03.09.2019 - 21:50
S’acosta un nou Onze de Setembre i m’assalten tots els dubtes. No perquè no vulgui la independència, ben al contrari, la volia i la vull, abans i sempre, però per a contribuir a fer un món nou, no per a repetir els mals dels països ja existents. Dels països i dels partits polítics que els governen, per a ser més precís. Arran de la manifestació de la Diada del 2012 (la més imprevista de totes) s’havia instal·lat en una part del poble català un imaginari segons el qual l’objectiu de capgirar la història era possible. Però aquest imaginari és difícil de mantenir, es va esmicolant i ja no sé si el podrem recuperar.
La primera causa d’aquest imaginari de llibertat que trontolla és, òbviament, l’existència d’un estat repressor i de tots els seus sequaços: ells amb ells es diuen demòcrates, però és mentida. Ho sé perquè avantposen la llei a la democràcia. És a dir, creuen que és lògic –si la llei ho dicta– de demanar permís als governs per salvar vides o per organitzar referèndums. No, no comparo pas la tragèdia de les morts al Mediterrani amb la qüestió catalana, no se m’escapen les diferències substancials, només apunto que l’arrel és la mateixa: si hem d’estar emmordassats pel que diuen els partits polítics que hi ha al servei dels interessos dels diners o podem actuar amb la lògica de la raó. Quan la raó i la llei van pel mateix camí, eureka!, però quan la llei coacciona la raó democràtica, cal violentar-la.
Però el desencís no prové només d’aquesta gent, d’ells ja ens ho podíem esperar. Els qui engarjolen demòcrates i els qui menteixen sobre les hòsties que han repartit els seus cossos policials no tenen fre. És una carcinosi antidemocràtica que s’estén. El problema sobrevingut és quan els qui han de defensar la raó de la democràcia, els partits que tenen presos polítics a les garjoles espanyoles, porten a terme estratagemes que, més que caminar cap a un nou món, reprodueixen actituds servils i corporatives, les de sempre.
Un dels exemples més malaurats és de comprovar que els partits polítics independentistes treballen, primer de tot, per a ells mateixos, no per a un objectiu comú i elevat. Un cas que pot semblar anecdòtic: el PDECat (o Junts x Cat, que jo ja em perdo amb les derives dels noCiUs) col·loca com a consellera d’Infraestructures i Comunicació al Consell Comarcal de la Conca de Barberà l’antiga alcaldessa d’un municipi que, a les darreres eleccions municipals, ha quedat sola a l’oposició. Alguna cosa malament devia haver fet si perd el suport de la ciutadania, no? El seu partit, però, la rescata, no en benefici del país, sinó en benefici del partit. En la legislatura anterior havia ocupat la responsabilitat de cultura en el mateix consell comarcal. Preparació específica per a totes aquestes responsabilitats, les d’abans i les d’ara? Cap de coneguda. No es busquen els millors, protegeixen els seus.
Pot semblar anecdòtic, he escrit, però si això passa en indrets de poca importància estratègica, com un consell comarcal, ja ens podem imaginar què passa a les grans ciutats i a les institucions de pes. És només per aquesta autoprotecció que pot explicar-se que a la Diputació de Barcelona els de Junts x Cat hagin pactat amb els socialistes del 155. Pel bé del país? És car que no: a la diputació hi ha moltes persones que treballen perquè són del partit, no perquè estiguin preparats per a construir un país nou; i diferent. Si els postconvergents no defensen la dignitat dels seus presos i pacten amb els qui han col·laborat en la ignomínia, ho hem de fer nosaltres?
Una altra cosa. Si els partits que ens han de conduir a la República només miren per ells, si no busquen la gent més preparada, si no planifiquen el futur d’un país diferent, què fem? Un altre exemple, també de la Conca: l’ajuntament de Montblanc, comandat per ERC, juntament amb més institucions que es diuen independentistes, subvenciona cada any un congrés de l’Institut Nova Història, aquests que vénen a ser com la FAES catalana. Ho expresso amb massa extremisme, ja ho sé, però és molt trist que alguns catalans donin crèdit a aquest grup. Els Bilbeny i companyia diuen que hi ha una conjura per a ocultar la catalanitat d’alguns personatges històrics. Les proves que donen no s’aguanten, però això en el fons és el fet menys important. El que resulta tràgic és que un país com el nostre no sàpiga que els contubernis historiogràfics, si existissin, serien molt poc importants. Els complots realment decisius són els que porten a terme jutges, policies, militars i presidents del govern. I tràgic també que ajuntaments com el de Montblanc, en comptes de contribuir a fortificar una futura universitat republicana, tan mancada de recursos, donin ales als qui venen estupefaents per a independentistes rabiosos.
I, encara que el text em quedi massa llarg, no puc deixar de treure a col·lació una última cosa. Potser la més cabdal. Algú em podria explicar per què el president de Catalunya diu que vol acollir les persones salvades al mar, si el seu conseller d’Interior no suporta els manters de Barcelona? Si Miquel Buch i Jaume Collboni (la sociovergència, un altre cop) tenen com a prioritat perseguir i reprimir els immigrants que ja tenim aquí, no deu ser perquè el país que volen els convergents i els socialistes (i Ada Colau, que ens ha engaltat una coalició enverinada) s’assembla massa als països europeus racistes, repressors i capitalistes? Si els polítics de tot el ventall no saben com tractar els manters, com podem confiar que puguin construir una república igualitària?
Si voleu que us digui la veritat, que el president de la Generalitat i el del parlament es barallin als mitjans ja no em preocupa. Fa dies que sabem que els dos partits del govern no s’entenen. I volen que els ciutadans ens posem al costat de l’un o de l’altre. Jo no sé què fareu vosaltres, però cap dels dos no comptarà amb el meu suport. Primer haurien de mirar per a tots nosaltres, sense tenir aquesta cura perversa cap als seus militants i correligionaris. I, segon, haurien d’explicar quina mena de país volen construir i quines estratègies fan servir, des de l’ajuntament més petit fins a les més altes institucions. Si és que ho saben, és clar.
S’acosta un nou Onze de Setembre i m’assalten tots els dubtes. I, amb tot, encara confio que la raó democràtica emergirà entre tants interessos privats i evanescents.
