Operació Sicló: matar Franco, el dictador del testicle únic

Potser algú de vosaltres encara recorda Els ambaixadors, aquella fantàstica novel·la amb què Albert Villaró (la Seu d’Urgell, 1964) va guanyar el premi Josep Pla el 2014. Diuen els entesos que és una de les més ambicioses i interessants que duen associat el nom de l’homenot empordanès. Sigui com sigui, en aquella obra Villaró va demostrar un talent brutal per a la creació de les ucronies i ens presentava una Catalunya que havia aconseguit la independència amb els fets d’octubre del 1934, quan el general Batet s’havia mantingut fidel al poble de Catalunya. Com a resultat del pèssim veïnatge amb Espanya, el 1949 els espanyols governats per Sanjurjo es proposaven de llançar una bomba atòmica sobre Barcelona, un pla que destaroten els membres de l’Oficina d’Intel·ligència que compten amb un Josep Pla fent d’agent doble a Madrid, un Andreu Nin infiltrat en l’òrbita soviètica però a sou també dels americans i sobretot amb un personatge fascinant: mossèn Farràs, un patriota criat a mig camí entre els Pirineus i les Valls Neutrals d’Andorra que es converteix en el dirigent d’un grup que ho té tot en contra però que acaba triomfant en el seu propòsit d’evitar la catàstrofe nuclear.

Bé, doncs mossèn Farràs és de tornada. I per la porta gran. La nova novel·la de Villaró es diu El sindicat de l’oblit i té un doble pla temporal: el 1975 i el 1936. En aquesta ocasió, Farràs haurà de fer examen de memòria (i potser també de consciència) davant un grup secret autònom que forma part del sistema d’intel·ligència de la República Catalana. A aquests joves els haurà d’explicar en què va consistir l’operació Sicló del 1936, el pla executat per Farràs per a eliminar Franco, i veure si això pot servir d’alguna cosa amb el problema actual: unes forces soviètiques que ja governen a Catalunya però que volen controlar tot el sud d’Europa i, per descomptat, diluir els tres estats existents (Catalunya, Espanya i Portugal) en una sola federació ibèrica que ajudi a fer més pinça contra els americans. Embolica que fa fort.

‘No m’agrada explicar les novel·les perquè penso que s’han d’explicar per si soles, però sí que quan vaig acabar Els ambaixadors em vaig adonar que hi havia un aspecte que s’havia tocat molt de rampellada i que potser podia explicar-se millor: l’atemptat contra Franco. A la novel·la el pateix el 18 de juliol de 1936 quan s’estavella el Dragon Rapide i ara sabrem el paper que hi va tenir mossèn Farràs.’ Villaró assegura que no hi ha una continuïtat entre les obres encara que comparteixin el personatge, el qual, segons ell, ara és molt més crepuscular.

La novel·la té punts d’humor marca de la casa, com per exemple el mateix nom de l’operació per a liquidar Franco: operació Sicló. ‘Com tots sabeu, un sicló és un animal al qual li falta un testicle, bé perquè l’ha perdut, bé perquè no ha sortit de la bossa. En aquest cas, es diu que Franco i Hitler eren siclons com a resultat de les ferides de guerra rebudes durant la trajectòria militar.’

La novel·la de Villaró apareix en el mateix moment en què Joan-Lluís Lluís també presenta un magnicidi contra Franco en la novel·la guanyadora de l’últim premi Sant Jordi, Jo sóc aquell que va matar Franco. ‘Vaig començar a escriure el llibre fa dos anys, i de vegades passa que els escriptors captem alguna cosa, alguna flaire, i passen aquestes coses, però vaja, les circumstàncies no són tan inversemblants si som en un país en què a un raper mallorquí l’envien tres anys i mig a la presó per cantar contra el Borbó, un fet que hauria de ser inadmissible. Potser no estem desencaminats i la presència de la dictadura no és gens allunyada.’

L’escriptor andorrà explica unes quantes coses més sobre la novel·la. De mossèn Farràs, el protagonista, ens diu: ‘És un eco del meu pare, que va ser militant d’Unió Democràtica i que després de la guerra i amb tota la recança del món va acabar tenint una vida marcada per la repressió, però que era un republicà ferotge que només deia penjaments que no es poden reproduir contra el rei emèrit.’

Evidentment, tornen a aparèixer elements metaliteraris en forma d’homenatge. Per exemple, l’actual director de l’oficina d’informació és ni més ni manco que Tísner. I és clar, cal recordar que Avel·lí Artís va ser el creador d’una de les millors ucronies de la literatura contemporània: Paraules d’Opoton el vell. Torna a aparèixer Josep Pla, ara a Londres com a corresponsal de L’Avantguarda, i fins i tot reapareix Andreu Nin. I sorpresa de les sorpreses: Lorca, que no ha mort sinó que torna el 1975 de l’exili després que a Espanya hi hagi hagut una revolució dels clavells que és un homenatge a la del 1974 a Portugal. ‘A Espanya li hauria anat molt millor amb una revolució com la portuguesa que no amb aquesta espècie de transició. No hi hauria tants problemes com hi ha ara’, diu l’escriptor.

I posats a fer, com és la Catalunya de 1975 inventada per Villaró? ‘D’entrada, el president de la República és Pere Ardiaca, que va ser un dirigent prosoviètic real dels anys vuitanta. I tenim una ERC que això no ho acaba de veure gens clar i vol revertir aquesta tendència.’ D’alguna manera és com si a ERC s’hagués imposat el sector dels germans Badia (els dirigents republicans al servei de la policia assassinats pels pistolers de la FAI; alguns historiadors apunten que el president Companys en va ser còmplice per les divergències polítiques i també per afers sentimentals) i aquest sector volgués, amb petites accions, desestabilitzar la proposta de federació ibèrica soviètica.’

En tot això, és clar, hi ha també un envelliment del personatge principal de Villaró. ‘Ara mossèn Farràs té 61 anys, està malalt, cansat, viu a Tor molt tranquil·lament a la casa pairal reconvertida en fonda i, si ha de tornar al servei actiu, ho fa, però no d’una manera entusiasta, sinó perquè no li queda més remei i perquè el sentit del deure li pesa més que ell.’

Un dels encerts de la novel·la, precisament, és el tema de la llengua, especialment cuidat en el cas d’aquest personatge. ‘Doncs això no ha estat planificat. Farràs parla com ha de parlar i els joves tenen un altre registre. La feina del novel·lista és intentar escriure d’acord com ho farien els seus personatges i d’una manera molt natural. Ha de fluir de la millor manera possible i això és important.’

La novel·la arriba en un moment dolç per a l’escriptor. Columna recupera la novel·la Obaga quinze anys després, es preparen traduccions de les seves obres i Els ambaixadors apareixerà en castellà a Booket, la qual cosa confirma el procés d’internacionalització de l’escriptor. Ell, mig de broma, mig seriosament, diu: ‘En cas de possibles querelles de gent que estigui mancada del sentit de l’humor i que pensi que no podem fer literatura amb Franco, jo sóc andorrà. Ho dic per allò d’internacionalitzar conflictes.’ De moment ens quedarem amb la ucronia tot somniant a fer realitat la utopia.