30.04.2022 - 21:30
Els pensaments són com un teatre íntim que mai deixa de sorprendre’ns i fascinar-nos. Poden destarotar-nos, estimular-nos o bé empènyer-nos cap a l’acció o fins i tot les llàgrimes. De la mateixa manera que certs pensaments poden desencadenar emocions, aquestes també en poden suscitar: els sentiments influencien el contingut del nostre teatre mental.
Les imatges i frases efímeres que ens ocupen la ment formen, sense cap mena de dubte, una part integral de la nostra vida. Les estimacions de transicions en l’estat cerebral mostren que podem tenir entre quatre i vuit pensaments per minut: fins i tot tenint en compte els períodes de fatiga o apatia –i els d’observació, lectura o escolta–, això es tradueix en uns quants milers de pensaments cada dia.
Tanmateix, diversos trastorns psicològics causen alteracions importants en el flux del pensament. Els estats maníacs, els dèficits d’atenció i l’ansietat solen augmentar-lo, per exemple, mentre que la depressió i la demència poden reduir-lo.
Els pensaments espontanis
Molts pensaments poden classificar-se d’espontanis o involuntaris. Són pensaments que sorgeixen dins la ment mateixa; és a dir, que no són produïts deliberadament ni són invocats conscientment quan fem memòria. Aquests pensaments espontanis poden ser idees o intuïcions derivades d’una situació immediata, pensaments intrusius relacionats amb preocupacions concretes o bé “associacions lliures” que fa la ment quan divaga. Uns altres pensaments espontanis inclouen els records autobiogràfics relacionats amb experiències recents.
D’on provenen els pensaments espontanis? És evident que, com a idees evocades per allò que veiem i sentim, poden derivar d’estímuls del nostre entorn. Però els pensaments espontanis sovint sorgeixen quan som en un entorn relativament estable, com ara quan fem una passejada o viatgem en autobús: solen sorgir d’aquells bocins de frases, imatges, accions i informacions que farceixen la nostra memòria a llarg termini.
Aquests bocins corresponen a l’activitat de xarxes neuronals que solen estar inactives, però que, quan s’estimulen, s’activen simultàniament. És aleshores, una vegada entren en estat d’estimulació, que competeixen per l’accés a la consciència. La força competitiva d’aquestes xarxes depèn de la seva importància per a la situació, objectius, necessitats, interessos i emocions del subjecte. Pensem més fàcilment en aliments quan tenim gana, però també quan hem de preparar un sopar important.
Les emocions tenen un rol clau en diverses menes de pensaments espontanis. A tall d’exemple, els pensaments intrusius ens els imposen les emocions perquè ens centrem en informació d’alta prioritat, com ara amenaces, frustracions i oportunitats. L’ansietat, en aquest sentit, sol generar pensaments intrusius que ens alerten d’amenaces, siguin reals o imaginàries. L’estrès post-traumàtic, per la seva banda, pot causar flashbacks o pensaments obsessius (ruminacions).
Mentre que les emocions negatives ens instil·len una certa urgència, les emocions positives faciliten associacions més llunyanes i inusuals que poden promoure la memòria i la creativitat. L’eufòria i la passió, per exemple, solen donar lloc a l’optimisme i les idees imaginatives.
Les microemocions
Fins i tot quan no experimentem emocions fortes, les emocions febles o microemocions –com ara les preocupacions, els desitjos, la irritació, l’estrès, la sorpresa i l’interès– poden activar els pensaments espontanis.
A diferència de les fortes, les microemocions són breus, discretes i tot sovint inconscients. Aquestes microemocions generalment desencadenen micromoviments –com ara una lleugera tensió muscular i un canvi discret en l’expressió facial– que produeixen petites reaccions fisiològiques, per exemple la secreció d’adrenalina i respostes cardiovasculars.
El microestrès, per exemple, sol desencadenar pensaments i inquietuds de la mena “què passaria si…?” que alimenten l’ansietat i condueixen a l’insomni. Les microemocions de culpa o d’orgull, per la seva banda, desencadenen intuïcions morals sobre l’aprovació o desaprovació dels altres que resulten essencials a l’hora de desenvolupar un comportament prosocial. Les microemocions d’avorriment o de desig d’estimulació, al seu torn, poden empènyer-nos cap a la distracció i fins i tot, a la llarga, causar-nos dèficit d’atenció. Les microemocions d’interès, plaer o tristesa poden desencadenar pensaments creatius.
Les microemocions influeixen de diverses maneres els pensaments: capten l’atenció, sensibilitzen els sistemes sensorials per a notar coses relacionades amb el tema dominant, faciliten la recuperació de records i d’informació relacionada amb el tema en qüestió, etcètera. Al seu torn, les microemocions són desencadenades per percepcions o idees, sovint inconscients, que són prou importants per a activar subtilment els sistemes emocionals.
L’amígdala
Les emocions poden activar pensaments espontanis per mitjà d’uns quants circuits cerebrals centrats en l’amígdala, que forma part dels circuits cerebrals emocionals. Aquest centre emocional aprèn, per associació, el significat emocional dels nostres pensaments. A través d’aquestes associacions, l’amígdala desencadena certes emocions a partir dels nostres pensaments o bé, inversament, dirigeix la nostra atenció i pensaments en resposta de les nostres emocions desencadenes.
Quan el pensament evocat per una emoció és en si mateix una font d’emoció, es crea un bucle entre el pensament i l’emoció que acaba sostenint l’emoció. Aquest bucle emoció-pensament se sol aturar amb l’emergència d’una distracció o una altra emoció.
Els pensaments espontanis són pensaments motivats. Els sentiments empenyen constantment l’atenció, la veu interior i el teatre mental cap a qüestions específiques. Un control més bo de l’estrès, de les emocions i de les experiències quotidianes pot millorar la qualitat d’aquests pensaments espontanis i la satisfacció que ens aporten.
François Richer és professor de neuropsicologia a la Universitat del Quebec a Mont-real (UQAM). Aquest article es va publicar originalment a The Conversation.
