22.09.2018 - 22:00
Des del mes d’octubre passat s’ha parlat, i molt, del trasllat de seus socials i fiscals d’empreses catalanes a algunes altres demarcacions. Això que a Madrid han anomenat ‘fugida d’empreses’ ha omplert pàgines i pàgines de diaris i hores i hores de ràdio i televisió. L’última dada oficial és que en el segon trimestre la ‘fugida’ ha minvat i que ‘se’n van anar’ 536 empreses, segons l’estatística mercantil del Col·legi de Registradors. Una estatística que solien fer un cop l’any, però que els van ‘convidar’ a realitzar-la per períodes més curts d’ençà de l’octubre, segons que em van explicar en la institució. Bé, hi ha això. Malgrat tot, s’ha comentat molt menys que el quart trimestre de l’any passat se’n van anar de Catalunya 31.000 milions d’euros de dipòsits bancaris (gairebé un 20%), segons l’estatística trimestral per comunitats autònomes del Banc d’Espanya. Val a dir que el primer trimestre del 2018 la fugida es va frenar absolutament (però els diners no han tornat tampoc) i es manté el mateix nivell de dipòsits bancaris que al desembre. Suposo que en la publicació de l’octubre del Banc d’Espanya sabrem què ha passat el segon trimestre, però la sensació és que tot continuarà més o menys igual.
És una xifra molt important i equival al fet que cada català més gran de 15 anys hagués traslladat fora de Catalunya uns 5.000 euros del seu compte bancari. Immediatament en sorgeixen dues preguntes. Qui ha retirat diners de Catalunya i per què? On se’ls ha emportat? Les entitats financeres ubicades a Catalunya, catalanes i no catalanes, recorden que aquells dies n’hi va haver que traslladaven el compte a Fraga, a Benicarló o en un altre poble o capital on, per exemple, residís la família. De tota manera, els pobles fronterers tenien molta tirada.
Què n’aconseguia qui feia el canvi? Res en absolut més que vèncer la por irracional que es va apoderar de part de la població després del bombardament de notícies que fins i tot parlaven d’un possible corralito a Catalunya en cas d’independència. Aneu a les hemeroteques i ho comprovareu. Es van dir barbaritats durant molts dies seguits i això va fer efecte en multitud de persones, diguem-ne que molt influenciables. Amb els diners, no s’hi juga i que no invoquin en moments com aquests els dictats de la lògica, perquè la por no hi és fonamentada. A banda dels qui van tenir por, podem pensar que també hi va haver empreses que van prendre la mateixa decisió, tal com indica el volum de les fugides. Si va ser per por o per una motivació d’una altra mena, no ho sabem pas i podem pensar com vulguem.
Llavors, les entitats financeres situades entre dos focs eren Caixabank i el Banc Sabadell. Perdien dipòsits fora de Catalunya perquè eren catalans i, quan se’n van anar, perdien dipòsits a Catalunya per ‘traïdors’. Papereta difícil per a Fainé i Oliu, qui després del trasllat de les seus a València i Alacant, respectivament (gràcies al pont de bastit pel govern de Madrid), el mes de febrer van assegurar que, a escala de l’estat espanyol, totes dues ja havien recuperat els dipòsits perduts i que hi regnava la ‘normalitat’.
Hi ha qui apunta que les administracions públiques de l’estat espanyol van poder intervenir en la retirada dels dipòsits, però la veritat és que en els balanços les entitats aquesta caiguda és la xocolata del lloro en el quart trimestre, només 300 milions d’euros. Si hi van poder influir perquè els els retiressin en empreses sobre les quals tenen autoritat o alguna mena de predicament, ja és tota una altra cosa, però no ho podem pas saber amb les dades.
