On són els meus robots?

L’any 1988 la companyia Kodak donava feina a 140.000 persones i era la gran empresa de fotografia de tot el món. L’any 2012, amb l’arribada de l’economia digital, la companyia va fer fallida. El substitut de Kodak va ser Instagram, que l’any 2012 era una empresa que donava feina a 13 persones. Pocs exemples com aquest per a entendre l’impacte de les noves tecnologies en les nostres societats, sobretot en el terreny de les feines. La digitalització, els robots, les màquines, destruint com mai llocs de feina. La darrera onada de pànic, l’hem viscuda amb la intel·ligència artificial ChatGPT, un chatbot capaç d’escriure i de parlar de manera tan creïble que pot robar la feina a periodistes, professors universitaris, conferenciants, geògrafs i més.

Una de les persones que m’ha ajudat a entendre més i millor aquest canvi és Jaron Lanier, enginyer, un dels pares de la tecnologia virtual i autor de llibres tan estimables com Who Owns the future, que tinc de llibre de consulta. Lanier no tan sols m’ajuda a entendre el fenomen, sinó que m’ajuda a enfocar-lo: “M’agraden les màquines i m’agraden els humans. És la relació entre màquines i humans que no m’agrada” Una frase que faig meva.

Encara recordo l’impacte que em va fer descobrir que el príncep anava nu davant el meu nas, passa que no el veia, colgat com era sota un mantra que jo, com tants més, repetíem: “Com vols que no ens agradi internet, si ens permet d’accedir a cultura, música, films, llibres, amics i amants de manera gratuïta? Abans havia de pagar molts diners pels discos i ara, en canvi, ho tinc gratuït. Visca la xarxa!” Gratuït?  diu Lanier. Des de quan? Cada mes paguem 20, 30, 40, 50 o 60 euros per tenir connexió a internet. No la tens pas gratis, la música. Sense pagar a Jazztel, Vodafone o algun d’aquests monstres, no tens accés a res. La diferència és que ara pagues als de la companyia de telèfon, i els músics no veuen cap euro. Ni els autors. Ni els escriptors. Tu pagues i ells no cobren. No seria millor, diu Lanier, que aquests 20, 30, 40, 50 euros anessin a parar als músics, autors, que llegim sense parar? Paguem on no toca. Res de gratuït.

Els músics no són els únics que treballen gratis. També ho fem tu i jo. Nosaltres som qui aboquem els continguts a la xarxa. Tot això que després ens agrada tant de llegir, comentar, compartir. Les fotos, idees, vídeos que ens anem passant, sense que ningú ens doni res a canvi. Lanier és el primer que em va ensenyar que el problema no és solament que perdem feines, sinó que les fem de manera gratuïta. La solució no es troba pas tant a obsedir-se per no perdre la feina (que també), sinó a cobrar per la que ja fas: proposa minipagaments cada cop que comparteixis un text, que carreguis una foto, que posis la cara per una app. Aportes contingut que la resta llegim i ens agrada? Cobra.

Lanier també m’ha ensenyat, sobretot, d’encertar la pregunta, més que no pas d’encertar la resposta. La Xina, com reaccionarà la Xina, diu ell, quan hi arribin fenòmens com el de Kodak i Instagram? Deixarà que caiguin de les empreses estatals 140.000 treballadors i siguin substituïts per 13 com va fer Occident, o hi reaccionarà de manera diferent, amb mentalitat, encara, d’economia planificada? Com és, es demana, que si és certa la teoria que tota nova tecnologia destrueix llocs de feina, però que en crea de noves –i que per tant no hem de patir–, com és que els joves cada vegada tarden més a anar-se’n de casa els pares? Fins i tot als Estats Units. I si la cadena s’ha trencat? Per què vam deixar que Internet 2.0 traslladés l’interès per les persones a empreses com Google, les úniques que ara hi guanyen diners, si són les persones que hi aboquen els continguts? Contra internet, o contra aquesta internet?

Com és, em demano jo, que m’he de conformar que, de robots tan sols en tinguin les grans multinacionals? Jo he de fer ara una guerra contra els robots? Però si sé que la perdré i que, amics,  a mi els robots… m’agraden!  El problema no és que hi hagi robots. El problema és que jo no en tingui cap. On són els meus robots, els que treballen per mi? No teníem abans ovelles, vaques i gallines? Doncs ara vull robots domèstics, que em cuidin la casa, i robots laborals. Jo ara he de plantar cara al ChatGP, aquesta màquina que deixarà sense feina els periodistes, o he de tenir un ChatGP que treballi per mi ajudant-me a fer peces, gràfics o a llegir milers de pàgines de sumaris judicials? Lluitar contra els robots? Ni boig. Al contrari: lluitar contra la manca de robots que siguin nostres.