18.07.2022 - 21:40
De Faro a Marsella, una nova onada d’incendis s’acarnissa amb el sud-oest d’Europa. Som davant allò que els bombers consideren incendis de cinquena generació: una simultaneïtat de grans incendis que posen en escac els sistemes d’extinció i en alguns casos arriben a amenaçar nuclis urbans.
Això que passa aquests dies a Europa és un fet extremadament inusual. La cosa preocupant és que amb prou feines és un preàmbul d’allò que viurem d’ací a uns quants anys. Ara ho considerem anòmal, però passarà a ser la nova normalitat. Quan d’ací a uns deu anys o quinze recordem la campanya actual, segurament ens semblarà lleu en comparació.
Per què és una campanya inusual?
L’any passat vam publicar un estudi en què especificàvem, per primera vegada, les diferències entre les piroregions europees. Vam estudiar com i per què varia espacialment i temporalment la temporada d’incendis a l’Europa mediterrània. Els resultats que vam obtenir ens permeten de determinar per què la campanya actual d’incendis és extremadament anòmala:
Incendis fora de temporada
Ni a Portugal ni en moltes zones del sud de l’estat francès no és habitual que hi hagi grans incendis en la primera quinzena de juliol. L’estrès hídric d’estiu és al punt màxim a final d’agost, per la qual cosa els incendis a començament de l’estiu no eren ni freqüents, ni extrems. Fins ara, els grans incendis durant la primera quinzena de juliol tan sols eren comuns en el llevant peninsular: zones més àrides en què la vegetació es torna inflamable abans.
Europa es va tornant àrida arran del canvi climàtic i de l’abandonament rural, fet que homogeneïtza el paisatge i el fa uniformement sec i l’allisa per sota. Això causa l’avançament de la temporada d’incendis.
Intensitat creixent dels focs
Els incendis actuals ja no es poden extingir. Es moren per inanició (han cremat tot allò que hi havia per a cremar) o perquè plou. Són incendis que alliberen la mateixa energia que una bomba atòmica, o més d’una, i tota la tecnologia d’extinció fa curt per ofegar-los. Els focs són com més va més grans: la mida mitjana dels incendis que no es poden contenir augmenta, i això passa perquè són més intensos.
En el moment d’escriure aquest article, s’estima que un dels incendis a la Gironda (estat francès) pot cremar vora 8.000 hectàrees. Seria l’incendi de més extensió d’aquests darrers trenta anys a l’estat francès i el tercer d’ençà que va començar el registre gal el 1973. Passava una cosa semblant en l’incendi a la serra de la Colobra (Zamora) d’ara fa unes setmanes: va fregar la grandària dels incendis més grans registrats mai a l’estat espanyol.
Simultaneïtat d’incendis d’alta intensitat
No és la primera vegada que veiem focs de cinquena generació. Els anys 1978 i 1985, per exemple, hi va haver més de cent cinquanta grans incendis a l’estat espanyol. La cosa inusual d’enguany no és el nombre de grans incendis, sinó que n’hi ha de molt intensos simultàniament. A més, la simultaneïtat d’incendis no passa tan sols en l’àmbit espanyol, sinó que tot el sud-oest d’Europa és en aquesta situació. I s’espera que el Regne Unit entri en onada de calor, un fet que podria portar els grans incendis també a les plujoses illes britàniques.
Un problema de salut pública
Per desgràcia, sabem que la freqüència i la intensitat de les onades de calor creixerà amb el canvi climàtic. Durant aquests episodis, la mortalitat augmenta perquè l’organisme es descompensa, cosa que afecta sobretot la gent gran o amb patologies prèvies.
Durant les onades de calor també empitjora molt la qualitat de l’aire a causa dels incendis forestals. Les imatges del Meteosat ens mostraven, per exemple, com el fum dels incendis a les Landes arribava fins a la costa cantàbrica espanyola.
La inhalació de fum és un altre factor que contribueix a l’excés de mortalitat en onades de calor; és considerat el responsable de 417 morts en els incendis de Sidney del 2019.
El perill de les onades de calor continuades
Durant les onades de calor creix el potencial dessecant de l’atmosfera i ens trobem que moltes plantes s’assequen, per la qual cosa alliberen més energia quan es cremen.
També baixa la humitat del sotabosc, cosa que facilita que els incendis es propaguin. Les zones més humides, que normalment farien de tallafocs, com ara el fons de les valls, són tan seques com les del seu voltant. És a dir, el paisatge es torna uniformement sec.
L’atmosfera dessecant també fa créixer la intensitat dels incendis forestals, cosa que els fa més intensos. Per tant, la columna eruptiva de l’incendi pot arribar a grans altures per l’atmosfera, la qual cosa pot augmentar els corrents i el transport de cendres.
Què hem d’esperar en el futur?
El cinturó dels incendis s’expandeix en latitud i en altitud. Els grans incendis en zones d’Europa on fins ara eren rars, com ara el Regne Unit i Escandinàvia, són com més va més comuns. Les zones de muntanya, com ara els Alps i el Pirineu, són com més va més inflamables.
L’època en què els incendis s’apagaven amb aigua s’ha acabat. Veiem el resultat de dècades de deixadesa en la gestió del territori i d’inacció climàtica. Veiem el vídeo promocional de la pel·lícula del futur que deixem als nostres fills i néts.
Víctor Resco de Dios és professor d’enginyeria forestal i canvi global a PVCF-Agrotecnio, a la Universitat de Lleida. Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
