Operació Marchena: així han acabat emblanquint l’ariet judicial del PP

Quan, fa deu dies, es va fer públic el repartiment de jutges entre PP i PSOE en el màxim òrgan de govern del poder judicial espanyol, es va difondre la idea que ajudaria a estovar el tribunal que jutjarà l’1-O. El principal argument era que el jutge Manuel Marchena, considerat per alguns l’arquitecte de l’estratègia de càstig contra els independentistes –que s’ha estavellat a Europa i que ha vulnerat drets fonamentals a l’estat espanyol–, no podria prendre part en el judici. Marchena, com a candidat del PP, seria el president del Consell General del Poder Judicial; en canvi d’això, el PP acceptava una majoria de vocals designats pels socialistes en aquest organisme: 11 a 9. Amb aquest càrrec, Marchena no podia presidir el judici de l’1-O al Suprem, per incompatibilitat. El substitut previsible, Andrés Martínez Arrieta, era presentat aleshores com ‘un moderat’, tot i que ja havia rebut alguna estirada d’orelles del Tribunal d’Estrasburg. Però tot això es rebenta amb la filtració d’uns missatges de WhatsApp d’Ignacio Cosidó als seus col·legues del PP al senat.

Crida l’atenció que tot un ex-director general de la policia espanyola com Ignacio Cosidó, empastifat per l’activitat de les clavegueres de l’estat contra l’independentisme, hagi estat tan imprudent d’enviar un missatge de WhatsApp a 146 senadors vantant-se de controlar, ‘des de darrere’, la sala segona del Suprem, la sala penal encarregada de jutjar els presos polítics; i de dir que, gràcies a l’acord, podrien ‘presidir’ la sala 61, la sala especial que té l’atribució d’il·legalitzar partits polítics. I que ho afirmi justament quan Pablo Casado va clamant la il·legalització dels partits independentistes. Era estrany que ho fes córrer, Cosidó, i que fos un diari com El Español que acabés filtrant el missatge.

L’escàndol era enorme, perquè revelava fins a quin punt els partits espanyols fiquen la mà en l’organització i el control de la cúpula del poder judicial espanyol. Esclatava el mateix dia que el Consell d’Europa advertia Espanya, per cinquena vegada en tres anys, que incompleix les recomanacions sobre el manteniment de la independència judicial i contra la corrupció. Justament és el sistema de designació dels jutges el punt del funcionament de la justícia espanyola més polèmic i més criticat a Europa. I una filtració com aquesta sacseja el sistema, el fa més evident a la llum de l’opinió pública. De seguida van arribar peticions perquè Manuel Marchena renunciés a presidir el CGPJ; no es podia aferrar al càrrec després de tot això. I l’endemà Marchena pren una decisió que aclareix el panorama, i el situa en els termes que el PP volia realment abans de començar a negociar amb el PSOE.

Marchena, ‘l’independent’
Marchena fa públic un comunicat en què diu que renuncia a presidir el CGPJ ‘per les notícies difoses aquests últims dies’. No abans. Com si fos arran del WhatsApp de Cosidó que descobrís que hi ha control polític. I en el comunicat afirma: ‘No he concebut mai la meva tasca jurisdiccional com un instrument al servei d’una opció política.’ Es presenta com un jutge que manté la seva independència i que deixa retratats PP i PSOE com a partits que fan ingerències en el poder judicial. I no gosa qüestionar-lo ningú: és un jutge independent, i fins i tot el president espanyol, Pedro Sánchez, el lloa públicament en la sessió de control al senat.

De manera que Manuel Marchena renuncia a un càrrec com el de president del Consell General del Poder Judicial. Aquesta renúncia li torna a obrir una porta que, segons una determinada premsa madrilenya, no havia volgut tancar mai: la que li permet de presidir el judici als presos polítics. Una posició que no havia volgut abandonar mai, i que tot aquest gran embolic li permet de recobrar. Però encara més. Res no s’ha mogut, tot ha tornat a lloc: Marchena manté la posició privilegiada i de control del judici a l’1-O; la renovació del CGPJ resta congelada per l’anunci del PP del trencament del pacte amb el PSOE; i el polèmic i intransigent Carlos Lesmes manté, de moment i mentre no hi hagi cap nou acord, la presidència del Suprem i del CGPJ. Tot és on el PP volia.

I no tan sols això: la jugada de la filtració del WhastApp ha permès que Marchena, que és segurament el magistrat més polititzat de tots els del Tribunal Suprem, torni a controlar el judici als presos polítics amb una imatge emblanquida, tant per part del PP com del PSOE. Cap dels dos grans partits (i molt menys Ciutadans) no el discuteix. Per al tripartit del 155 és un gran professional, un jutge independent. I la immensa majoria de mitjans espanyols reprodueixen aquesta idea: el dolent és Cosidó, allò que cal blasmar és la potineria dels partits. I els partits que potinegen alimenten aquesta mateixa lectura. Tot plegat perquè mirem el dit i no la lluna: Marchena, el que tenia el malnom de ‘l’ariet judicial del PP‘, el ponent de la sentència contra Atutxa que Estrasburg va condemnar, el qui va rebaixar la condemna a Matas, l’avalador del fiscal Maza, l’amic d’Acebes, ara és un jutge independent.

La crisi de credibilitat de la justícia espanyola s’agreuja amb aquest nou escàndol, que ve després de sentències condemnatòries del Tribunal Europeu de Drets Humans, després del disbarat del Suprem amb l’impost hipotecari. Però és clar que, de moment, Marchena torna a controlar la sala segona del Suprem. I que ara no el controlarà solament ‘des de darrere’: també des de davant.