parlen entre ells o amb l’equip tècnic. Això encara fa més incomprensible que una reportera de TV3 entrevistés la presentadora Chenoa i la jurat Concha Buika en castellà, quan totes dues són mallorquines i catalanoparlants, però ja sabem com va la televisió pública.)

Com són aquests joves nascuts al nou mil·lenni? Per començar una colla de bruts. Ja sabem que els adolescents tendeixen al desordre, però la situació és tan greu que fins i tot les visites els ho han fet veure. S’aixequen de taula sense desparar-la, tenen la cuina feta un fàstic, el terra de l’espai comú és ple de roba, i hi ha gots que s’han passat dies a la terrassa sense que ningú els recollís. És la meva batalla diària a l’escola. He de fer veure als alumnes (nanos de disset o divuit anys!) que han de llançar les restes d’allò que han menjat o que no poden sortir de l’aula deixant un escampall de papers, però és com si mai ningú no els hagués indicat aquesta norma bàsica de convivència. No és mala fe, és inconsciència.

El principal canvi, però, és la fragilitat emocional, i la incapacitat de suportar la pressió. I no em feu dir si és per haver crescut en un ambient massa còmode, o a l’inrevés, si és culpa d’haver tingut xarxes socials des de petits, amb l’entrada constant d’informació tòxica. El resultat és que qualsevol crítica o adversitat els pot fer plorar, que queden tenallats en molts moments d’exposició pública, i que l’espontaneïtat és esclafada pel què diran a fora. Com que les acusacions d’assetjament volen de seguida, els professors han afluixat el nivell d’exigència per no crear més crisis, i no han fet les correccions necessàries per a millorar el nivell (la distància comunicativa també és sideral). El programa se n’ha ressentit, i aquest any no ha tingut cap actuació memorable o que fos exemple de superació. És l’abandonament de l’excel·lència en nom de l’estabilitat emocional, argument que es reprodueix a cada nou pla d’estudis.

Per si no fos prou, a les xarxes hi ha un ambient terrorífic. Entreu als comentaris diaris de Twitter, o busqueu els vídeos de TikTok, i per primera vegada a la història del programa costa de trobar-ne de positius. Una teoria: els seguidors adolescents veuen com una crisi majúscula, o fins i tot com un fracàs, que el concursant preferit pugui ser eliminat, i per evitar-se aquesta frustració han desplegat mentides, insults i campanyes organitzades de desprestigi. Allò que es trobaran els pobres nanos quan surtin serà terrible.

Cada cop penso més sovint en aquesta generació, fràgil i sotmesa a tantes pressions –els amics que treballen a la universitat també m’expliquen històries inversemblants. Tenen moltes virtuts, i en molts aspectes són millors que nosaltres, però semblen molt menys preparats per a superar els entrebancs inevitables de la vida. Seran un parèntesi històric abans d’una reacció contrària? Si és així, ben segur que un dia ens demanaran explicacions als adults per no haver-los donat les eines cap a una maduresa més sòlida.