01.01.2019 - 21:50
Qui té nens petits a casa sap que, a més de tenir una font d’alegria, distracció i insomni continus, també té uns artistes en potència. Saber mantenir la creativitat que tenim durant els primers anys de vida, desgraciadament, només és a l’abast d’uns quants. El cas és que l’O. és (o està) altament creatiu i té un ritme de producció elevat. Un cop plenes les parets de casa vam enganxar alguns dels dibuixos a la porta d’entrada, per la part exterior, i a les portes dels veïns, amb consentiment.
Doncs bé, s’escau que un veí que no viu ni al nostre replà però que havia estat president de la comunitat fins fa poc i que deu viure amargat de fa molt, va decidir que aquell esclat artístic no es corresponia a la seriositat de l’escala i va arrencar tots els dibuixos. No va trucar el timbre i va suggerir de retirar-los, no, els va arrencar i estripar ell mateix. La pregunta de l’O. no va trigar a arribar, amb aquella veueta de qui encara no coneix la malícia: On són els meus dibuixos? La meva sensació de ràbia va trigar a anar-se’n.
Però quan encara no havia desaparegut del tot, ja va aparèixer el sentiment següent, fruit d’aquest pòsit cristià que ens impregna inconscientment: la compassió. ‘Pobre home, prou pena té de ser un amargat, no cal que a sobre li descarregui la meva ira.’ O encara més catòlicament: ‘Perdona’l, Déu meu, perquè no sap el que fa. Algú capaç d’arrencar els dibuixos tan alegres d’un nen petit, fins i tot si té la normativa a favor, és una persona que deu tenir el cor sec i que, per tant, mereix més compassió que no pas odi.’
Això em va fer recordar una conversa que vaig tenir fa uns quants mesos amb Lolita Bosch i Jordi Borràs, en què tot parlant sobre la violència vam acabar parlant també sobre la responsabilitat dels agressors i la manera com has de gestionar les emocions quan n’ets la víctima. Lolita Bosch em va dir que no sentia odi per qui li havia fet bullying quan era adolescent, però que tampoc tenia ganes de seure-hi a la mateixa taula. Jordi Borràs també em va dir que no sentia gens d’odi vers el policia espanyol que l’havia agredit i que l’única cosa que havia volgut era retenir-lo fins que no arribessin els Mossos. La conversa, si em permeteu la falca publicitària, va ser molt interessant i la podeu llegir al darrer número de la revista Dialogal.
Fent encara un altre salt endavant, a vegades penso en els (pocs) policies espanyols que són jutjats aquests dies per la violència policial del primer d’octubre. O en els Mossos atonyinadors de iaies. Quina mena de persones deuen ser? Quan arriben a casa desen les claus i fan quatre petons a la dona, com canten Els Pets al nou disc? Fan papiroflèxia per relaxar-se o juguen a videojocs violents?
Obeir ordres d’un superior no pot ser mai excusa per a cometre excessos contra persones indefenses, però també és cert que la responsabilitat, qüestió àmpliament estudiada en el camp de l’ètica i de la filosofia, és una de molt complexa. En el cas concret del referèndum, és evident que molts hauríem preferit de veure els responsables policíacs i polítics davant el jutge, més que no pas piolins rasos. Aquests, de ben segur que no desperten la meva compassió, però també tinc clar que només són una peça molt concreta de l’engranatge.
En tot cas, ara que acabem d’estrenar un nou any, ens desitjo a tots que fem molts dibuixos i que siguem capaços d’admirar els dels altres. En temps de repressió i aridesa política, l’art i la cultura sempre han estat un bàlsam salvador. I quant a la responsabilitat, tant la individual com la col·lectiva, tant la personal com la política, demanaria el mateix que reclama de fa temps l’admirat Jordi Cuixart: que siguem coherents. Si tots plegats fóssim més coherents, segurament ens estalviaríem episodis de desconcert i decepció com els actuals i no hauríem d’anar demanant: On és la República?
