On són les dones… grans?

L’altre dia ens llevàvem amb novetat dels Estats Units, en concret l’esperpent del debat electoral entre un president xaruc que amb prou feines s’aguantava els pets i un ex-president milhòmens no gaire menys vell i amb trenta-quatre condemnes penals encara calentes. Al país de les llibertats, amb permís del Madrid sobirà, hom parlava de “pànic” entre els qui havien posat calés en la campanya del primer, talment com accionistes que temen per una inversió fallida. Mentrestant, en el nostre fus horari, els qui vam néixer ahir ens demanàvem com era possible que la terra de les oportunitats hagi donat abans un combo de dos presidenciables al límit de la decadència, intel·lectual i moral l’un, física i mental l’altre, abans que no pas dues homòlogues mínimament menys malfactores i atrotinades.

Sobre el post-debat als nostres mitjans, em va cridar l’atenció les respostes dels experts als periodistes que expressaven la mateixa sorpresa: i Kamala Harris? Ui, replicaven molts saberuts, aquests quatre anys quines polítiques ha fet, en immigració i en feminisme? No re, un bluf. I la governadora de Michigan? Ui, no la coneixen ni a casa seua. I la Hillary Clinton? Ui, la veuen massa com un altre Biden. I la Michelle Obama? Bé, heu d’entendre que amb la presidència del seu home va perdre vuit anys de vida familiar i ara la vol recuperar. Ai. Ui. Heu d’entendre que. Sense saber jo res de política internacional, i de la nacional justet, em fa l’efecte que per més experimentades que siguin les senyores, els demanen tot de coses que amb els equivalents han resultat ser va, tira, tira. I que els mateixos poders empenyen les candidatures presidencials per la via clara i diàfana de la pasta, no se la juguen amb la mateixa alegria amb elles que amb ells. Però ja hem quedat que jo no hi entenc.

Moments com aquests també són indicadors de com de lluny que som de la igualtat plena, vull dir si et poses a pensar quant falta, perquè es doni la coincidència no només de dues candidates a presidir una gran potència, sinó d’una jaia senil entrebancant-se contra una delinqüent fatxenda de setanta-vuit anys. Ho veurà mai, la història de la humanitat? Mudo la pregunta: ho tolerarà mai? Si volem perdre una mica de temps amb la lupa del #notallmen, sempre es pot adduir que aquesta és una conjunció excepcional també per als hòmens, que es limiten a ser pioners d’un altre terreny conquerit. Però si parlem purament i simple de l’edat activa, entesa com una aspiració humana més, la falta de presència equivalent de dones de la tercera edat –es pot dir, tercera edat?– en posicions de poder canta més que mai.

Atès que les senyores tenen una esperança de vida més llarga, només per probabilitats ja haurien de superar la presència masculina sènior en tots els àmbits del manar. I qui diu esperança de vida, diu experiència de vida. Les velles –es pot dir, velles?– han tingut un contacte privilegiat amb les forces invisibles que fan rutllar el món mentre els senyors s’emporten el mèrit. I que difícil no deu ser, jo ja ho entenc, jubilar-se d’aquest lluïment. Fa quatre dies, l’independentisme va fer coincidir dos candidats de més de setanta-cinc anys a les eleccions per Barcelona, i aleshores ja vam quedar entesos que l’edatisme és un prejudici lleig, a banda d’injust, però la sensació per a moltes observadores era que es tractava de la mateixa pel·lícula una vegada més, i no sé valtros, xeiques, però jo ja tinc ganes de veure’n una de diferent.

Sí que la ficció (sense ciència-) ens ha donat alguna presidenta dels Estats Units gran, que tingués setanta anys a tot estirar, tot i que fent el paper fotocopiat dels rols masculinitzats dels seus homòlegs, d’això algun dia n’hem de parlar. També l’última de Borgen ens ha permès de gaudir d’una ex-presidenta danesa menopàusica –massa jove, per al tema que avui ens ocupa–, ventant-se les calorades abans d’una reunió amb un delegat xinès. No ens ho podeu fer, això, guionistes. No ens podeu ensenyar una punteta de la maduresa en dones dirigents, quan l’aventura tot just comença, i privar-nos de la continuació de veure septuagenàries i octogenàries al poder, de veure’n moltes, tantes com jaios ens hem hagut d’empassar des que tenim memòria fent tots els papers de l’auca en vestit i corbata. Tantes com calgui fins que ens hi acostumem de la mateixa manera que ens heu acostumat a veure hòmens arrugats com panses de protagonistes a les pantalles, i així puguem seguir les trames igual de despreocupadament, amb la mateixa inèrcia, relaxades.

Algú que no vulgui mareig deu pensar que si encara no tenim resolt el #onsónlesdones? –puntets de color esquitxats en fotografies de cimeres mundials, taules internacionals, congressos gastronòmics, cartells de festivals–, demanar-nos “on són les dones grans?” és massa demanar, i ja ni t’explico la fantasia boja de voler-ne de responsables de botons nuclears. Però som ambicioses, què vols fer-hi. Algunes amb poca sang ja ho som per les altres, i només demanem de viure prou per veure-ho: les notes de color que avui hem de distingir d’entre vastos camps de naps, veure com s’escampen i es fan velles i més sàvies i que encara continuen grimpant –sí, grimpant–, amb els cabells sense tenyir, alliberades, arrugades, operades de cataractes. Que n’hi hagi tantes a tot el món, i ara que se m’entengui la provocació, que fins i tot unes poques es puguin permetre el luxe de fer catúfols com un Biden, de ser velles verdes com un Trump, borratxes com un Juncker, narcisistes, sociòpates, degenerades, sonades, perquè encara hi ha qui pensa que per a merèixer-se la igualtat, les líders hauran de ser sempre, totes i a tot arreu, unes santes.