Operació Urnes: ‘Milers de persones van participar en el dispositiu de l’1-O’

Durant mesos els serveis d’intel·ligència espanyols van investigar, sense èxit, els preparatius del referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre. Les setmanes prèvies al primer diumenge d’octubre van estar marcades per les entrades d’agents de la Guàrdia Civil a impremtes i magatzems a la recerca d’urnes i paperetes. L’organització popular clandestina, però, va aconseguir burlar els serveis d’intel·ligència comprant les urnes i distribuint-les per tot el país discretament. Els periodistes del diari Ara Laia Vicens i Xavi Tedó han publicat Operació Urnes (editorial Columna), un llibre d’investigació que recull el testimoni de més de cinquanta persones que van participar en l’operatiu. VilaWeb ha parlat amb tots dos sobre com va ser la gestació del referèndum.

—Com us heu fet per no haver deixat massa exposada la gent de qui parleu en el llibre?
Xavi Tedó: Hi havia gent que no tenia cap problema a dir el seu nom i que, de fet, han aparegut en televisions locals i s’han exposat públicament. D’altres sí que no volien que aparegués el seu nom. I vam decidir de posar només el nom, sense cognoms, i el llibre té una continuïtat de presentar els personatges així.
Laia Vicens: I al final era més important explicar què van fer que no qui ho va fer. Vam optar per no posar cognoms, i si la gent demanava de no referir el nom del poble, parlàvem només de la comarca o de la zona, i ja està. Jo crec que no assenyalem ningú. Els qui hi surten és perquè ells ens ho han volgut explicar.
X.T: A més, evitem al govern el delicte de malversació, perquè expliquem que és una persona, i no el govern, qui compra les urnes.

—No us fa patir que el CNI es llegeixi gaire a fons aquest llibre per poder prendre represàlies?
X.T: El que ens ha sorprès és que el cervell de l’operació no ha notat cap mena de vigilància. És una persona que ha pogut anar fent la seva vida amb normalitat.
L.V: Si el CNI o la policia espanyola se’l llegeixen, no crec que identifiquin ningú. Però els que hi surten ja saben que s’exposen a aquest risc. Però és que, a més, hi ha tantíssima gent implicada que és impossible atrapar-los tots.
X.T: És que parlem de milers de persones.

—Quanta gent calculeu que va participar en tot el dispositiu?
X.T: És molt difícil de quantificar, però calculant que hi ha més de nou-cents municipis a Catalunya i que hi ha pobles i ciutats que són molt grans, parlem d’un volum de gent de milers de persones.
L.V: A cada poble com a mínim hi havia d’haver un responsable, però hi ha moltes ciutats amb desenes de persones. La implicació més gran la té el Lluís, que és qui compra les urnes i que hi està molt implicat, però al final, la persona a qui el dia abans li demanen de desar una urna o portar unes paperetes també hi està implicada. A mesura que anava passant el temps el nombre d’implicats creixia exponencialment.
X.T: És inviable obrir una causa contra tots ells.

—L’estructura en xarxa, la discreció i el compromís van fer que els serveis secrets espanyols ni ensumessin les urnes.
L.V: La discreció, no fer preguntes… Ells ja sabien a què s’enfrontaven, i els podia més l’orgull i les ganes que sortís bé que no el fet de sentir-se espiats.
X.T: L’objectiu del govern de poder votar com sempre segurament no es va poder aconseguir, però es va poder votar. La gent es limitava a preguntar si estava tot controlat. Responien que sí i ja ningú no volia fer més preguntes. Aquesta és la clau: aquesta discreció.

—El llibre neix arran del reportatge sobre la gestació del referèndum a Elna. Es posen en contacte amb vosaltres més implicats?
X.T: Arran d’aquest article el cervell de l’operació es posa en contacte amb nosaltres per aclarir-ne alguns punts.
L.V: Com que l’estructura és molt piramidal, nosaltres no teníem accés a gent que estava molt amunt. I ell es posa en contacte amb nosaltres. Paral·lelament, intentem contactar amb gent que coneix que hi ha participat. I així, de mica en mica anem fent la xarxa, tant de dalt a baix com de baix a dalt.
X.T: I això ens ha permès encaixar les peces. No grinyolava res, tot tenia un sentit.

—Va ser una autoorganització total?
L.V: Pel que he vist, hi havia gent d’un lloc determinat que podia ser militant d’un partit o no, o d’una entitat. I entrava en contacte amb algú altre, però per una qüestió més de confiança personal que de partit. Era una xarxa de confiança personal que no de partit. Algú havia de confiar en tu per a passar-te les urnes. D’alguna manera es comanda més des d’ERC, però en realitat, com que es porta molt a través de coordinadors municipals, si el batlle era del PDECat, triaven algú del PDECat perquè portés el tema. Al final hi havia gent de tots els partits. Potser en l’àmbit comarcal ERC ho va portar més, però al final era gent de tots els partits.
X.T: L’autorització és des del moment que es fa la comanda, quan es porten de la Xina a Catalunya Nord, i d’allà fins als magatzems del Principat. Això és autoorganització. A partir d’aquí sí que en l’àmbit comarcal i local hi entren més els partits i fins i tot els ajuntaments. Sorprèn que en pobles més petits tothom pensa en una persona en concret que pugui ser qui porta la coordinació, però acaba essent una persona que sí que és independentista però que no és tan evident; és la persona menys sospitosa.

