26.10.2020 - 19:50
On és el pla de xoc? Diria que no s’ha anunciat res més que un estat d’alarma prorrogable fins al maig i la prohibició de ser al carrer a la nit i a la matinada, amb algun eufemisme. On és l’anunci de mecanismes socials, de més recursos a la sanitat, a l’educació, a la cultura? Què s’ha fet tot aquest mig any des que ens va esclatar la pandèmia als morros? Així s’expressava Bel Zaballa aquest matí en el seu Mail Obert de VilaWeb. Són preguntes de sentit comú. Les que ens fem molts. Però que no necessàriament tenen una resposta fàcil en un entorn farcit de problemes i contradiccions.
Una queda amb tuf de març | Article de Bel Zaballa
A migdia, la consellera de la Presidència de la Generalitat de Catalunya, Meritxell Budó, es queixava que Madrid ‘no ens dóna tota la cobertura jurídica per prendre decisions necessàries sense haver de demanar-les al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) o al govern espanyol’. També ha criticat que la publicació del decret no hagi anat acompanyada ‘de les mesures econòmiques compensatòries corresponents’, i ha dit que encara són a temps de dotar-se de les eines necessàries i que arribin recursos econòmics per suportar les mesures de contenció de virus. Fixeu-vos que contesta en part a Bel Zaballa, sense fer-ho. M’explico. Senzillament diu que la Generalitat no té diners. Els quaranta milions que ha destinat a bars i restaurants són una vergonya, que voreja l’insult. Però les coses són com són: hi ha això i prou. No disposem d’allò que és nostre, ve’t aquí el fons del problema… i de tants problemes.
Tinc la sensació que amb les noves mesures es fa una prova més. A veure si amb això n’hi ha prou… I si no, provarem una altra cosa. I, mentrestant, van passant els dies i s’estronca la font de subsistència de molta gent. Recordeu de què parlàvem al començament de la crisi? Allò de la renda mínima, els ajuts directes… ja no se n’ha parlat més. Tenim els avals ICO i anem tirant com podem, això sí, amb els ERTO… i ja veurem. Però si ara hi ha el permís per a saltar normes i manllevar els diners d’Europa, més enllà del Fons de Recuperació, per què no es fa?
La realitat és que l’estat espanyol només ha dedicat l’equivalent al 3,6% del producte interior brut (PIB) a ajudes directes contra la crisi derivada de la pandèmia, segons els comptes aplegats pels economistes del Fons Monetari Internacional (FMI) amb dades fins a mitjan setembre. I som a la cua dels països. Itàlia, per exemple, ha destinat a ajuts directes el 5,1%, França ha aconseguit el 6,2% i el Regne Unit i Alemanya han disparat la despesa pública anticrisi fins al 9,2% i el 14,4%, respectivament, molt lluny d’Espanya. Aquí tenim el nucli del problema. Sánchez tampoc no té diners, però en pot demanar. Ara és un moment adient per a fer-ho. Com i quan els tornarem serà el problema a resoldre d’aquí a uns quants anys, però ara la prioritat és salvar tota aquesta gent que s’ha quedat sense l’estri de treball i no és compensada. I la desocupació que se’n pot derivar… Què han de fer? El cas del tancament total dels bars i restaurants em sembla un greu error de la Generalitat. Sembla que hi havia mesures no tan dràstiques, sense menysprear la salut. A Itàlia ahir van tancar molta cosa, però els deixen oberts fins a la sis de la tarda, a la majoria de llocs poden obrir amb restriccions fins a una hora determinada. Els podrien deixar operar només a les terrasses o, si es volen tancats, els haurien de donar una compensació.
La PIMEC ha fet una nota en què demana l’extensió màxima del teletreball i reclama a la Generalitat que ‘s’ampliïn i s’executin amb la màxima celeritat mesures compensatòries per al sector de la restauració i que es valorin altres mesures que permetin fer compatible la continuïtat econòmica amb les màximes garanties per a la salut de les persones’. També em sembla de sentit comú.
La resposta del Foment del Treball d’aquest matí ha anat en la mateixa línia. Josep Sánchez Llibre ha reiterat la necessitat de flexibilitzat l’horari del confinament nocturn, però, a més, ha insistit en la urgència que el govern presidit per Pedro Sánchez injecti urgentment ajudes directes a les empreses per un volum estimat de 50.000 milions d’euros, al marge dels fons de recuperació de la UE. Ha recordat que moltes pimes de serveis es troben al límit de la seva viabilitat i cal ajudar-les amb recursos econòmics per superar els mesos vinents i evitar el tancament de milers d’empreses i la pèrdua d’ocupació per als treballadors.
Sentir els uns i els altres és com una lletania. És el clam de la impotència, lògic en aquests moments, en què el problema de la covid-19 es comença a tractar ja a mitjà termini, quan es parla del maig del 2021. Ara que sembla que ja tenim clar tots que la dicotomia entre salut i economia és falsa, perquè sense salut no hi ha economia, cal exigir el màxim a les autoritats en l’àmbit de la salut. Però hi ha una tercera variable, que és el temps. Com més curta sigui la situació excepcional de la possible cura, millor, encara que a curt termini creixin les queixes. Cal demanar al govern que actuï amb celeritat, rigor i, sobretot, despertant confiança. I jo afegeixo que cal desitjar que torni ben aviat el doctor Argimon…
