L’Onze de Setembre, la Diada Nacional de Catalunya, ha estat històricament un dia de reivindicació nacional. No obstant això, enguany arriba en un moment de profund descontentament. La ciutadania, cansada de la inacció política, les divisions internes entre els partits i la manca de consens, veu com els atacs a la llengua catalana i l’avanç del feixisme amenacen no solament el somni de la independència, sinó també la supervivència cultural.

Aquests darrers anys, hem estat testimoni d’un desgast progressiu del moviment independentista. Les grans mobilitzacions de l’Onze de Setembre, que havien estat una expressió clara de la voluntat popular, avui no poden amagar la frustració que s’ha instal·lat entre molts ciutadans. La divisió política i la incapacitat d’articular una estratègia comuna per a assolir la independència comprometen no solament el futur polític de la nació, sinó també la preservació de la seva identitat.

Una de les principals preocupacions és la situació de la llengua catalana, sotmesa a un atac constant no tan sols a Catalunya, sinó a tot el territori dels Països Catalans. Les retallades en drets lingüístics, les normatives que afavoreixen l’ús de l’espanyol a les institucions i les polítiques educatives que redueixen la presència del català a les escoles representen una greu amenaça per a la supervivència de la llengua.

Aquesta ofensiva política i cultural vol debilitar l’element vertebrador de la nació catalana. És per això que la defensa de la llengua ha de ser una prioritat, i la mobilització ciutadana és l’única via efectiva per a aturar aquests intents de genocidi cultural.

A aquesta situació s’hi afegeix l’arribada del feixisme a les nostres institucions. Moviments d’extrema dreta que abans semblaven marginals van guanyant cada vegada més poder i legitimitat. El discurs de l’odi, la xenofòbia, i la repressió contra els drets col·lectius i individuals han tornat a emergir amb força.

Davant d’aquests reptes, els partits polítics, amb les seves lluites internes, semblen incapaços de liderar el canvi necessari. És el poble organitzat, unit i determinat, que té la força per a aturar l’avanç del feixisme, defensar la llengua i la cultura catalanes, i portar Catalunya cap a la independència.

La història ens ensenya que la força del poble és l’únic motor real de canvi. Ho va recordar Abraham Lincoln en el seu famós discurs de Gettysburg: “Que aquest govern del poble, pel poble i per al poble no desaparegui de la Terra.” Aquesta afirmació ens recorda que el veritable poder democràtic ha d’estar a les mans de la gent, i que només amb una ciutadania activa i mobilitzada es poden garantir els drets i la llibertat.

El descontentament actual no ha de ser vist com un obstacle, sinó com una oportunitat per a actuar. “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble,” advertia Joan Fuster. Aquesta màxima és més vigent que mai. La força col·lectiva del poble ha de pressionar els partits polítics, exigint-los que es moguin cap als objectius comuns, perquè sense aquesta pressió el canvi no arribarà.

Aquest Onze de Setembre no pot ser una commemoració més. Ha de ser una crida urgent a l’acció, a la unitat i a la resistència. La independència de Catalunya i la preservació de la llengua i la cultura catalanes depenen de la força del poble. És només el poble que pot empènyer els partits a moure’s i portar el país cap a un futur més just, lliure i ple d’oportunitats.

Quan la ciutadania s’uneix i es mobilitza, res no la pot aturar. La Diada d’enguany ha de ser un moment de reflexió i acció, en què es posi en relleu que la força col·lectiva és l’única via. Amb un poble unit, alegre i combatiu, com ens va ensenyar Vicent Andrés Estellés, el futur és a les nostres mans.