—Els serveis secrets espanyols van arribar a sospitar mai que hi havia aquesta organització paral·lela? Es van ensumar alguna cosa?
L.V: Jo crec que sí. Una de les persones amb qui vaig parlar va venir a Barcelona a fer una feina i va aparcar al costat d’una furgoneta del seu soci. I a aquell soci, aquell vespre, van visitar-lo a casa uns guàrdies civils que demanaven per ell… Alguna cosa hi havia, tot i que també hi havia força estès el sentiment de paranoia.
X.T: Però si hi havia alguna cosa, anaven una mica a les palpentes. Perquè van precintar dipòsits municipals pensant que potser s’utilitzarien les urnes propietat de l’estat que es fan servir a les eleccions. Una de les claus de l’èxit és que l’operació es va fer molt abans que vinguessin els deu mil agents de la policia espanyola.
L.V: Potser sí que sabien que era una cosa que es portava molt des de la base, tot i que no sabien que hi hauria urnes a casa de la gent. Però que hi havia gent implicada que tenia càrrecs orgànics, crec que sí que ho sabien. Si no, no s’entén que hi hagués tantes persones implicades que se sentissin vigilades.
X.T: Alguns d’ells, que tenen càrrecs, algun batlle, ens confessava que sí que havien estat vigilats.

—La policia espanyola devia pensar que tot ho tenien desat en un magatzem, o en pocs llocs.
L.V: Aquesta és la clau. Els que van rebre les urnes, les van voler portar tan aviat com fos possible a Catalunya. Com més repartides, eren més difícils de trobar.

—Quins van ser els moments més crítics?
L.V: Un dels moments crítics van ser els atemptats. Aquella setmana les urnes encara eren a Catalunya Nord i una part del trasllat de les urnes es va haver d’aturar uns dies. Van passar molts nervis perquè el país va quedar tancat i amb molts controls a carreteres…

—Quin llegat penseu que ha deixat aquesta mobilització?
X.T: El principal llegat és la unitat de la base independentista. I s’ha aconseguit que en molts pobles i ciutats militants de la CUP treballin conjuntament amb militants del PDECat i d’ERC, que s’hagin creat els comitès de defensa de la república i que treballin junts. Això és un llegat històric, el de la unitat d’acció.
L.V: L’1-O en molts pobles, i pel que van significar les càrregues de la policia, va crear unes noves relacions socials i polítiques, i això es va veure també en la vaga del 3 d’octubre. Va ser una comunió molt gran de la base independentista, gent del PDECat abraçant-se amb gent de la CUP.

—El component emocional va ser molt fort, de molta tensió. I gent no gaire bregada políticament que es va exposar a situacions de risc…
L.V: A Badalona ens van explicar molt bé totes les emocions que van sentir en un dia; de l’alegria que la gent votés, als nervis portats a l’extrem, l’orgull, i fins i tot frustració per no haver pogut votar, ells que havien fet possible el dispositiu. I tot aquell còctel d’emocions no era fàcil de digerir. Aquella nit, molts d’ells van voler quedar-se sols perquè els era impossible de pair-ho. Hi havia gent que deia que no volia ni veure les imatges de les càrregues que arribaven, perquè estaven concentrats en com anaven les coses en el poble on eren responsables. I a la nit, a veure les imatges i a plorar.
X.T: També és destacable que un percentatge altíssim de la gent a qui se li va proposar de participar en el dispositiu va dir que sí. I diuen que ho tornarien a fer.

—Hi ha un altre llegat que és de l’empoderament, és a dir, el de veure que és possible de canviar les coses.
L.V: Un dels que vam entrevistar em va escriure fa poc per agrair-nos el fet d’haver recordat tot això. Perquè tot el que va passar després va tapar una mica aquell dia. Perquè aquell dia, va dir, en comptes de ser un poble vam ser un país.

—Continueu en contacte amb tots ells?
X.T: No, perquè les circumstàncies fan que sobretot amb els cervells de l’operatiu no ens hi puguem posar en contacte per qüestions de seguretat. Sí que ens agradaria poder parlar amb ells, però no podem fer-ho. És que no podem ni valorar l’èxit del llibre.
L.V: Sí que hi ha algú que ens ha escrit. Però n’hi ha que és millor que no. Amb els de més amunt, no.
X.T: I quan vam parlar amb ells ja hi vam fer amb unes mesures de seguretat molt extremes i vigilant tots els detalls.
L.V: Sí, el que feien ells per precaució aquells dies, vam acabar fent-ho nosaltres per fer el llibre: descarregar-nos el llibre, fer fotos d’un escrit rellevant per enviar-nos el missatge, fer totes les entrevistes amb el mòbil apagat, mirar l’entorn…