Operació Salellas, l’altra cara de la moneda barcelonina

Avui el PSC governa les deu ciutats més poblades de Catalunya, llevat de Badalona (on mana el PP) i de Terrassa (on mana Jordi Ballart, independent però ex-militant del PSC). No hi ha cap govern independentista fins a l’onzena, Girona, on ha nascut un tripartit format per Guanyem (amb la CUP dins), Junts i ERC. És un pacte força excepcional. L’han forjat mentre, arreu de Catalunya, la consigna de les direccions semblava ordenar que es generalitzessin els acords amb els socialistes. En viles com Lliçà de Vall, Roses o l’Ametlla de Mar, Junts i el PSC han pactat per arrabassar la batllia als republicans, que hi havien guanyat en vots. A Girona, Gemma Geis, candidata de Junts, podria haver fet batllessa la socialista Sílvia Paneque, que va ser la més votada. No ho ha fet. Els equilibris gironins no són del tot extrapolables a la resta del país, però hi ha detalls que sí que van més enllà de la ciutat.

La diferència estratègica de Junts a Girona té a veure, en primer lloc, amb el pes emocional que encara hi té la figura del president Carles Puigdemont. També hi ha influït la patacada de Geis, que ha perdut la meitat dels vots del partit. Fa quatre anys, Marta Madrenas va ser primera amb 9 regidors i 13.400 vots. Geis ha estat tercera amb 6 regidors i 6.900 vots. Lliurar l’ajuntament al PSC era una jugada massa arriscada, en una ciutat on l’independentisme supera amb escreix la majoria absoluta (17 regidors, 3 per damunt del llindar) i l’unionisme, en canvi, fins i tot sumant-hi Vox, resta a 4 regidors d’arribar-hi. Oimés a la ciutat d’un ex-batlle independentista que continua a l’exili, sis anys després del referèndum. A Girona hi ha passat com a Berga, conegut bastió cupaire: la suma dels socialistes i Junts era possible (en el segon cas, es va estudiar amb el suport d’un grup independent), però poc sostenible simbòlicament.

Això explica, en part, per què Junts no ha explorat una alternativa. El mèrit del tripartit, en canvi, es deu essencialment a la fórmula de Lluc Salellas, nou batlle de la ciutat. La recepta ha estat la transversalitat. Guanyem va néixer fa cinc anys i es va presentar amb els drets de la CUP, però Salellas n’ha pilotat un allunyament formal i discursiu, per més que els anticapitalistes s’apropiïn la victòria. En la llista hi conflueixen, a més dels cupaires, l’escissió socialista Moviment d’Esquerres, el Comú de Girona i Som Alternativa. Enguany, a més, n’han signat el manifest de suport l’ex-batllessa Anna Pagans, independent pels socialistes, i ex-regidors del PSC, ICV, ERC i CiU. Salellas mateix ho reivindicava: “Molta gent de Quim Nadal avui dóna suport a Guanyem Girona”. A l’acte final, encara va rebre el suport de l’ex-candidata i regidora republicana Maria Mercè Roca i el d’Assumpció Puig, que havia de ser el relleu de Madrenas però va renunciar-hi per discrepàncies amb la secció local de Junts.

Salellas mateix ha reivindicat la victòria de Guanyem com una victòria del món cupaire. En un piulet, l’endemà de les eleccions, va enumerar una llista dels resultats electorals “de les candidatures vinculades a la unitat popular en els últims vint anys”. Primer esglaó: un 1% el 2003. Últim: un 23% enguany. La traducció no és falsa –unitat popular és un concepte prou difús–, però és molt inexacta. El programa i l’acord de govern són socialdemòcrates. Les grans transformacions que va explicar ahir Salellas són: “Que la ciutat s’activi, que hi hagi una transformació urbana, que l’economia es diversifiqui, que el dret a l’habitatge estigui garantit i moltes altres coses”. L’empat a 8 regidors amb el PSC semblava gairebé un tall per la meitat dels resultats històrics de Nadal. Salellas mateix va dir durant la campanya que, si l’alcaldia era independentista, podia negociar amb el PSC. Fos una tàctica electoral o no, l’apel·lació als votants socialistes ha estat nítida durant tota la campanya.

El discurs de Salellas en l’eix nacional també esmena la duresa retòrica. La nit electoral va dir que Girona havia votat un govern independentista, però després, amb l’acord ja segellat, ha anat matisant la posició. Diumenge ja va dir que Girona no pot abandonar “una majoria social àmplia que hi ha en aquest país perquè Catalunya pugui decidir les polítiques que vol en el seu futur”. “Aquesta línia, que és majoritària, molt superior al 52%, no la defensa el PSC”, va dir. La contraposició continua essent el PSC. La missió és repescar el socialisme catalanista, tal com ha pretès Oriol Junqueras a escala nacional, però municipalment. Ahir, Salellas va afegir-hi un reclam d’autocrítica que apuntava cap a aquesta direcció. “Toca deixar algunes paraules, alguns estirabots, alguns conflictes permanents que hi ha a l’alta esfera política i posar-nos a treballar des de baix. Des del carrer, des de les institucions més properes”, va dir, “i sobretot demostrar que l’independentisme és pensat per a millorar la vida de la gent”.

Si aquestes eleccions havien de servir per a superar l’eix nacional en l’aritmètica dels pactes, hi ha dues excepcions clamoroses. Barcelona i Girona. Dues cares d’una moneda que encara brilla, malgrat tot. A la capital, Ada Colau va decidir declarar que el PSC, el partit contra el qual van néixer, també, els indignats, és millor que no pas Junts i ERC. Ja ho havia fet, però aquesta vegada no ha estat ni per a tenir la batllia ella, sinó per a regalar-la amb el suport del PP. El missatge és més solemne. Més profund. El suport de Colau i del PP a Jaume Collboni s’ha fet sense cap concreció pública. Els votants no han sabut ni les condicions, ni les contrapartides, ni amb prou feines la composició del cartipàs. A Girona, en canvi, ja abans de la investidura se sabia exactament l’organigrama de govern i les competències de cada cartera. L’acord inclou una regidoria de llengua per a Junts. Collboni no duia al programa ni una sola mesura per a revifar el català.

Els comuns, que no han entrat al consistori gironí, han escenificat definitivament que només opten al vot unionista. Fins i tot a Barcelona, on el vot independentista que no veia malament les polítiques de Colau havia estat decisiu per a ells. Mentrestant, de Girona estant, Salellas cerca maneres noves d’eixamplar la base. Un bloc que es constreny. Un bloc que vol créixer, malgrat totes les renúncies. Tots dos, Barcelona i Girona, casos especials. Però que diuen alguna cosa sobre el rumb del país: l’eix nacional no se’n va.