29.04.2021 - 21:50
On són els marges? Així arrenco per tancar aquest mes en què m’he dedicat a parlar de llibres sense parlar de cap llibre. No tinc prou espai aquí, ni prou profunditat jo, per abordar aquest complexíssim tema mutant. No hi haurà noms, perquè em penso que no es poden posar etiquetes des de dins de la capsa; si se n’han de posar, ha de ser des de fora, veient bé la capsa sencera. O sigui que escric el que escric des de dins, amb la visió parcial de què disposo.
On són els marges? Pregunto pels marges de la literatura, que em penso que no és només que en parlem sense tenir gaire clar on són, o més aviat on comencen i on acaben, sinó que sovint sembla, per com se’n parla, per les obres que els atribuïm, que els marges cada cop són més amples i el camí del mig, el centre que tothom defuig, es va fent estret.
No sé qui determina on són els marges, no sé si tots tenim el mateix mapa amb les mateixes línies divisòries quan parlem de marges, o sí, una mica sí que ho sé, sé que els marges són diferents depèn de qui en parla, i que hi ha gent que de tant parlar-ne i de tant penjar-se aquesta etiqueta com a medalla a la solapa ha aconseguit crear una mena de segon centre dins dels marges, i per tant es pot dir que avui dia fins i tot hi ha literatura dels marges dels marges. I així anar fent. Com si ser dels marges fos garantia de qualitat, que d’aquí crec que ve part de la confusió, de voler atorgar als marges un poder que no tenen. També s’escriu mala literatura des dels marges, com se n’escriu de bona des de l’epicentre del centre. El lloc des d’on escrius no en determina la qualitat.
Per això pregunto on són els marges, perquè fa temps que els veig reivindicats d’una manera més comercial que artística, i si tots som als marges, què hi ha al mig? Havíem quedat que el camí del mig era el fàcil, el més transitat, per on passa tothom, i que és pla, sense pedres ni males herbes, que s’hi pot passejar badant; és això el que dèiem, no? No ho dèiem així, ningú no en parlava, del camí del mig, si no era per omissió: definint els marges el contradefiníem. I els hem venut tan bé, els marges, que ara són plens de gent i els hem hagut d’eixamplar.
Tot ve sempre del mateix, de la dèria per etiquetar o fins i tot per etiquetar-se, que n’hi ha que primer trien l’etiqueta i després escriuen, i llavors no pretenguis llegir-los d’una altra manera, que ells t’han donat un manual d’instruccions amb la seva obra i l’has de seguir fil per randa per llegir-los com ells volen ser llegits. I ningú pensa en els lectors, mentrestant.
Ho he dit al principi, que aquest és un tema mutant, i per tant intentar atrapar-lo per definir-lo serà sempre una tasca inconclusa i incòmoda, perquè hi ha en joc un munt d’interessos, des dels més explícits arguments de venda fins a d’altres de més inconfessables i de vegades lligats a egos poc resolts. Perquè ser dels marges no és una categoria perenne, sinó que tal com ho tenim tot muntat ara passa sovint que quan algú destaca des dels marges aviat se l’intenta traslladar cap al centre, i llavors tant el centre com aquest algú canvien i tot es desplaça, es belluga i cal tornar a repassar les línies divisòries dels mapes, o potser no cal, però n’hi ha que ho fan, que malden per fer-ho tants cops com sigui, perquè no saben o no poden o no volen llegir sense el GPS activat.
Potser tocaria anar pensant a deixar el camí, abandonar-lo del tot, sortir no ja cap als marges sinó cap als camps sembrats, o cap als erms, o cap als boscos, o cap als polígons, els pobles fantasma o les ciutats grans, dibuixar camins nous i ocupar-los sencers, no caminar sempre pel mig, sinó anar fent esses, aturant-nos, tornant enrere, quedant-nos quiets, fent mitja volta; potser tocaria jugar amb el camí i que els marges deixessin de ser aquest calaix de sastre que sembla que són ara, que els marges fossin mòbils però en un sentit més lligat a la creació que a la classificació. No és que calgui llegir sense mapes, és que també cal escriure així, com un riu, que corre avall lliure i ja vindrà després el cartògraf a mesurar-lo i plasmar-lo en un mapa, després, sempre després, i sempre també d’una manera aproximada, a grans trets, perquè el riu del paper mai serà el riu.
Potser el problema ve d’aquí, de voler ser cartògrafs abans que hi hagi riu, de voler dir-li a l’aigua per on ha de passar. I torno a adonar-me que en els lectors no hi pensa ningú quan ens enredem a voler entendre-ho tot a cop de mapa. Llegir és més perdre’s que seguir una ruta, llegir és més trobar-se que localitzar-se, llegir és anar riu avall i decidir cap a quina banda mires i en què et fixes, decidir-ho tu i no la veu en off d’una mena de guia turística que et destaca alguns paràgrafs com si fossin monuments. Hi haurà qui mirarà edificis, hi haurà qui retratarà gent, hi haurà qui intentarà veure els peixos que neden sota la barca, hi haurà qui simplement voldrà deixar-se portar riu avall fins a l’última pàgina, hi haurà qui preferirà baixar el riu nedant, qui el farà muntanya amunt, qui no es mullarà, qui hi seurà a pescar…
I adoneu-vos que el que fins fa poc era un camí amb uns marges ara, al final de l’article, és un riu. Que hi hagi riu, que l’aigua corri, i els lectors ja decidiran què en fan. I els cartògrafs, amb les eines, que arribin sempre tard.
On són els marges, qui ho vol saber?