Una altra possibilitat és que la gent decidís de treure’n els diners i de col·locar-los en fons d’inversió. És possible que una part prengués aquest camí, però les dades d’Inverco (la patronal espanyola del sector) de tot l’any 2017, que hem conegut recentment, apunten un creixement de 3.000 milions a Catalunya, una desena part de la pèrdua de dipòsits. També es pot admetre l’opció que molta gent hagués decidit de passar-los a cooperatives com la Caixa d’Enginyers. Personalment en conec casos. Recordem que aquesta entitat no apareix en les estadístiques de bancs i caixes del Banc d’Espanya perquè és una cooperativa. La veritat és que el creixement dels socis, que normalment ronda el 8%, el 2017 va ser del 12,5%. Una xifra que els seus directius admeten que va ser impulsada després del primer d’octubre. Amb tot, el president de l’entitat, Josep Oriol Sala, va assegurar el març passat que ‘en els dipòsits això ha tingut molt poc impacte’.
No descarto que molts hagin retirat diners i que els hagin guardat a casa sota la rajola o en caixes de seguretat dels mateixos bancs o bé que se’ls hagin emportat a l’estranger, és clar, però no que crec sigui una actitud majoritària, ni molt menys. Ara bé, si sumem totes aquestes possibilitats, potser ens aproximarem a la realitat…
Per tant, els factors que poden explicar-ho semblen més o menys clars, però el misteri més gran rau en la destinació final d’aquests milers de milions. He mencionat les localitats frontereres, però han estat fonamentalment els destins de particulars, que no crec que hagin influït excessivament en la xifra final. La veritat és que l’única comunitat autònoma que mostra un creixement extraordinari en aquest període és la valenciana, on els dipòsits van créixer 6.000 milions el quart trimestre, un 7% d’augment per a València i una cinquena part dels qui van escapar-se de Catalunya. Hi va tenir res a veure el trasllat de les seus de Caixabank i Sabadell? Aquí deixem la pregunta. A l’Aragó l’augment de dipòsits va ser més moderat (1.100 milions), encara que també per sobre de la xifra normal, un creixement del 3,5% en el quart trimestre.
Sí, però, i Madrid? Segons la premsa espanyola, set de cada deu empreses que han fugit de Catalunya hi han anat. Així doncs, hauria de ser lògic que fos a la capital on hi hagués un creixement més espectacular dels dipòsits bancaris. Doncs no. Sorpresa! El quart trimestre la comunitat de Madrid va perdre 6.000 milions. El trasllat, el tapa ‘l’efecte desembre’? No ho crec, perquè el quart trimestre de l’any passat ja en va perdre 10.000. Però en cap cas, a partir d’aquestes xifres, sembla que el gruix dels diners fugit de la banca a Catalunya hagi aterrat majoritàriament a Madrid. És cert que al quart trimestre (l’efecte desembre) s’ajunta una caiguda normal en els dipòsits que mantenen les empreses en els bancs pels pagaments que han de realitzar. Tampoc l’augment del saldo de fons d’inversió que creix a Madrid en 7.500 milions el 2017 apunta com a possibilitat majoritària que els dipòsits catalans hi hagin fet un salt amb una conversió posterior. Val a dir que l’any passat els dipòsits van créixer en 10.000 milions a tot Espanya i els fons d’inversió en 27.500 milions.
Encara hi ha, per descomptat, la possibilitat que part dels milers de milions s’hagin escampat en petites quantitats a través de les mateixes entitats financeres en totes les comunitats de la geografia de l’estat espanyol, on els clients que van decidir de fer-ho hi tinguin família, per exemple, si bé les variacions en cadascuna apuntades pel Banc d’Espanya són molt menors de les assenyalades anteriorment i irrellevants en la majoria de casos.
Bé, després de l’anàlisi sento dir que la conclusió és que no n’hi ha cap o que m’és molt difícil de deduir-la d’acord amb les dades disponibles. Que continua obert el misteri, ves. Que tornaran els dipòsits? És possible. Però no oblidem que la retirada no afecta el desenvolupament normal de l’activitat econòmica catalana, tal com demostren les xifres de creixement econòmic, però distorsiona les magnituds globals. En definitiva, una cosa és segura, de desaparèixer, de segur que no han desaparegut, però aneu a saber on deuen ser…
